El nom Yoko en japonès vol dir “filla de l’oceà”. Si creiem que el nom fa la cosa, en aquest cas entendrem per què Yoko Ono és inexplorable, inabordable i inesgotable. El seu pare, Isoko Ono, provenia de la família financera Yasuda, una de les més riques del Japó i que tenia una gran influència tant en l’àmbit econòmic com cultural del país. La seva mare, Eisuke Ono, era descendent d’una família imperial i pianista. Amb aquestes referències ja podem deduir que l’entorn de Yoko Ono va ser el d’una família culta i amb un poder adquisitiu alt. Per això, i no és d’estranyar, va aprendre música des de molt petita: tocava el piano i cantava; fins i tot havia cantat algun lied de Schubert. De fet, tota la seva vida va estar envoltada de música i músics; el primer marit, Toshi Ichiyanagi, era compositor; el segon, Anthony Cox, músic de jazz i productor cinematogràfic; i el tercer i últim, John Lennon, un dels quatre components dels Beatles.

Yoko Ono és coneguda per les seves performances participatives, com Cut piece, on el públic interactua directament amb ella. Aquesta peça és una de les obres performatives feministes més famosa de Yoko Ono, que es va estrenar el 1964 al Yamaichi Concert Hall de Kyoto. A Cut piece, Yoko Ono s'asseu a l'escenari amb un vestit. Hi roman immòbil mentre convida el públic a pujar a l'escenari i, amb unes tisores, tallar-li un tros de la roba i endur-se’l. El plantejament és audaç i provocatiu i planteja el consentiment, la vulnerabilitat i la interacció entre l'artista i el públic. Aquest enfocament interactiu pot estar relacionat amb la fusió de diferents aspectes del teatre noh i del kabuki, on l'audiència té un paper crucial en l'experiència teatral.

La identitat japonesa de Yoko Ono ha influenciat la seva manera d’entendre el món des d’Occident i el seu enfocament en la pau i l'activisme social. La història del Japó, especialment en el context de la Segona Guerra Mundial i la recerca posterior de la pau, va modelar moltes de les seves obres i el seu activisme pacifista al costat de qui va ser un dels seus marits, John Lennon. Ella mateixa reconeix que la seva primera obra artística va sorgir arran de la fugida de la seva família quan van marxar de Tòquio el 9 de març del 1945 per anar al camp, fugint de les bombes que queien damunt de la ciutat, amagats en un búnquer. L’única cosa que podia evadir-la d’aquella realitat va ser la imaginació i desitjar amb totes les seves forces tot el que havien tingut i no tenien per sobreviure en uns moments molt difícils de guerra i fam.

Un dels aspectes a ressaltar de l’art contemporani i de les noves tendències ha estat la importància que se li ha donat al procés artístic i creatiu. Crec que posar damunt de la taula tots els aspectes que han inspirat, en el nostre cas, el tema de música conceptual híbrida Yoko Ono’s suite (que es presentarà al Sónar), és una de les coses que trobo més interessants, a vegades, més fins i tot que el resultat final. Per això, en aquest segon article dedicat a desvelar els secrets del procés creatiu és obligat centrar-me en la talaia des de la qual s’ha gestat tota la música. El concepte que he batejat com a “música conceptual híbrida” és deutor de la música programàtica de la segona meitat del segle XIX, en la qual la inspiració a partir d’elements extramusicals i la confecció d’un programa que expliqués la història tractada aproximaven la música als oients. Aquesta és la voluntat d’explicar què hi ha darrere d’aquest tema musical, que s’ha gestat primordialment a partir del feminisme de Yoko Ono.

Sempre m’ha fascinat la figura de Yoko Ono (Tòquio, 1933) com a artista i com a activista. I sempre m’ha fet molta ràbia que, quan a algú se li demana què en sap de Yoko Ono, un 90% de les respostes sempre són la mateixa: “És qui va separar els Beatles”. El mateix Paul McCartney va confessar que Yoko Ono no hi tenia res a veure; John Lennon estava passant per un moment diferent de la resta de membres de la formació de Liverpool i va decidir emprendre un nou camí i separar-se’n.

El meu primer contacte amb la campanya d’ERC per Barcelona va ser a la sortida del Mercat del Ninot: em van regalar una tote bag de la qual no recordo l’eslògan sencer, però segur que incloïa les paraules barri i mercat. I quan Ernest Maragall arriba a la plaça de Navas del Poble-sec, la paradeta del partit desprèn molta energia de mercat de barri: la majoria de militants passen la seixantena i darrere el taulell es veuen carros de la compra d’aquell polièster lletjot i llampant que han transportat el berenar que s’ofereix als passavolants amb l’esperança d’influir en el vot per via de l’estómac. És un berenar insuperable en termes de proximitat: pa de pessic, coca de fruita confitada i preses de xocolata. Asseguts a les primeres files i xerrant amb els càrrecs del partit hi ha força pakistanesos, la comunitat de nouvinguts més nombrosa del barri, i de cop em posseeix l’esperit de Quim Monzó i inverteixo un minut especulant sobre si els croissants salats que completen l’oferta són halal i quines derivades electorals i religioses podria tenir un malentès alimentari.

Un vídeo inèdit de l'himne pacifista Give peace a chance gravat per John Lennon i Yoko Ono a les Bahames, uns dies abans de la popular versió rodada a Mont-real, ha estat publicat aquest dimarts per Universal com a avançament de la caixa John Lennon / Plastic Ono Band - The Ultimate Collection, que veurà la llum el 23 d'abril. Es tracta del primer enregistrament que es coneix de la cançó, una mena d'assaig fet sis dies abans de les escenes oficials, que van ser al llit de l'hotel Queen Elizabeth a Mont-real el 31 de maig de 1969.

Òmnium Civil Rights Europe, la delegació de l’entitat a Brussel·les, ha fet públic un manifest subscrit per mig centenar de personalitats internacionals en el qual es demana l’amnistia per als represaliats per l’Estat en el marc del procés sobiranista com a primer pas per a la resolució del conflicte polític. El signen, entre d’altres, Dilma Rousseff, expresidenta del Brasil; Gerry Adams, polític irlandès, impulsor dels acords de pau d'Irlanda del Nord; Yoko Ono, cantant; Ai Weiwei, artista i activista xinès exiliat a Alemanya; i cinc premis Nobel.

El 1971 John Lennon es va traslladar a Nova York per intentar deixar enrere una vida en la qual era el centre d'atenció constant i la premsa observava cadascun dels seus moviments. Va viure nou anys a la ciutat, hi va formar una família i va donar ales a la seva creativitat, però també hi va morir assassinat fa 40 anys un 8 de desembre.