Florenci Pujol i Brugat va ser un personatge interessant. Va fer la major part de la seva fortuna –que va arribar a ser considerable– traficant amb la matèria primera més escassa en una dictadura autàrquica: les divises que permetien a la indústria tèxtil catalana importar i exportar. Ara, 45 anys després de la seva mort, l’any 1980, protagonitza el judici contra el seu fill Jordi i set dels seus nets.

És legítim preguntar-se si el judici a la família Pujol hauria existit sense el Procés. I, després de més de dotze anys d’instrucció judicial i sabent el que ja se sap de l’operació Catalunya, és raonable respondre que no. I potser tampoc s'hauria produït la confessió de l'expresident del juliol del 2014 conforme havia amagat durant trenta anys diners a l'estranger. El govern de Mariano Rajoy va considerar, erròniament, que per desactivar el Procés calia desactivar Pujol.

Jordi Pujol és el president que més ha manat a Catalunya, i el periodista Txema Seglers ha volgut reflectir en el seu llibre Pujol i jo (Saldonar, 2025) un retrat del personatge a través d'una trentena de testimonis, a més de la seva història personal. Aquesta visió de les cares i les creus ha aterrat a la presentació del llibre, al costat de l'exconsellera Irene Rigau, del diputat d'ERC al Congrés Francesc-Marc Álvaro i del subdirector de l'ARA i president del Grup Barnils, Enric Borràs –tots ells participants del llibre–. Més enllà que cadascú té "el seu Pujol", en ple creixement de l'extrema dreta i el qüestionament dels cordons sanitaris a Aliança Catalana, ha planat una idea de consens: "El que Pujol deia de la catalanitat als anys 60 i 70 ara és contracultural i progre", ha dit Álvaro.

L'últim adeu a Marta Ferrusola ha estat un sentit homenatge a la seva figura, no només en l'àmbit familiar, sinó també a la idea de país que compartia amb el marit, l'expresident Jordi Pujol. El pujolisme l'ha acomiadat ple de personalitats i entonant el Virolai i Els segadors, acompanyat d'un "visca Catalunya lliure". No era només un funeral a la primera dama del país durant 23 anys, que va morir dilluns, sinó que s'ha convertit també en un homenatge en vida a Pujol dels seus fidels, que l'han aplaudit efusivament al final del discurs que ha fet per lloar la seva dona.

Qualsevol que hagi estat a l’enterrament de Carme Alcoriza, avui al tanatori de Sant Gervasi, haurà pogut constatar –veient quantes i quines i personalitats hi havia– que era una persona respectada, apreciada i reconeguda. I constatar també que havia estat una personalitat central en un món i un temps, els dels vint anys de governs del president Pujol, que agradi molt, menys o no gens, han estat decisius en la història d’aquest país i marquen encara el present. La centralitat de la figura de Carme Alcoriza va més enllà de l’etiqueta estricta de “secretària de Jordi Pujol”. Certament, en va ser secretària com a president, abans i després. Però des d’aquest lloc Carme Alcoriza va exercir –més que no pas exhibir– un perfil propi i significatiu, dins de les regles de lleialtat, d’eficàcia i discreció que comporten una secretaria.

No soc capaç de recordar amb precisió la primera vegada que vaig parlar amb Alfons Quintà. Sabia d’ell des del tombant dels anys 1979-80 pels seus scoops com a corresponsal d’El País a Barcelona, i sobretot des del 1981-82, perquè vaig tenir bons amics implicats en la gestació periodística de TV3 que em parlaven llargament de Quintà: de la seva cara (de l’ambició internacional que va saber injectar al projecte) i, menys, de la seva creu (les rareses de caràcter, la irascibilitat, l’autoritarisme...). Òbviament, no dels aspectes més escabrosos del personatge, que ara han sortit a la llum.