La dècada dels setanta va ser una època de molts canvis a la societat catalana. En aquell context d’alliberament polític i social, una de les revolucions més silencioses va ser la d’aquelles famílies que tenien un infant amb alguna discapacitat psíquica. Subnormals, retardats, disminuïts, tarats, incapacitats, invàlids i minusvàlids. Eren temps en què no hi havia eufemismes per descriure una càrrega familiar, no sols física, sinó també emocional. Eren temps en què tots aquells amb alguna discapacitat psíquica estaven amagats a les cases, allunyats de les mirades i dels prejudicis d’una societat encara molt immadura.