"Quina gràcia i quina frescor, quina naturalitat, la dels seus contes!", escrivia el 1958, a Mercè Rodoreda, una gairebé nonagenària Víctor Català, pseudònim amb el qual va signar tots els llibres Caterina Albert (l'Escala, 1869-1966). L'autora de Solitud havia quedat impressionada per Vint-i-dos contes, que Rodoreda havia publicat després d'un parèntesi editorial de dues dècades. "Massa sovint alguns que diuen escriure en català usen un lèxic i una construcció tan de fantasia que, quan em topo amb un llenguatge de caient tan natural i castís com l'usat per vostè, sembla que faci festa major –insisteix–. Quina gràcia i quina frescor, la dels seus contes!", deia.

Hi ha llibres que s’obren com armaris antics de fusta vella, frontisses que grinyolen, calaixos on algú hi ha deixat papers, fòssils, cartes esgrogueïdes i dibuixos de balenes fetes amb tinta de calamar. Anna Aguilar-Amat (1962) ha escrit un d’aquests llibres, Naturalistes morts (Pagès, 2025), una deliciosa barreja de gèneres que és alhora arxiu, viatge iniciàtic, elegia i homenatge a un llegat naturalista que viu dins i fora del cos.

Tot i que es va doctorar a la Universitat de Chicago, ha sigut a Cambridge on Isaias Fanlo (Lleida, 1980) ha acabat desenvolupant la seva carrera com a professor. Gestor cultural, traductor i autor de nombrosos articles, però també de l'assaig El llibre rosa de gais i lesbianes, que va publicar a Columna el 2004, quan tenia només 23 anys, feia gairebé una dècada que treballava en la seva primera novel·la, El pes de la boira, que finalment ha publicat Pagès Editors. Ambientada en una ciutat d'interior travessada pel riu Segre i batejada amb el nom de Rotunda –per la seva circularitat però també pel clima extrem: "sis mesos d'hivern i sis d'estiu", diu un dels personatges–, narra l'"hivern decisiu" en què el jove León perd el pare, coneix nous amics i va prenent consciència del seu desig homosexual.

Glàfira Smith (Andrea Ferrando, Barcelona, 1973) treballava de realitzadora a Mediapro, dirigint sèries com Veterinaris, documentals com Las cloacas de Interior i projectes museístics internacionals quan va veure l’anunci del concurs de còmic de l’ARA el 2020, i va decidir provar-ho. L’any següent va rebre una menció d’honor i en la tercera edició en va ser la flamant guanyadora. L’impuls va ser tan fort que va decidir penjar els cables i llançar-se a l'aventura de ser il·lustradora. Ara acaba de publicar la seva primera novel·la gràfica, un relat emocionant sobre la relació entre un home i la seva gossa, la Trufa (Pagès Editors), un dels 15 millors còmics del 2024. "He passat de portar un equip de més de 100 persones a dirigir sola la meva petita obra. He sentit un terror a l’abisme molt gran de fer el pas, però al mateix temps era una necessitat vital, perquè ara sí que s’acaba el temps, és ara o mai", explica Smith.

Com que el coneixement és infinit, ens veiem abocats a la síntesi. En el cas de la història, això provoca un biaix del relat cap als grans noms, descartant pel camí el tramat de vides comunes que donen consistència al teixit del passat. Tota vida té punts d’interès, però només de la mà d’un bon especialista pot transcendir de l’esfera privada per esdevenir categoria singular d’un temps i d’un país.

Investigació. Futbol. Literatura. Aquestes són les tres passions que Albert Llimós (Torrefarrera, 1981) ha sabut conjugar a la seva segona novel·la, La noia del bar (Pagès Editors). El periodista de l'ARA, conegut per haver tret a la llum diversos casos d'abusos i assetjament durant els darrers anys, explica una història d'amor i poder protagonitzada per un futbolista argentí, Guillermo Tavasci, i una estudiant de Literatura que coneix per casualitat, la Lucía. L'entorn en què es mou el jove –futbolistes, representants i directius del club barceloní on juga–, les pressions que pateix i el contacte amb la premsa són el teló de fons d'un llibre que reflexiona sobre l'èxit, la corrupció i la professió periodística. El presenta aquest dilluns a la llibreria Ona (19 h) acompanyat d'Antoni Bassas.

“Respira, / no tinguis por, / la vida encara crema”, diuen els últims tres versos de Terra endins, d'Antón García, traduït per Xavier Macià i Àngels Marzo. L’epígraf inicial de Vincenzo Cardarelli ja suggeria un dels trets principals de l’obra, la recreació de la memòria: “Els records, aquestes ombres massa llargues del nostre cos breu”. La memòria és pertot, sí: la individual i la col·lectiva, i molts dels pretextos de la poesia de García en subratllen algun detall significatiu. En El dolmen de Merías, posem per cas, una vella indica el camí per arribar a aquest monument antiquíssim: “—Però no hi ha dolmen ni res: / pedres, només, unes damunt les altres”, s’exclama la dona. Són pedres, esclar; però són, encara més, un llegat de la civilització i una ombra allargassada de la memòria. Aquesta mateixa poesia acaba relacionant terra, llengua i casa.

Neuromàntic, de William Gibson (Carolina del Sud, 1948), és un clàssic de la ciència-ficció postmoderna i l’obra fundacional del subgènere del ciberpunk. A més de posar en circulació conceptes avui àmpliament usats, com ara el de ciberespai (“una al·lucinació consensual viscuda diàriament per milions”, “una representació gràfica de dades extretes dels bancs de memòria de tots els ordinadors del sistema humà”), va anticipar molts elements constitutius de la nostra societat digital: la vastitud de dades en xarxa d’internet, la realitat virtual, la reformulació i resignificació de l’existència i la condició humanes a partir de la manipulació genètica i la intel·ligència artificial... Publicada el 1984 –l’acció transcorre en un avançat i difús segle XXI–, la veritat és que, llegida avui, Neuromàntic fascina com les profecies que s’han complert i inquieta com les amenaces que s’han concretat.