Som a la torre de la muralla romana del Palau Requesens, seu de la Reial Acadèmia de Bones Lletres. Eulàlia Duran, 91 anys molt ben portats, és una mica com si tornés a casa. Va viure de petita en una altra torre romana de Barcelona, la de la Casa de l’Ardiaca. És la filla d’Agustí Duran i Sanpere (1887-1975), l’home que va reinventar la història de Barcelona i va crear tant l’arxiu com el museu de la ciutat. Avui –dijous a la nit– se l’homenatja, amb un cert retard, a l’estela dels 50 anys de la seva mort. A Barcelona, Duran i Sanpere dona nom a un petit passatge al Raval on avui hi ha el diari ARA. Una feliç coincidència: amb la instauració de l’hemeroteca de l’Ardiaca, Duran i Sanpere va fer molt per a la conservació de la memòria de la premsa. Els diaris tenim un deure amb ell. La ciutat, també.

Fa poc més d’un segle els catalans –bona part dels catalans– no sabíem llegir. "Als segles XVIII i XIX el 70% de la població de Catalunya era analfabeta, de manera que per a la majoria de ciutadans la informació es transmetia oralment o a través d’imatges", explicava l’historiador Borja de Riquer al barceloní Palau Requesens, seu de la Reial Acadèmia de Bones Lletres, institució que ell presideix. I tot seguit afegia: "No siguem nostàlgics. La gent vivia pitjor, les condicions de vida eren molt pitjors". De Riquer és una veu autoritzada per dir-ho. És un savi que ha estudiat profundament la història de Catalunya dels darrers segles. Ha coordinat el voluminós llibre (un quilo i mig de pes!) La memòria dels catalans, motiu de l’apassionada conversa que va teixir amb el director adjunt de l’ARA, Ignasi Aragay, en un acte del Club Prèmium del diari.

Amb la mort del dictador Francisco Franco el 20 de novembre del 1975, la societat catalana es va despertar d'un malson. Feia temps que bullia d'expectatives i dinamisme. Però fins al decés del caudillo no van fer eclosió del tot les energies latents. També en el món cultural.

Borja de Riquer (Barcelona, 1945) ha dirigit l’obra col·lectiva La memòria dels catalans, publicada per Edicions 62. Són 1.000 pàgines dividides en 221 apartats escrits per 136 autors. Pesa un quilo i mig. Es tracta d’un llibre monumental, que defuig l'essencialisme, i que vol explicar la identitat canviant del país forjada al llarg de mil anys d’història. Personatges, paisatges, tradicions, monuments, fets i dates són a la base de la memòria col·lectiva.

L'historiador Borja de Riquer explica amb orgull que la passió per la història dels catalans supera la dels francesos. Fa dos anys va dirigir Història mundial de Catalunya (Edicions 62), en què un centenar d'investigadors detallaven 124 moments que van col·locar Catalunya al món. Ja se n'han venut 30.000 exemplars. "El doble que Histoire mondiale de la France [dirigida per Patrick Boucheron i publicada el 2017], tenint en compte el nombre d'habitants", diu De Riquer. L'èxit d'aquell volum amb un clar afany divulgatiu n'ha impulsat un segon que aplega 120 biografies: Vides catalanes que han fet història (Edicions 62). Hi ha des d'esclaus romans cèlebres fins a monges feministes del segle XVII que van ser nenes prodigi, passant per reis, músics, futbolistes, gimnastes, editors, historiadors i editores del segle XVIII que es van saltar les lleis per dirigir les seves empreses.