L’inconvenient dels clàssics de la literatura que han esdevingut icones culturals universals és que ja ens els sabem de memòria. La virtut dels clàssics de la literatura que han esdevingut icones culturals universals és que són tan significatius i fascinants que no te’ls acabes mai i pots tornar-hi un cop i un altre, la qual cosa converteix la inconveniència de saber-te’ls de memòria en una sort, un incentiu i un avantatge.

Els grans personatges fan la història, però la història també fa els grans personatges. Josep Maria Llompart de la Peña (Palma, 1925-1993), descendent per part de pare d’una família mallorquina castellanitzada i per part de mare d’ascendència castellana i andalusa, i de tradició militar, va ser criat i educat per ser un home d’ordre, franquista i castellanista. A la fi va acabar sent –per una mescla de revolta personal, de coneixences oportunes i de circumstàncies històriques extremes– un dels escriptors més importants de la literatura catalana de Mallorca i la principal icona cívico-política del mallorquinisme d’esquerres de la segona meitat del segle XX.

Si demanéssim al ChatGPT que, amb la ingent informació de què disposa sobre l’escriptor Jordi Lara (Vic, 1968), ens escrivís un relat imitant el seu estil, la seva ànima imaginativa, dubto molt que ens donés un producte tan singular, i alhora tan rodó, com aquest. El gat i les estrelles sembla que inauguri un nou tombant en la trajectòria de l’autor d’Una màquina d’espavilar ocells de nit (2008) i Mística conilla (2016). No hi ha la celebració de la memòria que trobàvem en els llibres citats, posem per cas. Ni tampoc la reconstrucció d’un personatge real a través dels seus darrers dies de vida, com passava en Sis nits d’agost (2019) amb Lluís Maria Xirinacs. Aquí més aviat sembla que l’autor hagi volgut fer una defensa aferrissada de la ficció per se: el començament ens pot recordar aquells ambients desertitzats, de sobreeiximent de la civilització, d’alguns autors americans com Cormac McCarthy. Una tradició que remunta a Faulkner, també.

Mai no li agrairem prou a l’Antònia Carré-Pons, professora de literatura medieval a la Universitat Autònoma, que decidís convertir el negoci familiar de la cansaladeria Cal Carré en una petita editorial, perquè deixar els embotits no només és bo per al colesterol sinó que obre la via dels aliments per a l’esperit i ens permet llegir joies com aquesta Història de Paris i Viana (escrita pels volts dels segles XIV-XV): una pura aventura cavalleresca ambientada en temps de Carlemany que té el tremp, el ritme i l’enginy que tota bona narració ha de tenir. Gràcies a la feina de detectiu entre manuscrits medievals de diferents èpoques i llengües, Gemma Pellissa Prades ens fa llegir en un català que llisca d’allò més bé les desventures amoroses de dos personatges, Paris i Viana, Viana i Paris, la filla del delfí de França i un joveníssim cavaller cortès, que malden per l’amor que senten l’un per l’altre, no cauen mai en cap temptació i superen tota mena d’obstacles.

Yeguas exhaustas (Pepitas de Calabaza) no és exactament una novetat, però sí un d’aquells llibres que el boca-orella va convertint en un petit fenomen, en un exercici de memòria generacional compartida i en una font de citacions per a articles sobre feminisme, consciència de classe o la realitat sociolingüística valenciana. Perquè el relat de Bibiana Collado Cabrera (Borriana, 1985) resulta en aquest aspecte tridimensional i cada lector pot agafar-se a qualsevol dels tres nivells de lectura, que en realitat formen una sola experiència vital.

Thomas Mann (1875-1955) va publicar aquesta nouvelle el 1930, en un temps, com escriu Edgar Straehle al magnífic epíleg, “extremament convuls, marcat pel període d’entreguerres i l’auge del feixisme”. Feia només un any que l’autor alemany havia rebut el premi Nobel i ja era una figura consagradíssima més enllà de les fronteres del seu país. El 1930, Mann —que, amb 26 anys, donà a llum l’enlluernadora Els Buddenbrook— ja havia publicat La mort a Venècia (1912) i aquella exhibició d’altura de talent que és La muntanya màgica (1924). A l’exili nord-americà va publicar, entre altres, la pertorbadora El doctor Faustus (1947). S’entén que, amb aquest bagatge, l'escriptor de Lübeck sigui considerat un dels narradors més destacats del segle XX.

La cartoixa de Parma, escrita –o més ben dit dictada– per Stendhal (pseudònim de Henri Beyle, Grenoble, 1783 - París, 1842) en només cinquanta-dos dies i publicada el 1839, és una novel·la que ha suscitat tants elogis, que arrossega una mítica tan rutilant, que ja no és possible descobrir-la, llegir-la per primer cop, amb neutralitat i innocència. Per molt rigorós que vulguis ser, saber que Balzac, Tolstoi i Lampedusa la van celebrar predisposa a la fascinació i convida a l’entusiasme. És com quan has de contemplar per primer cop La tempesta de Giorgione: ja saps que és una obra mestra, ja saps que la consideraràs una obra mestra, només et queda aclarir per què, i què en destacaràs tu personalment, i com te la faràs teva. Esmento la pintura de Giorgione perquè em sembla detectar-hi la mateixa mescla de gracilitat i misteri, d’ironia i terbolesa, d’intel·ligència, sensualitat i perill que hi ha en l’obra mestra de Stendhal.

Vivim en una època en què s’abusa dels adjectius hiperbòlics i dels ditirambes exaltats, però costa presentar Robèrt Lafont (Nimes, 1923 - Florència, 2009) sense recórrer a les grans paraules i als qualificatius alçurats i pomposos. Historiador, lingüista, traductor, poeta, dramaturg, novel·lista, professor i activista cultural i polític a favor de la llengua i la cultura occitanes –també va formar part, de jove, de la resistència durant l’ocupació nazi de França–, Lafont va ser un personatge certament excepcional. Reconec que jo no el tenia gaire controlat –només em sonava vagament associat al nom llustrós de Tristan Tzara, amb qui va fundar, al costat de Joan Cassou, l’Institut d’Estudis Occitans–, i que l’he descobert ara gràcies a una novel·la breu tan preciosa com estranya i desoladora, tan anacrònica com moderna, titulada L’illa dels immortals. Va ser publicada el 1996, però a moments sembla escrita al segle XVII o XVIII.

Quina bona idea, recuperar un llibre de culte dels anys setanta d’autora quasi desconeguda per al gran públic, i que sigui un títol lloat per Stephen King i per altres grans noms del terror, que el veneren com una perla amagada. Quines ganes de posar-se a llegir una història de “terror tranquil”, com algú la va batejar, que passa en el típic poblet de Nova Anglaterra i on tothom es diu John o Mickey, té un tractor, porta camisa de quadres i amaga una destral a l’armari. I sí, la història del subhastador que arriba al poble fictici de Harlowe per posar-ho tot de cap per avall no pot ser més nord-americana pel que fa a l’ambientació i el rerefons sociopolític, però... quants paral·lelismes que es tracen amb la nostra realitat, la d’ara i avui! Si la suor freda ens recorre l’espinada ¿és perquè tenim por del següent pas que farà el subhastador malèvol, o perquè cada vegada ens sentim més a prop del protagonista, en John Moore, un granger a qui li estan destrossant la vida fins que s’adona que és ell, i només ell, qui està regalant fins a la darrera unça de la seva vida a una autoritat que ni tan sols és clar que sigui legítima? 

Una bona estona és una novel·la estranya, fascinant i estranya. Moderníssima tenint en compte que data del 1970 i explica una situació de principis dels anys 60. La fascinació prové de la protagonista, una jove quebequesa de llengua anglesa a París. Una noia ingènua; tanmateix, decidida i supervivent. Un dia es troba que el seu segon marit no és a casa (l'anterior és mort) i aquí comença l'excusa argumental que, a base d'anar acumulant situacions, va desenvolupant el to general de la novel·la. Surt a buscar el marit, que dona senyals de vida estranys, ara hi és ara no hi és. El cas és que la noia es passa uns quants dies amunt i avall de París. Frenètica, absorbida per la situació insòlita. Després, el temps passa ràpid, els mesos, les estacions. El marit no torna, no reapareix, i ella va fent, amb calma, sense rancúnia, en un París clarament previ al 68, conservadoríssim, estranyíssim, lletgíssim, amb cases inhòspites i famílies estranyes, amb parisencs supremacistes que la menyspreen.

Ja el 1986 el desaparegut Ramon Barnils escrivia que el lerrouxisme “és un fenomen nostre, com la paella o els canelons”. Tot i que la historiografia seriosa feia temps que ho havia establert, el prejudici sobre el seu (fals) caràcter exogen i sobre el seu ús espuri (més aviat oportunista) per fracturar la societat catalana perdurava i perdura. Com bé detecta Josep Asensio, aquesta interpretació interessada ha facilitat la construcció d’una dualitat enfrontada que garanteix l’hegemonia mútua en cadascuna de les respectives esferes. La història política de la Catalunya contemporània es podria reduir a successius binomis contraposats: radicals vs. lligaires, ERC vs. Lliga, anarquisme vs. PSUC, PSC vs. CiU, sobiranistes vs. unionistes... i anar fent.

Excepte Aventures i desventures de l’insòlit i admirable Joan Orpí, la seva novel·la més ambiciosa i més impossible –i paradoxalment (o no) també la més rodona–, sempre que llegeixo Max Besora (Barcelona, 1980) penso i sento el mateix: el que més m’agrada de les seves novel·les –l’esperit brètol, la mescladissa de gèneres i referents, la imaginació irresponsable, la gosadia desbocada fins al deliri, la naturalesa de broma colossal alhora improvisada i hiperconscient– és també, en última instància, el que més m’hi falla.

Maite Salord

'El país de l'altra riba'

Proa. 304 pàgines.

]]>

Josep Massot

'Joan Miró sota el franquisme (1940-1983)'

Galaxia Gutenberg. 544 pàgines

]]>

Gaito Gazdànov

'L’espectre d’Aleksandr Wolf'

Traducció de Maria García Barris. Editorial Karwán. 204 pàgines

]]>

Andreu Gomila

'La mesura de totes les coses'

Empúries. 182 pàgines

]]>

Narcís Comadira

'Els moviments humans'

Edicions 62. 88 pàgines

]]>

Pedro Vallín (Colunga, Astúries, 1971) es veu a si mateix com un extraterrestre en el Madrid cortesà que venera Ayuso i odia Pedro Sánchez, però ha desenvolupat el que és el gran tresor d'un escriptor: un punt de vista i un estil propi i recognoscible. Armat amb el bagatge dels seus extensos coneixements sobre cinema, sobretot el més comercial i de factura hollywoodiana que ja va defensar a ¡Me cago en Godard! (Arpa Editores, 2019), i sobre la base d'articles ja publicats a La Vanguardia, Vallín ens proposa a C3PO en la corte del rey Felipe (Arpa Editores) un viatge a les entranyes del duel a mort que protagonitzen a Espanya el progrés i la reacció.

]]>

'Ai, William!', d'Elizabeth Strout. Edicions de 1984.

]]>

Fiódor Dostoievski

'El doble'

Editorial Quid Pro Quo. Traducció de Xènia Dyakonova. 250 pàgines

]]>