A la serra berguedana de Barbelló (Montmajor) hi ha un camí que puja entre prats i boscos. En una giragonsa sobresurt una tomba feta amb una muntanya de pedres. Al capdamunt hi ha una llosa on es llegeix: "Pla dels Morts. 1938" i un 4 dins un cercle. Al darrere hi ha una llosa vertical amb una creu dibuixada amb pintura negra. A pocs metres, entre els arbustos i separades per poca distància, hi ha tres tombes més. Són més senzilles, les tapen uns branquillons, però totes tenen també una llosa i una creu negra. Assenyalen el lloc on van caure i van ser enterrats quatre soldats republicans el 29 de gener del 1939. Des d'aleshores tres generacions de la família Capdevila, que sempre han viscut molt a prop, a la casa de la Tortra, n'han tingut cura.

Entre el desembre del 1938 i el gener del 1939, en plena Batalla de l’Ebre, els sanitaris treballaven sense descans a la rereguarda. En un enclavament entre Bovera i Flix (Ribera d'Ebre), a la Casilla, hi havia un centre d’atenció mèdica on es feia el triatge dels ferits. En una petita caseta prop de la carretera s'oferien les primeres cures i s’establia qui podia guarir-se allà, i qui estava més greu havia d’anar fins al mas del Senyor, al terme municipal de Bovera (Garrigues), on hi havia un hospital de campanya.

"Quan em van trucar per dir-me que havien identificat el meu avi, em vaig emocionar molt. No em sortia la veu. A l'altra banda del telèfon es pensaven que s'havia tallat la comunicació, però d'alguna manera ja sabia, n'estava convençuda, que el meu avi era allà, al Mas de Santa Magdalena, en una fossa comuna", explica Anna Guil, que, finalment, aquest dissabte ha pogut enterrar el seu avi, Juan Guil, al cementiri de Terrassa, al costat de la seva dona i la seva filla. La família ha volgut recordar qui era i com era el Juan amb una fotografia ben gran d'ell. Amb les restes que els arqueòlegs han exhumat, les netes del soldat republicà han recuperat també els pocs objectes que hi havia a la fossa on descansava amb tres homes més: una sola de sabata i els botons de la camisa.

El tràngol esfereïdor que vaig passar fa unes setmanes en barca a la badia de Roses, enmig del que va ser una mena d’esclafit huracanat, em va portar a conèixer Salvador Guerra, reconegut col·leccionista d’antiguitats avalat per les autoritats arqueològiques. Entre moltes altres peces i documents, té desenes d’àmfores romanes a casa, perfectament exposades i documentades, moltes de les quals recuperades al fons del mar rosinc.

La repressió contra els que van perdre la Guerra Civil es va prolongar durant quaranta anys de dictadura, i reconèixer les injustícies que van patir ha sigut sempre molt complicat a l'estat espanyol. Aquest dijous el Congrés de Diputats ha debatut una nova llei de memòria democràtica que proposa, entre altres coses, una auditoria de l'espoli franquista, una nova fiscalia per investigar els crims del franquisme –cap jutjat espanyol ha acceptat mai investigar els crims que es van cometre durant la dictadura–, subvencions per exhumar fosses o resignificar el Valle de los Caídos. La nova llei es presenta catorze anys després que s'aprovessin les lleis de la memòria a Espanya i Catalunya. La llei espanyola del 2007 aprovada pel govern de Zapatero ha viscut, a més, llargs períodes d'hibernació per falta de pressupost, sobretot durant el govern del PP.

S'ha trigat molt, i n'hi ha que per molt pocs dies ja no seran a temps de veure-ho, com Manuel Lapeña, que va morir la setmana passada amb 97 anys i que batallava des de feia una dècada per recuperar les restes del seu pare, enterrat sense el consentiment familiar al Valle de los Caídos. D'altres, però, després d'anys de litigi potser podran recuperar els seus familiars. Finalment el govern espanyol ha anunciat aquest dilluns que ja ha iniciat els treballs per exhumar 77 persones enterrades a les criptes de la basílica del Valle de los Caídos. En tots els casos són víctimes els familiars de les quals han demanat explícitament que se les tregui d'allà. Segons el govern espanyol és un procés summament complex i ja avisa que serà llarg per l'estat en què es troben les restes. "Més de seixanta anys després dels trasllats, les dificultats tècniques són molt grans; entrar a les criptes no garanteix que es trobin les persones que es busquen", ha explicat el secretari d'estat de Memòria Democràtica, Fernando Martínez.

Fa molts anys que els familiars de les víctimes de la Guerra Civil reivindiquen poder saber on són els seus morts. No és fàcil saber-ho, perquè han passat 82 anys des del final de la guerra i es calcula que tan sols es podran recupera un 10% de les fosses comunes de l’Estat. La resta quedaran engolides per l’oblit, perquè els testimonis han anat morint i perquè en molts casos els executors van amagar molt bé els seus crims. Però sempre hi ha gent entossudida a rescatar els noms sepultats en carpetes. L’associació Innovation and Human Rights (IHR) ha publicat un mapa estatal on es poden trobar algunes de les persones que van morir assassinades o van patir condemnes i repressió durant la Guerra Civil. L'associació va començar a recopilar dades el 2017. Aquell any va tancar amb 200.000 registres i actualment ja en té 1.200.000. Al mapa hi han col·locat tan sols els 82.000 noms dels quals han pogut esbrinar el lloc de naixement. “Hem volgut destacar el lloc de naixement, perquè un dels principals objectius d’aquesta eina és ajudar els familiars i trencar el silenci. Molta gent desconeix què li va passar a la seva família. Amb aquesta eina es pot mirar un cognom i la població d’origen. Ajuda a fer que moltes persones puguin descobrir aquest passat tan silenciat”, assegura Concha Catalán, presidenta de Innovation and Human Rights.

El 20 juny del 1938 els pares de José Pérez Fajardo van rebre una carta en què el ministeri de Defensa republicà els comunicava que el seu fill havia mort: “Víctima de la metralla feixista, en operacions del maig passat, va ser traslladat a un hospital, on va morir”. Els pares de Pérez no van poder saber mai què havia passat amb el seu cos. “La meva àvia era una persona molt alegre que sempre cantava, però després de la mort del seu fill ja no va cantar mai més. Els dos avis van quedar destrossats, van intentar esbrinar on l’havien enterrat per poder-lo anar a plorar, però mai ningú els en va saber dir res”, diu la neboda de Pérez Fajardo, Margarita Rey Pérez. “Ara de manera simbòlica tornarà amb els seus pares, l’enterrarem a Montjuïc, al mateix nínxol que els avis”, afegeix Rey Pérez.

L'historiador Gonzalo Berger i l'escriptora, productora i directora de cinema Tània Balló van regirar arxius i van recórrer molts camins i carreteres fins a trobar bocins de la història de les dones que van combatre a la Guerra Civil. Al llarg de la recerca han pogut documentar més de 3.200 dones combatents de tot l'estat espanyol. Ara els seus noms i les seves històries es poden consultar en un nou museu virtual dedicat a totes elles: el Museu Virtual de al Dona Combatent.

Més de 5.000 fotografies captades al llarg de deu anys d'exhumacions poden explicar moltíssimes coses. Hi ha les restes òssies, hi ha les cares dels familiars expectants, hi ha cartes, poesies, objectes, com un cinturó trenat el dia abans d'un afusellament... La recerca del sociòleg i fotògraf Oscar Rodríguez va començar el 2013, quan es va fer voluntari de l'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica (ARMH) i va començar a documentar tot el que passava a l'entorn de les exhumacions. Ara ho ha publicat a la web de la Societat de Ciències Aranzadi.

Les fake news poden tenir una vida molt llarga. En el cas de la mort de l'intel·lectual i escriptor Miguel de Unamuno (Bilbao, 1864 - Salamanca, 1936), la manipulació històrica ha persistit al llarg de 84 anys. El cineasta Manuel Menchón, director de Palabras para un fin del mundo, que es va estrenar a la Seminci i es pot veure als cinemes, s'enerva quan va enumerant totes les mentides que han envoltat l'enfrontament entre Unamuno i el fundador de la Legión, José Millán-Astray, al paranimf de la Universitat de Salamanca el 12 d'octubre del 1936. La seva indignació encara augmenta més quan parla de la mort de l'intel·lectual d'origen basc tan sols tres mesos després del duel dialèctic amb Millán-Astray. Menchón no entén per què costa tant qüestionar el relat oficial.

La Josefa Dordal, de 88 anys, ha estat enfadada durant molt de temps. La tristor va començar un dia d’abril del 1938. Aleshores ella tenia sis anys, i recorda un passadís i un pare que la va abraçar fort i li va fer molts i molts petons abans d’acomiadar-se. El pare no va tornar i ella es va sentir abandonada perquè es va quedar sola amb la mare i l’àvia, van passar gana, i no va poder fer el que més desitjava: estudiar. “Com més gran em feia, més em feria el record, perquè el vaig trobar molt a faltar. Era un home molt intel·ligent –explica la Josefa–. No entenia per què m’havia deixat per anar a la guerra. La mare va haver de lluitar molt per donar-me menjar”. Després van venir molts anys de silenci i ningú va parlar mai més d’aquell pare.