Després de llegir El fill del xofer (Edicions, 62), de Jordi Amat, et queda una gran sensació de desassossec. ¿Érem realment així? ¿Tan malalta estava la societat catalana postfranquista? ¿El règim del 78 va ser només una farsa lampedusiana, encarnada a Catalunya pel pujolisme corrupte? ¿I el maragallisme què, per exemple? ¿La monstruosa història del periodista tòxic Alfons Quintà és la metàfora de les misèries que hem amagat o és un mirall deformat? Segurament les dues coses. La Transició va ser desmemoriada i va perpetuar caciquismes lamentables, però seria absurd negar l’impuls democratitzador i renovador. El fill del xofer mostra la part fosca, per no dir sòrdida, d’aquells anys.

Jordi Amat ha remuntat el riu Congo de la història del país a la recerca de la figura d'un Kurtz de torn: no pas un comerciant d'ivori com a la novel·la de Joseph Conrad sinó, en aquest cas, d'un traficant d'informació.

No soc capaç de recordar amb precisió la primera vegada que vaig parlar amb Alfons Quintà. Sabia d’ell des del tombant dels anys 1979-80 pels seus scoops com a corresponsal d’El País a Barcelona, i sobretot des del 1981-82, perquè vaig tenir bons amics implicats en la gestació periodística de TV3 que em parlaven llargament de Quintà: de la seva cara (de l’ambició internacional que va saber injectar al projecte) i, menys, de la seva creu (les rareses de caràcter, la irascibilitat, l’autoritarisme...). Òbviament, no dels aspectes més escabrosos del personatge, que ara han sortit a la llum.