D’Émile Zola (París, 1840–1902), considerat el pare del Naturalisme segons els manuals de literatura més convencionalment acadèmics, sovint se’n parla com si fos un novel·lista antiquat, feixuc, didàctic. I en part és cert que ho és. Les seves novel·les tenen una solidesa lineal i una claredat expositiva típicament decimonòniques. La prolixitat amb què narra algunes escenes i situacions fa que certs passatges semblin sobrers i carregosos. I l’esperit científic i alhora reivindicatiu amb què aborda les injustícies, els conflictes de classe i la condició subalterna de molts personatges fa que els seus llibres tinguin una dimensió socioideològica tan explícita que pot vorejar la pedagogia propagandística.

Hereu de Cervantes i de la literatura picaresca, antecedent i influència de Kafka i Beckett, company brillantment deformat i sarcàsticament deformador dels seus coetanis realistes europeus (és Balzac sense refinament, és Dickens sense esperança), Nikolai Gógol (1809-1852) és un dels noms centrals de la literatura russa, que tants noms centrals ha donat a la literatura mundial. Ànimes mortes, apareguda originàriament el 1842 i de la qual hi havia una segona part que el mateix autor es va encarregar de destruir abans de morir, és la seva obra més coneguda, una obra mestra de la sublimitat i el grotesc, una carnavalada i un retaule social exacte, i ara La Casa dels Clàssics n’acaba de publicar una edició en català molt difícil de millorar, amb un pròleg orientador de Xènia Dyakonova i amb una traducció d’Arnau Barios que s’intueix tan imaginativa com rigorosa i precisa. No ens venen “sopars de copec”, aquí. (Per si això fos poc, l'edició inclou també un breu epíleg explicatiu exemplar del mateix Barios.)

"Posar els clàssics al centre del món d'avui i dels debats del present", aquest és l'objectiu del Festival Clàssics, impulsat per La Casa dels Clàssics, que presideix Raül Garrigasait i aixopluga la cooperativa Som. El festival d’arts contemporànies i pensament és la cara més pública, divulgativa i participativa d'una iniciativa editorial que essencialment manté viva la col·lecció de clàssics Bernat Metge, li dona una nova vida amb la versió de butxaca i amb noves traduccions de Robinson Crusoe o La Ilíada o d'Aristòtil. "En una cultura forta i lliure hi ha d'haver institucions que garanteixin la continuïtat", diu Garrigasait. A la vegada, consideren que els clàssics, com a llibres que parlen de qüestions troncals i que han perviscut el pas del temps, poden servir per aprofundir en debats més candents.