Xavi rebrà en herència l’oportunitat de seguir viu a la Champions. En espera del bon joc, un crit alliberador d’Ansu Fati permet al Barça dependre d’ell mateix per ser als vuitens de final de la Champions. Ja arribarà, el bon joc. I tornaran futbolistes lesionats, i arribarà Xavi. En espera del bon temps, a Kíev calia guanyar com fos. Una derrota hauria sigut un cop mortal. I un empat, allargar l’agonia. Però Ansu, tornant de lesió directament a l’equip titular, va demostrar de nou per quina raó ha heretat un dorsal amb tant de pes com el 10. Perquè guanya els partits complicats, quan més toca.

El Barça torna aquest dimarts a Kíev, alimentant una rivalitat que es va començar a escriure a principis dels 90, coincidint amb l'obertura del bloc soviètic i, també, d'Ucraïna, que aquest 2021 celebra el trentè aniversari de la independència. El Barça, de camí a tres finals, i el Dinamo es van creuar tres cops en quatre cursos: a la Recopa del 90-91, a la lligueta prèvia a la final de la Copa d'Europa del 91-92 –la de Wembley– i a la Champions del 93-94, la d'Atenes. El primer cop, el Dinamo jugava sota la bandera de l’URSS; el segon, representant la Comunitat d'Estats Independents (CEI), i el tercer, ja sota bandera ucraïnesa, prova inequívoca del moment de canvi que experimentava el país.

Tal com està el Barça, seguir viu a la Champions és la millor notícia. Tocava salvar la primera pilota de partit en contra i guanyar temps a l'espera de recuperar efectius i de consolidar unes idees que no sempre queda clar quines són. La setmana del judici final de moment somriu a Koeman, més pels resultats contra el València i els ucraïnesos que pel joc. Contra el Dinamo (1-0), el triomf no va poder amagar les esquerdes d’un equip que encara no sap gaire bé què vol ser de gran. Si vol ser valent o prudent. Un equip en què els canvis no sempre milloren la proposta inicial, descompensat, a mig camí entre l’alegria d’Ansu i Gavi i la frustració de Coutinho i Luuk de Jong.

Camí dels 50 anys, Serhí Rebrov ha deixat lluny el fred d’Ucraïna per entrenar l’Al-Ain dels Emirats Àrabs Units. Un dels màxims golejadors de futbol ucraïnès, va formar amb Xevtxenko una parella letal en atac. Xevtxenko va continuar triomfant al Milan després de deixar el Dinamo, però ell no va tenir tanta sort a Anglaterra. I va acabar tornant al club de la seva vida, el Dinamo, on sempre torna, i des d'on recorda una de les nits més negres de la història del Camp Nou, quan el 1997 van golejar per 0-4 el Barça de Van Gaal. Xevtxenko en va fer tres, i ell, l'últim.

Assetjat pels problemes, el Barça troba nous herois inesperats. L’equip que no fa tant impressionava a Europa amb un trident de luxe, ara es deixa guiar per jovenets disposats a agafar el futur amb les mans i no deixar-lo anar. Les crisis solen ser així: sempre hi ha algú que la converteix en una oportunitat. I jugadors com Mingueza, Dest o Pedri no demanaran disculpes a ningú per beneficiar-se d’una plantilla mal construïda o de les decisions d’un Koeman que no amaga que, ara mateix, està més preocupat per la Lliga. El seu Barça europeu, més alternatiu que mai, va certificar el pas als vuitens de final golejant al camp del Dinamo de Kíev (0-4). Ara tocarà fer-se amb la primera posició per davant d’un Juventus que no fa por. La feina mai s’acaba, amb aquest calendari tan carregat. I els joves ho celebren, esclar, ara que el vent els bufa a favor.

Ucraïna és una terra que reescriu la seva història. El 2015, el Parlament va prohibir els símbols comunistes, tot i que encara se’n poden trobar al museu dedicat a la Segona Guerra Mundial, a Kíev. El 2007, el president Víktor Iúsxenko va arribar a proposar una llei que penalitzés la negació del Holodomor, la gran fam ucraïnesa. Del 1932 al 1933, milers d’ucraïnesos van morir de fam, i encara avui la qüestió és objecte de grans debats, sobre si les polítiques de Stalin, responsable de les morts, tenien com objectiu "destruir la nació ucraïnesa", tal com defensa la llei aprovada el 28 de novembre del 2006, quan es va definir el Holodomor com un genocidi. El 2007, Kíev va inaugurar un museu que hi estava dedicat, anys abans de la prohibició dels símbols comunistes.

Tard o d’hora sempre toca tornar cap a l’Est. El Barça torna a Kíev, la capital ucraïnesa, on durant molts anys es va trobar un rival capaç d’espantar els grans clubs europeus, el Dinamo. Immers en un procés per modernitzar-se per poder tornar a guanyar amb el veterà tècnic Mircea Lucescu, i una fornada de jugadors joves que ja han guanyat títols amb les categories inferiors de la selecció, el Dinamo treu pit recordant un passat que li va permetre guanyar títols europeus. Només li va faltar la Champions, tot i que sí que va poder guanyar al Camp Nou, per exemple. No tothom ho ha fet.

Marc-André Ter Stegen apareixerà en els somnis dels joves ucraïnesos. Si més no, dels jugadors del Dinamo de Kíev, que recordaran, amb el pas dels anys, el dia que que el porter alemany els va deixar amb un pam de nas al Camp Nou (2-1). El Barça de Koeman avança cap als vuitens de final de la Champions, però el tercer triomf a la fase de grups va ser d'aquells que fan tant mal com una derrota. Contra un rival amb 13 baixes pel covid-19 que va sortir a jugar amb un equip ple de jovenets sense experiència, el Barça va patir de valent complicant-se la vida altra vegada per la falta de contundència en atac i les errades defensives. Només les aturades prodigioses de Ter Stegen van evitar que el partit fos un nou capítol del llibre de grans trompades al Camp Nou, al costat de noms com el Metz o el Rubin Kazan.

L’avi va escapar dels pogroms contra els jueus durant l’Imperi Rus, el pare va ser un comunista que va lluitar contra els nazis a la Segona Guerra Mundial i el fill és el president del Dinamo de Kíev, rodejat de nacionalistes de dretes que, en ocasions, critiquen els jueus. Tot i que els Surkis, esclar, són una nissaga jueva que ha sabut adaptar-se als canvis d’una terra, Ucraïna, on cada generació ha viscut la seva guerra. Conflictes que també han marcat la personalitat d’un club que en poques dècades ha passat a ser un dels símbols de l’èxit de l’esport soviètic, a ser una arma propagandística del nou nacionalisme ucraïnès: el Dinamo de Kíev.