L’any que ve farà 60 anys de la mort de Joaquim Folch i Torres (1886-1963). El cognom deu sonar als més vells i més catalanistes, però no pel Joaquim, sinó per un dels seus sis germans (ell era el petit), el Josep Maria, creador de les aventures d’en Massagran, ànima de la revista En Patufet i impulsor del teatre per a infants. El Joaquim segueix sent un gran desconegut. No se li ha fet justícia. Sense ell no s’haurien salvat les grans pintures murals romàniques de la Vall de Boí, no existiria el MNAC, no s’hauria convertit en museu el Cau Ferrat de Sitges, Cambó no hauria sabut com crear la seva col·lecció d’art de mestres antics i, sobretot, durant la Guerra Civil no s’hauria salvat patrimoni artístic català medieval, que davant els estralls revolucionaris va fer traslladar a Olot i del qual va aconseguir exposar-ne la part més brillant a París, primer al Jeu de Paume i després a la Maisons-Laffitte. També va ser ell qui personalment va assegurar el retorn de totes les peces a Catalunya un cop consumada la victòria franquista.

En el famós poema que Jacint Verdaguer va dedicar al Pi de les Tres Branques, un jove Jaume I somiava al costat de l’arbre. El pi, en realitat, devia néixer molts anys després del seu regnat, però el que demostra aquesta llegenda literària és que la singularitat d’un arbre no només depèn del fet de tenir unes mides gegantines o unes formes extraordinàries. Quan l’any 1987 la Generalitat va iniciar la catalogació d’arbres monumentals es va establir un criteri en part subjectiu que reconeixia tant els exemplars més imponents com els que arrossegaven algun tipus de simbologia. L’enginyer forestal Eduard Parés va ser una de les persones que més hi van treballar, fins que es va jubilar el 2016: “Als Estats Units i en altres països tenien unes fórmules per puntuar els arbres singulars, basades en les mides. Aquí vam voler tenir en compte també altres aspectes com la història o el que poden suposar sentimentalment per a la gent”. Actualment hi ha a Catalunya més de 250 arbres catalogats com a monumentals, a banda dels que han estat declarats d’interès local o comarcal. N’hi ha que s’enfilen més de 40 metres; altres tenen troncs espectaculars, formes recargolades o els han convertit en monuments de fusta un cop morts. Alguns costen de trobar enmig d’arbredes aïllades o són en finques particulars, i altres presideixen places de poble. Alguns són el centre d’històries rocambolesques i n’hi ha que podrien arribar a tenir més de mil d’anys de vida, com algun teix i algunes oliveres de les Terres de l’Ebre.

Fa poques setmanes el Grup de Recerca d'Arqueologia Protohistòrica (GRAP) de la Universitat de Barcelona posava el crit al cel perquè algú havia destruït 2.600 anys d'història i anys de recerca al jaciment de la Ferradura-els Castellets a Ulldecona. No era la primera vegada. El 2017 es va enxampar in fraganti un home que havia fet diferents forats per endur-se patrimoni. Des d'aleshores, i al llarg del mes de febrer, hem vist altres imatges: cops de martell al pont de pedra de Girona i l'apedregament del Palau de la Música durant les protestes a favor de Pablo Hasél; una exhibició de trial sobre les pedres del castell medieval de Burriac; un intent de furt i danys al Castell Formós de Balaguer; la destrucció d'un forn del segle XIX a Premià de Dalt; l'arrasament de l'antiga abadia del Codony a Perafort... Són tan sols els casos visibles, perquè els mateixos arqueòlegs han expressat la seva indignació a les xarxes, però n'hi ha més. A Catalunya hi ha inventariats 13.000 jaciments i els furts o els danys se succeeixen. A vegades amb tota la mala intenció del món i d'altres per inconsciència o desconeixement. La qüestió és: com podem protegir el patrimoni?

Fa deu anys, la tecnologia 3D ja va aterrar a Catalunya amb experiències com el mapping de Taüll, que mostra com es va anar pintant el fresc romànic dins la mateixa església romànica, o la reconstrucció de l’assentament ibèric d’Ullastret, que permet recórrer els carrers d’una ciutat de fa més de 2.200 anys. Es tractava sempre, segons explica l'Agència Catalana de Patrimoni, d’intervencions puntuals per resoldre necessitats concretes. No obstant això, l’abaratiment de la tecnologia ha fet que Patrimoni es llenci a l’escaneig de centenars de monuments i peces de col·leccions. Tot plegat estarà lliure de drets i, per tant, no només servirà perquè una capella o una pintura romànica es puguin veure del dret i del revés des de casa o en una aula, sinó perquè es puguin utilitzar com a escenari d'un videojoc o una pel·lícula d'animació o per a qualsevol activitat artística.