A l'artista Mayte Vieta (Blanes, 1971) l'apassiona treballar amb tots els llenguatges que té a l'abast, segons què vol transmetre al públic, i sobretot amb l'espai. La Fundació Vila Casas li ha donat una gran oportunitat per fer-ho amb l'exposició Cosmos, que es pot veure fins al 13 de novembre en uns espais tan carregats de memòria i d'història com els del castell de Vila-seca. "La Mayte va néixer al costat del mar i per a ella el paisatge és importantíssim, i en aquesta etapa de maduresa i d'introspecció en què es troba passa molts moments contemplant el mar. És aquí on va sorgir la possibilitat de fer un projecte pensat expressament per al castell de Vila-seca", explica Natàlia Chocarro, directora de les itineràncies de la Fundació Vila Casas i comissària de la mostra.

Avui veurem taules de bars i restaurants a les terrasses i una ombra de normalitat tornarà a la nostra vida quotidiana, amb l’inici de la desescalada, amb restriccions.

De Sánchez podem esperar que l'administració de l’Estat sigui molt més diligent. Vacunes sí, president Sánchez, però això és fàcil; sobretot, ajudes

El riu Manol

L’expressionisme i els paisatges de Guerrero Medina fan que el públic s’amari dels estats d’ànims que hi aboca

Els blaus, els vermells i els verds d’aquesta pintura van impactar Antoni Vila Casas fins al punt de consi- derar-la una de les seves obres preferides i de les més importants dels seus fons. “Mai havia vist tants colors en un quadre, té una paleta de colors fanàsti- ca”, explica. La relació personal que té amb l’artista, José María Guerrero Medina (Jaén, 1942), és molt pròxima i també li va proporcionar materials artístics.

]]>

A ntoni Vila Casas és un personatge difícil de definir amb una sola paraula. És polifacètic, multidimensional, però sempre congruent. Sobre la base de ser farmacèutic i creador de molts medicaments i laboratoris, des de petit l’ha apassionat sempre l’art i el col·leccionisme. Ha reunit segells, balances de pesar cartes, estris de laboratori i, evidentment, obres d’art. Ja a casa dels seus pares, a l’Eixample, admirava els quadres que guarnien el pis, i durant la seva vida professional sempre va mantenir una vida vocacional: la de l’art. El seu entorn vital (habitatge, despatxos, oficines, laboratoris, etc.) sempre ha estat presidit per l’art. No ho ha fet fredament sinó molt a prop dels artistes i els seus estudis, dels galeristes, dels marxants, dels crítics, i el més important és que ho ha fet sense apriorismes estilístics ni endut per les tendències en voga. AVC no és un col·leccionista acrític o compulsiu. Té molt de nas, ull crític i molta cultura visual no solament per a les arts plàstiques sinó també per al cinema. Per això gairebé sempre l’encerta.

]]>

“Estem molt agraïts de dues donacions que va fer fa cinc i dos anys a l’Hospital de la Vall d’Hebron que van suposar la creació d’un hospital de dia d’hematologia i d’una unitat de teràpies avançades per fer tractaments de CAR-T. Gràcies al seu ajut aquesta unitat de CAR-T és la més important del país”

]]>

Antoni Vila Casas (Barcelona, 1930) arriba cada dia a dos quarts d’onze a la fundació, que té la seu a la Casa Felip, un edifici modernista esplendorós als baixos del qual hi ha una de les sales d’exposició que té a la ciutat, l’espai Volart. També ha fet construir un museu al Poblenou, Can Framis, on hi té la col·lecció de pintura, i en té dos més, un a Torroella de Montgrí dedicat a la fotografia i un altre a Palafrugell dedicat a l’escultura. I ha arribat a acords per fer exposicions itinerants de la col·lecció a Tarragona i aviat a Olot. Però resseguir tot el que fa la Fundació Vila Casas o ell mateix personalment per la cultura i la recerca és complicat. Els últims anys, per exemple, ha donat dos milions d’euros a l’Hospital de la Vall d’Hebron per adequar espais dedicats als malalts de leucèmia, malaltia que ell va patir fa 17 anys. I col·labora amb mitjans de comunicació - La maleta de Portbou, Catorze, l’ARA -, festivals -Ibercàmera, Temporada Alta-, entitats -Fundació Miró, Elisava- i universitats -Pompeu Fabra, UB-. I hi deu haver més coses encara perquè no és d’explicar-ho gaire i mira de centrar la conversa en la seva pròpia fundació, que té una branca artística i una altra dedicada a la divulgació de la ciència i la salut. Parlar amb ell és un plaer per la quantitat d’històries que va enllaçant del món de l’empresa, la farmàcia, l’art, la política, la família... Els 90 anys l’agafen preocupat per la situació pandèmica, per l’economia i pel país, però el temps no li ha fet perdre intel·ligència ni una mirada múrria. Fill d’una família d’empresaris del tèxtil, va escollir estudiar farmàcia una mica per casualitat, però inventant i copiant medicaments va arribar a tenir, amb els seus socis, un imperi amb els laboratoris Prodesfarma. Quan es va vendre la seva part de la fusió amb Almirall, a prop dels 70 anys, va dedicar la seva energia al mecenatge, i la seva preocupació ara és assegurar que la Fundació Vila Casas sobrevisqui quan ell no hi sigui.

]]>

S i mirem enrere, aquell projecte Art 2000, presentat per Antoni Vila Casas al Cercle del Liceu de Barcelona el 7 de juny del 2000 -coincidint amb l’obertura del Palau Solterra de Torroella de Montgrí i el llibre de Frederic Amat editat per la Fundació Vila Casas, amb l’avantprojecte de les pintures per a la sala del teatre del Liceu-, manté l’objectiu de fer visible l’art català des de la pluralitat i la diferència, sense caure en les restriccions dels models d’èxit, sempre més enllà, per entrar a poc a poc en tots els refugis aïllats dels artistes. A poc a poc, finalment ja no caldria presentar certificat de vida per saber si eres viu el 2000, i el que tenim ara és un arc de temps cada vegada més ampli, amb cent anys d’art català a través d’una col·lecció que recula fins a l’any 1930.

]]>

V ist des de fora, l’Antoni Vila Casas representa el que en diem societat civil com poques persones, però així com la gran majoria es perden en proclames i prou, la seva visió i tenacitat l’han dut a impulsar una fundació compromesa amb l’art contemporani català com segurament no ho està cap museu públic del nostre país. Una fundació amb una col·lecció de pintura, escultura i fotografia de prop de 4.500 obres i quatre seus expositives: el Museu Can Framis i els Espais Volart a Barcelona, el Museu Palau Solterra de fotografia a Torroella de Montgrí i el Museu Can Mario d’escultura a Palafrugell, tots ells situats en immobles d’un alt valor patrimonial que han estat degudament restaurats o rehabilitats.

]]>

E l 22 de gener del 1997 va saltar a les primeres planes de la premsa una notícia sorprenent i alhora molt celebrada pel món econòmic català. S’havia produït un fet insòlit en l’àmbit de l’empresa familiar catalana, com era la fusió de dues firmes de gran rellevància, Almirall i el grup Prodesfarma. L’aversió secular de l’empresari familiar català a les fusions entre iguals, que impliquen certa pèrdua de poder per als propietaris, ha perjudicat sovint el creixement de les firmes locals i ha condemnat moltes companyies a navegar eternament en el món de les empreses mitjanes sense arribar a fer mai el salt a les grans lligues, un trànsit gairebé obligat en el món anglosaxó. Els protagonistes d’un fet realment inhabitual van ser les famílies Gallardo, propietaris d’Almirall, i Vila Casas, que capitanejava Prodes. Així doncs, Antoni Vila Casas renunciava a regnar en solitari al seu més que rendible laboratori a canvi de participar en la construcció d’una empresa de dimensió internacional de la qual ell havia sigut el gran impulsor. La facturació del nou grup s’enfilaria fins als 50.000 milions de pessetes (uns 300 milions d’euros), tota una fita en aquells temps. Per cert, el disseny financer de la fusió el va elaborar la firma GBS Finanzas, que encapçalava Joan Antoni Samaranch Jr.

]]>

E ls quatre museus de la Fundació Vila Casas tenen el valor afegit d’estar ubicats en edificis històrics, rehabilitats per poder exposar obres d’art en condicions de conservació òptimes. Les obres d’art es poden veure en antigues fàbriques i en un palau icònics, cosa que automàticament fa dialogar els treballs dels artistes d’ara amb segles d’història social, econòmica i política de Catalunya. Precisament, per a Vila Casas “tradició i cultura són els eixos o signes d’identitat del nostre país” i la recuperació d’edificis patrimonials també és una de les missions de la seva fundació. També en el camp de l’arquitectura el mecenes té una idea molt concreta del que vol. “Porta aquests projectes d’una manera molt personal”, afirma Jordi Badia, l’arquitecte que va transformar Can Framis en el museu de pintura de la institució. “Va ser una relació de treball intensa i crec que molt fructífera. Demanava que no fos un museu convencional sinó que fos més aviat un contenidor de la seva col·lecció”. En lloc d’oferir un recorregut al públic com acostuma a passar amb els museus, Vila Casas va voler que a Can Framis els visitants tinguessin sobretot la sensació d’entrar “en el dipòsit d’un col·leccionista”. En aquest sentit crida l’atenció que els espais estiguin dividits amb panells d’on pengen les obres d’art i també que per raons de conservació hi hagi poques entrades de llum natural. “Va fer un treball molt intens de preservació de la seva pròpia col·lecció”, subratlla l’arquitecte. Com en el cas dels guanyadors dels premis de pintura, escultura i fotografia que organitza la fundació, l’obra de Can Framis va ser un moment molt significatiu en la trajectòria de Jordi Badia, que va tenir la primera gran oportunitat d’intervenir en un edifici històric: “Va ser un moment molt important des del punt de vista creatiu. Va ser aquí on vaig agafar plenament consciència que la societat havia canviat una mica i que reclamava una relació molt diferent amb els edificis existents”, conclou Badia.

]]>