El 19 de juliol del 1789 feia núvol i era diumenge. El sol sortia a les 4 i 13 minuts a París i es pondria a les 7 i 47 del vespre. En el número 200 del Journal de Paris es publicava com cada dia l’altura del Sena, els resultats de la loteria, l’actualitat literària, la crònica d’espectacles i fets diversos parisencs, a més d’alguna glossa política i sobre la salut d’algun prohom.

La moda distòpica està creant una submoda: la de les distopies felices. Una altra fi del món és possible. Necessitem creure en la bondat i la capacitat de supervivència humanes. Quan tot s’acabi, quan el canvi climàtic faci miques el planeta Terra, uns pocs se’n sortiran i trobaran una manera diferent i decent de viure. Es tracta d’una esperança que no ens estalvia el daltabaix, però esperança al capdavall. D’això va El Llibre Blau de Nebo, escrit en gal·lès per Manon Steffan Ros (Llanddeiniolen, 1983), publicat per Periscopi en traducció a quatre mans d’Emyr Gruffydd i Miquel Saumell Santaeugènia. Una mare, Rowenna, i el seu petit fill Sion aconsegueixen sobreviure a una catàstrofe nuclear. Sols, amb força de voluntat i llibres, tiren endavant. L’una i l’altre van escrivint el que els passa, el que senten i el que pensen en un llibre en blanc, El Llibre Blau de Nebo, respectant la intimitat de l’altre, és a dir, sense llegir-se mútuament.