L’any 91 l’avi Lluís Vives i Solé va ser reconegut “pel tractament capdavanter en qüestions tecnològiques en el camp de la vinya” pel president Pujol; avui el govern català ja no premia amb aquesta distinció qui treballa la terra i protegeix el paisatge. El seu fill Enric Vives i la seva dona Aïda Conesa són enòlegs per la Universitat Rovira i Virgili i fa trenta anys van decidir alçar les Caves Vives Ambròs a Montferri. Plegats, mantenen el llegat d’una casa de pagès amb més de 500 anys d’història a l’Alt Camp i ara també s’hi ha sumat la sisena generació. David Vives ha aparcat la informàtica per cultivar vinyes. És habitual veure’l sobre el John Deere del 79, però també comunicant amb destresa a Instagram. Les caves celebren el trentè aniversari i sembla que a recer de l’església i a pocs metres del Santuari modernista de Montserrat, saben surfejar la crisi que plana sobre el sector del vi. Ampliaran les instal·lacions per emmagatzemar les cada vegada més llargues criances de Cava que elaboren, i també la botiga per oferir una millor atenció enoturística. “A Vives Ambròs el 99% és vinya i el 90% de la producció la venem a la botiga”, adverteix Enric Vives. Són un rara avis. No tenen distribuïdors. “Ens funciona el boca-orella i la relació qualitat-preu-plaer de vins i caves”, afegeix. També els ha afavorit la crítica especialitzada i els concursos internacionals; 71 medalles d’or i 40 medalles de plata.

La vall del riu Gaià, una de les darreres fronteres històriques del Camp de Tarragona, és un dels espais amb més concentració de castells per quilòmetre quadrat del nostre país. El corrent que baixa des de la Conca de Barberà –o la Baixa Segarra, com prefereixen dir-ne els veïns– fins al Tarragonès, ofereix un autèntic rosari de fortaleses que, en el seu moment, servien tant per vigilar com per defensar un territori estratègic i sovint disputat. Els castells enrocats del Gaià marquen encara avui el paisatge, testimonis muts d’una història de frontera i de repoblació.

“El pal de paller és la recuperació de la Cooperativa d’Aiguamúrcia i el compartir amb famílies i viticultors la felicitat de reobrir aquest espai que considerem un tresor. Fem territori”, diu l’enòleg i viticultor Pepe Raventós. Can Sumoi, el projecte de vins naturals que camina sota la seva batuta des del 2017 a l’Alt Camp, retornarà el batec del vi quatre dècades després a un edifici emblemàtic, obra de Cèsar Martinell, deixeble de Gaudí. Si tot va com està previst, la primera verema que hi entrarà serà la del 2026. Fins aleshores, l’espai d’arquitectura modernista se sotmetrà a una profunda reforma i es condicionarà per acollir la maquinària de vinificació. La façana i la pell exterior es respectaran.

L’Alt Camp és una comarca per descobrir amb calma, copa en mà i ulls ben oberts. El reial monestir de Santes Creus n’és la joia cistercenca. A Valls, el Museu Casteller de Catalunya mostra l’ànima d’una tradició única. Montferri sorprèn amb el Modernisme de Jujol al santuari de la Mare de Déu de Montserrat.

La pluja que ha caigut aquest mes de març ha provocat que els rius baixin plens com feia temps que no passava i que torni a rajar aigua pels torrents que s'havien assecat. La notícia ha satisfet bona part del país, però els Mossos d'Esquadra que lluiten contra el tràfic de marihuana saben que aquest augment de l'aigua beneficia, i molt, els traficants que tenen plantacions de marihuana amagades a les muntanyes catalanes. La sequera d'aquests últims quatre anys ha estat una gran aliada de la policia, ja que la dificultat més gran amb què es troben els narcos per poder plantar enmig de les muntanyes és l'accés a l'aigua. I aquesta ha estat, de fet, la pista que més ha ajudat els Mossos en la seva persecució contra aquesta droga.

L’octubre passat va començar la cinquena fase de la restauració del castell de Vallmoll. La nova fase se centra en la restauració de les dues torres de l’ala oest del castell amb l’objectiu de fer-les accessibles per a la visita del públic general associant-les al possible recorregut museístic de visita del monument, i també de dotar-les del manteniment necessari, cosa que avui no és possible. Aquestes torres van ser objecte d’una intervenció de consolidació estructural urgent a finals dels anys 90 perquè la seva integritat perillava i hi havia el perill que s’ensorressin.