El matí del 23 de febrer del 1920, un rumor va anar escampant-se pels carrers de Sabadell. Théodore Jenny, un francès que feia anys i panys que vivia a la ciutat vallesana, havia estat assassinat a casa seva, al carrer Topete (actualment Alfons Sala), davant de l’estació de ferrocarrils. Aquell no era un crim qualsevol, el Théodore era molt conegut.

Queda poc rastre documental del sindicalista Salvador Seguí (Tornabous, 1886 - Barcelona, 1923), el Noi del Sucre. Mai hi va haver un judici contra els seus assassins i han desaparegut els seus expedients de la presó. No escrivia gaire i, per tant, tot el que es conserven de les seves paraules ho van redactar col·laboradors o són transcripcions més o menys acurades dels seus discursos. Tanmateix, la seva memòria ha sobreviscut al llarg d’un segle.

Encara faltaven dos anys per al cop d’estat de Miguel Primo de Rivera, però els fets que acabarien desembocant en l’alçament ja s’estaven coent aquell 1921 d’ara fa 100 anys. Els ingredients del còctel els seran familiars: inestabilitat als carrers de Catalunya –aleshores pel pistolerisme-, crisi econòmica, descrèdit de la monarquia –amb una desfeta històrica al Marroc pel mig– i, amb menys importància, litigis entre Catalunya i l’Estat pels límits de l’autogovern, aleshores simbolitzat en la Mancomunitat.

La Barcelona del 1921 encara duia les marques del que va significar la Primera Guerra Mundial, un conflicte en què la neutralitat espanyola va permetre que esdevingués la fàbrica del continent i que tant empresaris com intermediaris de tot tipus de productes acumulessin fortunes quantioses. És el cas dels Gimferrer, que van obrir la fàbrica precisament el 1914, coincidint amb l’esclat del conflicte bèl·lic, i que van proveir d’ingents quantitats de sacs de jute les trinxeres de l’exèrcit francès; però també dels fabricants de teixits de cotó, o fins i tot dels productors de queviures. La cara amarga d’aquest creixement sobtat de l’economia catalana va ser una inflació descontrolada a la qual bona part de la població local no va poder fer front. A conseqüència de tot això, la conflictivitat social no es va fer esperar, amb un cas tan emblemàtic com va ser la vaga de la Canadenca (1919), que va tenir el país aturat durant mesos i que va desembocar en la consecució, per primer cop, de la jornada de vuit hores per part dels treballadors catalans.

El 30 de novembre del 1920 –dilluns farà cent anys– l'advocat, regidor i diputat Francesc Layret (Barcelona, 1880-1920) va caure sobre el marbre de l'entrada de casa seva, al número 26 del carrer Balmes. Quatre individus amb gavardines, barrets caiguts sobre el front i bufandes que els tapaven la cara, li van disparar al front, als dos pòmuls, a l'aixella dreta, a l'espatlla i al nas. Set trets letals. Els agressors van fugir pel carrer Diputació i la Gran Via, on els esperaven vehicles privats. A Layret el van traslladar al dispensari del carrer Sepúlveda, on només va poder dir que els agressors estaven esperant-lo al portal de casa seva. Com a testimonis hi havia el senyor Rodríguez, l'home que sempre acompanyava i ajudava Layret, que tenia les cames immobilitzades des que tenia dos anys, i Mercè Micó, aleshores dona de Lluís Companys. Ara bé, qui eren els assassins? Qui havia ordenat l'assassinat? Per què van matar Layret?