Reproduïm a continuació el discurs que l'escriptor grecosuec Theodor Kallifatides va pronunciar al Palau de la Música el vespre de dijous 27 de novembre, al ser-li entregat el primer Premi Internacional Diari ARA en el marc de la celebració del 15è aniversari del diari.

Theodor Kallifatides ha deixat la seva icònica pipa per pujar a l’escenari a rebre el primer Premi Internacional Diari ARA, un guardó que vol ser un reconeixement a la contribució de persones o institucions al progrés i la convivència globals. L'hi ha entregat la directora del diari, Esther Vera, que ha afirmat que l'escriptor "encarna els valors d’una Europa plural, oberta al diàleg entre cultures i identitats complexes, l’Europa que en Kallifatides troba el pòsit del pensament humanístic i el bagatge ètic de l’Antiga Grècia". Per a l'ARA, el seu testimoni "irradia tolerància, capacitat de treball, integració en la societat d’acollida i alhora fidelitat als orígens", que tan bé ha retratat a través del "batec humà de les seves històries".

Quedem amb l’escriptor greco-suec Theodor Kallifatides davant del mar Mediterrani, al Club Natació Barceloneta. Als seus 87 anys, té un caminar àgil. Fa un dia assolellat, hi ha gent a les piscines a l’aire lliure i a la platja. En acabar l’entrevista, Xavier Bertral, el fotògraf, bon lector seu, li explica que la seva filla Emma un dia, per referir-se al típic dolç grec ensucrat kourabie, li va demanar: “Puc menjar-me un kallifatides?”. El Theodor queda enamorat de l’anècdota. I així ens acomiadem... Abans hem parlat durant una hora dels dotze déus de l’Olimp i, a través seu, d’un present marcat pels problemes eterns de la condició humana: guerra i pau, amor i odi, gelosies i esperances. L’escriptor, que als 25 anys va emigrar a Suècia i es va convertir en autor d’èxit en aquell país i en llengua sueca –fem l’entrevista en anglès, però també es defensa en francès, italià, espanyol i alemany–, el dijous 27 de novembre rebrà el primer Premi Internacional Diari ARA al Palau de la Música.

"Ara ja ningú escriu per a l’eternitat senzillament perquè l’eternitat ja no existeix!", li va dir un dia l’Olga, mirant-lo amb els seus ulls verd clar penetrants i afamats. Tenia una mirada càlida, encuriosida, encisada i compassiva. Per a ella, el nostre temps era —és— "l’avantsala de la barbàrie" en què mana un sol valor: vendre molt, guanyar molt. Els diners com a mesura de totes les coses humanes.

A Theodor Kallifatides (Molai, Peloponès, 1938) ja no li queden amics ni família a Grècia. "Ja no té sentit tornar-hi, tots han mort: els pares, el meu germà, els amics... No hi tinc res. Si perdo la gent, perdo el país. Si ara hi vaig, soc només un turista més. A Suècia és on tinc la gent que estimo. El meu país és la meva família". Ho diu planerament, tal com escriu. Així s'explicava aquest dilluns plujós l'autor greco-suec al CCCB, davant més de tres-centes persones.

Trump ha sabut pescar en les aigües tèrboles del desencís i desorientació de les classes mitjanes i baixes. Ell mateix les ha embrutat amb perseverança. Consumada la involució als EUA, us parlaré d’un altre temps d’involució. I al final tornaré al present.

Ara fa 80 anys, els anglesos van alliberar Grècia dels alemanys. Bravo! L’Europa democràtica i liberal començava a vèncer l’Europa feixista i totalitària. Però mai res no és exactament el que sembla. Foragitats els nazis, l’anticomunista Churchill es va ocupar que la resistència grega deixés les armes i no accedís al poder. Democràcia sí, revolució i comunisme, no. Ja ho havíem vist uns anys abans a Espanya, on van deixar que guanyés Franco. A Atenes, els partisans antifeixistes no només no van ser celebrats com a herois, sinó que molts van anar a parar a la presó o van ser reprimits. Vencedors vençuts. Stalin, però, tampoc no hauria reclamat Grècia, com es va veure ben aviat a Ialta. Theodor Kallifatides, l'autor grecosuec, narra aquest drama de la seva infantesa, i de la seva família, a L’arada i l’espasa (Galàxia Gutenberg).

La llibertat. Però quina llibertat? Ens arriba un altre llibre de Theodor Kallifatides amb el seu característic estil sentenciós, poètic i un punt sorneguer. De nou tornem a Grècia de la seva mà. Aquest cop som al poblet de Ialós, a Lacònia, al sud-est del Peloponès. El llogaret de la seva infància és ocupat pels nazis... És la primera part de la trilogia novel·lada que va consagrar aquest atípic autor grecosuec. Sí, el llibre va ser escrit en suec a principis dels anys 70 i ara l’ha traduït Carolina Moreno Tena, Pagesos i senyors (Galàxia Gutenberg). Pagesos i senyors: tots individualistes i alhora conformistes. El món rural que retrata està fet d’un fatalisme atàvic, orgullós, salvatge i tossut. Les ideologies (feixisme, socialisme) hi penetren superficialment, el que compta i roman és la família, la terra, el diner, el sentit tràgic de la vida. L’amor i l’odi. El dolor que només s’alleuja amb brutalitat.

"Jo podria fer o esdevenir milers de coses excepte una: deixar de ser grec". Ho escriu Theodor Kallifatides, l’escriptor que als 25 anys va marxar d’Atenes destí a Estocolm i amb el temps va acabar esdevenint un autor d’èxit en suec. I afegeix: "Jo soc grec, els meus fills són suecs. Mai no he intentat fer-los una altra cosa [...] No volia que la meva hel·lenitat esdevingués una amenaça per a la seva vida. Els la vaig donar com a regal, no com a feina obligatòria". A canvi, ells li han fet un altre present: "Quan ets estranger, els teus fills esdevenen les teves arrels".

Vivim temps difícils. No és la primera vegada que passa. Així i tot, la humanitat ha sobreviscut fins ara, perquè sempre hi ha hagut persones que feien el que creien que era necessari.

Torna Kallifatides, l’autor grecosuec. Molts ja el coneixeu. L’hem anat descobrint a partir de la tenaç tendresa dels seus llibres memorialístics. Ha esdevingut la cara amable de l’Europa possible: un europeu del sud pobre integrat a l’Europa del nord ric. La seva planera sensibilitat poètica, el seu humanisme ancorat en els clàssics de l’antiga Grècia, la mirada sàvia i empàtica d’algú que és una mica estranger arreu, d’algú que sap estar a prop de la família i els amics i els desconeguts... Tot això ens ha seduït. I ara podem continuar el viatge cap al seu ric món interior, cap a la seva experiència vital, amb Amor i enyorança (Galàxia Gutenberg), una novel·la traduïda del suec per Carolina Moreno Tena. De nou, el llibre està clarament inspirat en la seva joventut, tot i que aquest cop la ficció hi té un paper important. I l’amor, esclar. Escrigui del que escrigui, recordi el que recordi, Kallifatides és amorós, en el sentit menys cursi de la paraula. Amor com a sinònim de llibertat. Com Antígona, que abans que l’enterressin viva va dir que ella no havia nascut per odiar, sinó per estimar.

Theodor Kallifatides (Mololai, 1938) va emigrar a Suècia amb 25 anys. No en tenia ni idea de suec, però en poc temps es va convertir en un escriptor d’èxit en aquell idioma. Ara és un petit fenomen literari a Catalunya i Espanya gràcies a la traducció dels llibres -aquests escrits en grec- en què recupera la memòria de la seva família grega i la seva joventut: Mares i fills, El passat no és un somni i Una altra vida, encara, publicats a Galaxia Gutenberg. Té més de 40 títols publicats. En aquesta entrevista parla de Grècia i Suècia, de la seva família, i de política.

Tot i el títol, aquest no és un article polític. És alguna cosa més fonda, més íntima. Cada vida té el seu aroma, la seva fragància. Cada ésser humà és un món sencer, una lluita. No és tan fàcil reflectir la riquesa que tots portem dins. Theodor Kallifatides hi té la mà trencada. Si fa unes setmanes parlava del seu llibre Una altra vida encara, ara ho faig de Mares i fills, també publicat per Galàxia Gutenberg en traducció del grec modern de Montserrat Camps. Kallifatides -ja ho vaig explicar- va emigrar amb 25 anys a Suècia, on es va convertir en escriptor d’èxit en suec. De gran (ara en té 82) ha retornat al grec en obres de caràcter més personal.