Joan Salvat-Papasseit és el poeta de l’erotisme i la revolta, del visca la vida malgrat que la mort l’encalcés. És el poeta fugaç que resta eternament entre nosaltres, enamoradís i elegíac. Sempre torna per anticipar-nos Tot l’enyor del demà. "Si no em puc aixecar/ mai més,/ heus aquí el que m’espera:/ –Vosaltres restareu,/ per veure el bo que és tot:/ i la Vida/ i la Mort".

Joan Salvat-Papasseit continua "escopint a la closca pelada dels cretins" cent anys després de morir, amb només 30 anys, a conseqüència de la tuberculosi. A pocs metres del carrer Argenteria, on va passar els últims dies l'autor de Poema de la rosa als llavis, al Palau Requesens de Barcelona –i seu de la futura Casa de les Lletres–, l'escriptor barceloní ha rebut un homenatge que ha avançat des de l'eufòria i la correcció institucional fins a l'esperit juganer d'Enric Casasses i Pascal Comelade, que han tancat l'acte amb un concert-recital memorable.

Com que mai me'n recordo de les efemèrides, em va alegrar assabentar-me, gràcies a la conversa de Xavier Graset amb els editors Jordi Cornudella i Jordi Martí Font, que aquesta setmana s'han complit 130 anys del naixement de Joan Salvat-Papasseit, un dels poetes essencials del segle XX català. Cornudella i Font han publicat (als segells Edicions 62 i Lo Diable Gros, respectivament) sengles edicions de l'obra poètica completa de Papasseit, amb motiu del centenari de la seva mort, que enguany es commemora amb tot el lluïment que fa al cas. No falla: si va néixer fa cent trenta anys i commemorem que en fa cent que va morir, ens surt que Joan Salvat-Papasseit va viure trenta anys. Una mort prematura, la seva, tot i que —com va indicar Cornudella—, a diferència d'altres poetes estimats pels déus (se'n diu així dels que moren joves), com Joaquim Folguera o Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Papasseit no transmet gens de sensació de tenir una obra, ni una vida, incompletes: va viure pocs anys, però ho va fer amb intensitat i alegria, i va escriure molt, i la major part del que va escriure era i és i serà boníssim. Martí Font, per la seva banda, demanava l'atenció per al Papasseit àcrata i agitador, que l'any 1920 publica el Primer Manifest Català Futurista (en què s'adreça als poetes i els exhorta: “Jo us invito, poetes, a què sigueu futurs, és a dir, immortals”, i també: “Per a ésser Poeta caldrà primerament el desig de lluitar”), i que en un dels seus cal·ligrames inclou, en lletres ben grans, aquella frase desafiant i tantes vegades repetida: “ESCOPIU A LA CLOSCA PELADA DELS CRETINS”. Anarquista, independentista, avantguardista, el tarannà de Papasseit era jovial i encantador, però tampoc rebutjava necessàriament —encara que ell no la practiqués— l'acció directa.

Es va presentar, fa uns dies, l’Any Joan Salvat-Papasseit, que, amb motiu del centenari de la mort de l’autor d’El poema de la rosa als llavis, es proposa de celebrar, divulgar i estudiar la seva obra i figura. Coincideix en el temps amb l’Any Vicent Andrés Estellés, que commemora el centenari del seu naixement, i amb l’Any Àngel Guimerà, que, com Papasseit, fa cent anys que se’n va anar d’aquest món. No hi ha cap inconvenient en aquestes coincidències, al contrari: les celebracions dels grans autors, quan es fan bé, s’alimenten mútuament. Ho va demostrar recentment la celebració paral·lela dels anys dedicats a Joan Fuster i a Gabriel Ferrater, comissariats, respectivament, per Enric Sòria i Jordi Cornudella.

"De tant que és jove enamora el seu pas", diu un dels versos de La rosa als llavis, un dels llibres més celebrats de Joan Salvat-Papasseit. Mort el 1924, quan només tenia 30 anys, l'escriptor barceloní continua conservant aquesta joventut enamoradissa gràcies a l'aparent senzillesa i a la llum que desprenen els seus millors poemes. "A hores d'ara és un autor conegut, però no tant com caldria", admet Ferran Aisa, estudiós del poeta i periodista i comissari de l'any que el departament de Cultura de la Generalitat li dedicarà a través de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC). Entre els actes hi haurà recitals, conferències, rutes literàries, taules rodones, concerts i una exposició itinerant a les biblioteques catalanes.

És un dels grans. Per l’alegria de viure, pel seu optimisme enamoradís, per la sensualitat eròtica, per fer de l’avantguarda un joc a l’abast de tots els públics, per la llengua alhora popular i arrelada enllà dels segles, per una modernitat futurista gens postissa que no renega del passat, per ser un revolucionari feliç, sense agror, amant de la revolta. Perquè la seva mare era gitana, sembla. Perquè va morir jove de tuberculosi. Però Enric Casasses, en un fabulós pròleg a la seva nova obra completa, canvia el punt de vista: més que morir jove, “va viure jove”. Esclar, mai va perdre la joventut del cor i l’ànima. Així era i així escrivia Joan Salvat-Papasseit (1894-1924), de qui aquest any celebrem el centenari de la mort.

“La cançó lírica catalana tenia molta, molta potència als anys vint i trenta del segle XX”, recorda el tenor David Alegret (Barcelona, 1974). Prou que ho ha defensat en recitals i discos com Impressions de natura (2017), que incloïa peces de Ricard Lamote de Grignon, Francesc Pujol i Eduard Toldrà, entre d’altres. La Guerra Civil i la dictadura també van estroncar aquella efervescència musical. “I encara hi ha molt repertori que no s’ha descobert”, diu Alegret, que justament fa un temps va descobrir un lied inèdit de Ricard Lamote de Grignon a la Biblioteca de Catalunya: Tot l’enyor de demà, a partir del poema de Joan Salvat-Papasseit.

Articular el país a través de "la llengua i la cultura ens dona força", diu Pere Camps, el fundador del Festival Barnasants, que celebrarà la 29a edició del 26 de gener al 19 de maig arreu dels Països Catalans. Per a ell, la cultura, i concretament la cançó d'autor, també és una eina per preservar i transmetre "la memòria democràtica". Tot plegat conflueix en una programació amb espectacles sobre el centenari de la mort del poeta Joan Salvat-Papasseit i el 50è aniversari de la Revolució dels Clavells que va acabar amb la dictadura portuguesa el 1974, i concerts d'artistes com Cesk Freixas, La Maria, Borja Penalba, Carola Ortiz, Namina, Javier Álvarez, Luar Na Lubre, Renaldo & Clara, Marc Parrot, Miquel Gil i Alba Careta & Henrio, entre d'altres. Així ho han explicat en roda de premsa Pere Camps i la seva filla, Laura Camps de Agorreta, directora adjunta del festival.

Encara ara, en ple segle XXI, la tuberculosi mata anualment un milió de persones arreu del món i se'n declaren deu milions de noves infeccions. "Només a Catalunya en tenim un miler de nous casos cada any", recorda Ada Klein Fortuny, nom de ploma rere el qual hi ha una metge que ha dedicat gran part de la seva experiència laboral a aquesta afecció pulmonar. "Soc una persona lenta però tinc algunes obsessions –diu, en relació amb el primer llibre que ha publicat, La plaga blanca (L'Altra, 2020)–. M'ha portat cinc anys de feina, que van començar mentre llegia els papers privats de Paul Éluard i trobant que mencionava força la tuberculosi".