Jordi Évole i Màrius Sánchez presenten al Festival de Donostia el documental No me llame Tenera, la versió cinematogràfica de la seva entrevista amb Josu Urrutikoetxea, l’exdirigent d’ETA més conegut per la manipulació despectiva del seu renom, d’aquí el títol del film. Abans de projectar-se ja ha rebut crítiques diverses, que apel·len a l’historial del protagonista construït pels seus enemics i que la justícia no valida: de moment, Urrutikoetxea viu en llibertat a França, i aquí va ser diputat al Parlament Basc abans d’una campanya per trobar-li uns delictes de sang que evidentment no tenia; si no, li hauria estat complicat asseure’s a l’escó de Vitòria-Gasteiz en la legislatura que va fer el gran pas cap al final de la violència que va ser el pacte de Lizarra-Garazi, el 1998; el dia 12 va fer vint-i-cinc anys d’aquell acord que, no sense emoció, vaig poder explicar des d’allà mateix.

El Festival de Cinema de Sant Sebastià ha anunciat aquesta setmana un canvi en la seva política de premis. Se suprimeixen els guardons a millor actor i millor actriu i es creen els de millor interpretació principal i millor interpretació de repartiment. Sense distinció de gènere. Justificació? “El gènere, una construcció social i política, deixa de ser un criteri per a la distinció d’una actuació”, diu el director del festival, José Luis Rebordinos. I afegeix: “Així s’obren els premis d’interpretació al gènere no binari”. El festival de cinema de Berlín ja va adoptar en la seva última edició una decisió molt similar. La inspiració ve, encara que sembli mentida, dels premis MTV, els primers a prendre la iniciativa.