Quan la germana petita de Clàudia Cedó se sumava a jugar amb les seves amigues, la nena era de sucre. “No jugava i, per tant, no podia perdre. Era com si no hi fos”, explica. Agafant aquest sentit figurat s’explica clarament el títol de Mare de sucre, l’obra que ha escrit i dirigeix a la Sala Tallers del Teatre Nacional des de dijous fins al 30 de maig. Hi imagina les ganes de ser mare d’una noia que té un 65% de discapacitat intel·lectual i que, per tant, segons les convencions socials, pot jugar a ser mare però no ho pot ser de veritat.

“Perdoneu si m’emociono, que ja sabeu que soc de Can Llàgrima”, avisava el director del Teatre Nacional, Xavier Albertí, al presentar L’Emperadriu del Paral·lel, que s’estrena aquest dijous a la Sala Gran. I, efectivament, l’emoció es va desbordar. No només perquè és la seva última direcció al TNC després de vuit anys al càrrec. No només perquè és un encàrrec a la dramaturga Lluïsa Cunillé, una de les seves còmplices més antigues i admirades. No només perquè serà la primera dona viva que estrenarà a la Sala Gran (en un teatre que es va fundar ja fa 25 anys). No només perquè el vestuari recupera vestits icònics signats per la figurinista María Araujo, que va morir de covid fa un any.

'De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda'

TNC Sala Petita. Fins al 4 d'abril

Deu anys després d’iniciar el seu camí pel món de l’espectacle, La Calòrica arriba al Teatre Nacional. Ja era hora. Perquè les seves creacions no tan sols han tingut èxit de públic i crítica en sales més petites, sinó que han consagrat una manera de treballar sobre temes d'actualitat en què es barreja la seriositat d'aquests problemes amb un esmolat tractament comediogràfic de gran eficàcia escènica. L’estrena de la nova obra de Joan Yago de títol escandalosament llarg posa remei a la miopia del gran teatre català i certifica la teatralitat de les seves propostes amb una comèdia sobre el canvi climàtic no exempta de la tan nostrada escatologia catalana, que estem segurs que podria generar “molta merda” (llegeixi's com a fortuna, en el teatre) en un escenari comercial.

]]>

La Calòrica ha arribat per fi a estrenar al Teatre Nacional, tota una fita, i han decidit aprofitar l'ocasió per parlar de... merda. Merda metafòrica i literal. L'una fa referència a la lluita ecologista contra el canvi climàtic, un conflicte que compta amb els seus propis negacionistes i il·luminats, i l'altra porta la qüestió a escala micro, tan micro com una escala de veïns que té problemes amb les aigües fecals. "Ens agrada treballar sobre temes vigents i d'actualitat. I creiem que qualsevol dels problemes que toquem –populisme, capitalisme...– acaba confluint en la insostenibilitat. La crisi climàtica acabarà unificant totes les lluites del món contemporani", exposa el director, Israel Solà. Aquesta és la premissa de De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda, una obra escrita per Joan Yago que reunirà tots els actors de La Calòrica –i Mònica López com a artista convidada– a la Sala Petita del Teatre Nacional durant el proper mes.

]]>

‘El jardí’

Sala Beckett. 14 de gener

El punt de partida és el títol i la primera acotació de cada obra, deia Lluïsa Cunillé a la revista (Pausa) en un qüestionari a autors i autores el 1991 sobre el procés d’escriptura. El títol, doncs, és el primer significant, el contenidor d’uns textos que es desenvolupen envoltats del misteri que surt d’un subtext més ric que el mateix text, sovint convencional, i per això subjecte a les interpretacions del receptor, en una faula que perd rellevància al mateix temps que se n’altera el sentit de la lògica narrativa.

]]>

Lluïsa Cunillé és una de les poques autores que es dedica a escriure teatre. A escriure teatre cada dia. A escriure només teatre. "En un país com aquest és una decisió molt dura i només es pot entendre si hi ha un compromís ideològic", havia dit en una entrevista el director del Teatre Nacional, Xavier Albertí, gran amic seu i còmplice teatral. Aquest fet, insòlit en el panorama teatral català, li ha permès en els últims trenta anys construir un corpus literari voluminós i dens, de mig centenar de peces, que l'ha convertit en una de les autores més prolífiques, més representades (aquí però també a fora: fa un any estrenava Occisió a la Comédie Française) i a la vegada més enigmàtiques del panorama.

]]>

Les tres germanes

Teatre Lliure, 10 de desembre del 2020

L'adaptació de Les tres germanes de Txékhov que signen Marc Artigau, Cristina Genebat i Julio Manrique és del millor que ha dirigit Julio Manrique. I ho és perquè aconsegueix reviure amb l’imaginari visual del segle XXI les inquietuds i esperances d’aquells personatges ancorats al segle XIX i fer palès que el que albiren ells per d’aquí cent o dos-cents anys nosaltres ho seguim albirant per a les futures generacions (amb l’afegit d’una crisi climàtica galopant). Vaja, que la vida moderna no ha apaivagat la insatisfacció del món ni la difícil recerca de la felicitat. L'última escena d'aquesta versió, que no els desvetllarem del tot, és un afegitó que és al mateix temps conseqüent amb la seva mirada contemporània i inconseqüent amb el contingut metafòric de la frase més famosa de l’obra: "Anirem a Moscou". Un final qüestionable, però argumentalment assumible, que no malmet un espectacle excel·lent.

]]>