Hi ha pocs espectacles a la cartellera catalana que reuneixin actors i actrius de primeríssima línia i els donin papers protagonistes pensats perquè tots brillin a escena. Els fills, de Lucy Kirkwood, és una d'aquestes oportunitats, i de fet el públic ho sap i ho ha fet notar: abans de començar funcions el dissabte 7 de febrer a la Villarroel ja s'han venut més de 15.000 entrades, un nou rècord de venda anticipada de la sala. Les quatre primeres funcions estan exhaurides i a moltes de les altres (l'obra es representarà fins al 29 de març) només queden unes últimes localitats. Els tres grans reclams de l'espectacle són els actors Emma Vilarasau, Jordi Boixaderas i Mercè Aránega, que protagonitzen una tragicomèdia sobre la responsabilitat de les generacions actuals respecte al futur. David Selvas n'és el director, en una producció de La Brutal amb traducció de Cristina Genebat.

Míriam Nogueras va fer servir ahir al Congrés una expressió de què sentirem a parlar, quan va dir que “la supervivència de la identitat catalana no està garantida”. Va ser en el curs del ple del Congrés en què, tal com els hem estat explicant, va quedar derrotada la delegació de competències d'immigració a la Generalitat en els termes en què l’havien pactat el PSOE i Junts, amb la suma dels vots de PP, Vox i Podem. 

L'actriu Emma Vilarasau serà la pregonera de La Mercè 2025. Així ho ha anunciat aquest dijous l'alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, en l'acte de presentació de les primeres novetats relacionades amb la festa major de la ciutat. L'alcalde ha volgut valorar així la trajectòria de quatre dècades de Vilarasau al món de la cultura i la interpretació. L'actriu donarà el tret de sortida a les festes de la capital catalana.

Emma Vilarasau, recentment guanyadora del Gaudí a millor protagonista femenina pel seu paper a Casa en flames, ha revelat un dels moments més difícils de la seva carrera professional. La reconeguda actriu catalana, amb una trajectòria de més de 40 anys en el món de la interpretació, ha explicat l'impacte que va tenir en la seva feina el fet de quedar-se embarassada i com rep el món del cinema i del teatre el fet que les dones vulguin ser mares.

Sempre ho repeteixo: m’agraden les històries de famílies, dins de les cases, les pel·lícules “de parlar”, les novel·les on “sembla que no passa res”. Adoro Bullet Park, El llarg viatge del dia cap a la nit, Hanna i les seves germanes, Jardí vora el mar, El discreto encanto de la burguesía...

L’Emma Vilarasau, amb el seu talent, els seus anys i les seves arrugues, aprofita els premis que rep per l’extraordinària interpretació de Casa en flames per llançar un discurs contundent: si el cinema ajudés a normalitzar la vellesa, diu, moltes dones deixaríem de castigar els nostres cossos.

Triomf aclaparador del cinema català en la 12a edició dels premis Feroz, que atorga l'Associació d'Informadors Cinematogràfics d'Espanya, i que també guardona sèries. En total, 13 de les 20 categories han tingut protagonisme català, i els premis grossos en cinema han sigut per a Casa en flames, de Dani de la Orden (millor pel·lícula de comèdia), i Salve Maria, de Mar Coll (millor pel·lícula dramàtica).

Per escriure això que escric he hagut de pensar uns quants dies en el que vull dir i com ho vull dir; m’he mirat el tema des de diferents angles; l’he deixat reposar; l’he tornat a agafar. Les meves opinions es nodreixen de les informacions que m’arriben pels canals que trio, la lectura d’altres escriptors i periodistes que construeixen textos llargs que compleixen amb les normes de coherència, cohesió i rigor necessaris per elaborar pensaments, idees i opinions que permetin la reflexió, i de les converses que tinc amb persones que també creuen en la necessitat de seguir aquestes normes. Fa temps que intento apartar-me dels continguts que intoxiquen, que manipulen o retorcen el llenguatge (encara que siguin figures de fama mundial que omplen auditoris), amaguen els seus veritables interessos. També dels que es miren sempre les coses des d’un mateix biaix. De prejudicis i apriorismes en tenim tots, és clar, però només es pot pensar bé si som conscients de la seva existència i intentem no deixar-nos portar per la comoditat de veure’ls confirmats. Per tot això si hi ha un món que he evitat amb una tossuda resistència ha estat Twitter. El problema d’aquesta xarxa social no és només que permeti que totes les opinions siguin publicades i difoses sense cap mena de sedàs, que l’anonimat fomenti els insults, l’assetjament i la violència verbal. El problema de Twitter és haver esmicolat qualsevol forma de pensament reduint-lo als 140 caràcters, haver imposat formes telegràfiques de comunicar que no deixen lloc a matisos i simplifiquen la complexitat del món que mirem d’entendre. Si sumeu immediatesa, distància física, càlculs constants sobre la repercussió de les opinions i algoritmes creats per explotar l’atenció de l’usuari al preu que sigui, tindrem l’eina més eficaç que s’ha inventat per acabar amb els debats públics, la discussió democràtica i en última instància qualsevol consciència de ser ciutadans. Les xarxes socials en general i Twitter en particular fan realitat el somni ultraliberal de la Thatcher: “la societat no existeix, només els individus.”

"És emocionant sentir que ets la baula d'una cadena, que abans teu va haver-hi gent i també n'hi haurà després; que formes part d'això durant una època però un dia te n'aniràs i arribarà gent nova", diu l'actriu Emma Vilarasau al vestíbul de La Villarroel de Barcelona. Al seu costat, Marta Marco i Emma Arquillué es miren emocionades, amb una certa solemnitat. Saben que l'ocasió ho mereix. Gairebé vint anys després d'estrenar Un matrimoni de Boston a l'Espai Lliure, el director Josep Maria Mestres s'ha proposat fer-ne una nova versió, que es podrà veure del 4 al 6 d'octubre al Teatre Municipal de Girona, dins el festival Temporada Alta, i del 12 d'octubre al 17 de novembre a La Villarroel.

Aquesta tardor la programació teatral és plena de varietat de gèneres, però amb una forta preeminència de clàssics reinterpretats des de la contemporaneïtat. Jauría, L'adversari, Mar i cel, Hit me if I’m pretty o la princesa moderna i Un matrimoni de Boston tornen als escenaris; mentre que Hamlet, una versión recontralibre, Tirant lo Blanc i Tots ocells estrenen als teatres després d'un èxit total al Festival Grec 2024. Aquesta és una selecció de les 15 obres imprescindibles (i una recomanació especial sobre el Temporada Alta de Girona, el gran festival de tardor del país).

De les respostes de pes en l’entrevista d’ahir a l’Emma Vilarasau que firmava l’Albert Om, n’hi havia una que ressonava especialment: “Quan ets jove no tens temps de parar-te, de mirar una posta de sol… Ara sí: has de tenir el temps, la sensibilitat i l’educació d’entendre moltes coses”.

L’actriu Emma Vilarasau Tomàs (Sant Cugat del Vallès, 1959) és la protagonista de Casa en flames, la pel·lícula en català més vista dels últims anys. Un èxit que ella, que ha fet tan poc cinema, viu com un regal, mentre està a punt d’estrenar Un matrimoni de Boston, primer al Temporada Alta de Girona i després a La Villarroel de Barcelona. Tot això li coincideix en un 2024 en què la Vilarasau ha fet 65 anys. En aquesta conversa reivindica les ganes de viure (i de riure) que tenen les dones de la seva edat, moltes de les quals omplen les platees dels teatres i dels cinemes.

Crec que no m’equivocaré gaire si dic que qualsevol catalana de més de cinquanta anys sentirà, de manera inequívoca, almenys un moment d’identificació total amb el personatge que interpreta l’Emma Vilarasau a la pel·lícula Casa en flames, de Dani de la Orden. Per això, segurament, no deu ser casualitat que el personatge es digui Montse.

Per a la seva 12a pel·lícula –amb només 35 anys–, la comèdia dramàtica Casa en flames, Dani de la Orden (Barcelona, 1989) va decidir que volia explicar les dinàmiques de “les famílies que s’estimen malament”, concretament les de “l’ambient de pijolandia”, que coneix perquè la seva pròpia família estiuejava a Begur i perquè creu que les famílies amb més recursos s’estimen pitjor que les més pobres. “En una família amb problemes econòmics potser el més important per a una mare no seria que els fills no l’estimessin o que se sent molt sola, sinó portar el pa a casa”, reflexiona.

La presència de les tragèdies gregues als nostres escenaris és molt esporàdica. D’aquí l’expectació per la visita que la directora Alícia Gorina i el dramaturg Albert Arribas han fet a un dels personatges més tràgics i misteriosos del teatre d’Eurípides, Ifigènia, a través de l’adaptació de dues de les seves obres, Ifigènia a Àulida i Ifigènia entre els taures. La proposta té dues parts ben diferenciades, tant en el tractament com en el resultat. La primera és fidel a l’argument i l’esdevenir de l’original. És a dir, Agamèmnon enfrontat al dilema d’actuar com a líder guerrer o com a pare amant. El dilema de complir l’exigència de l’oracle i sacrificar la filla, Ifigènia, per aconseguir el bon vent que mogui les veles de l’armada en destinació cap a Troia, o bé salvar-li la vida. 

Què en queda, avui dia, de la tragèdia grega? És la pregunta que s'ha fet la directora Alícia Gorina (Barcelona, 1979) aquests últims mesos durant els assajos d'Ifigènia, una versió de la tragèdia d'Eurípides, adaptada pel dramaturg Albert Arribas, que es pot veure del 24 d'abril al 2 de juny al Teatre Lliure de Montjuïc. "Hem anat als orígens per veure què és allò essencialment teatral", diu Gorina. "Eurípides va ser un gran innovador formal; en el seu temps va ser incomprès, però ha tingut molta incidència en els moments de canvi de la humanitat", afegeix Arribas, que considera que "el teatre o és problemàtic o no és teatre". El repartiment d'Ifigènia, encapçalat per Pere Arquillué i Emma Vilarasau, inclou Marta Ossó, Cèlia Castellano, Daniela Fumadó, Júlia Genís, Laura Roig, Neus Soler, Albert Pérez i Pau Vinyals.

La Montse es mor de ganes de marxar a la casa de Cadaqués i passar un cap de setmana amb els fills i els nets, als quals ja gairebé no veu. Tantes, que al descobrir que la seva pròpia mare és morta –el cos inert al terra del seu pis des de fa setmanes–, decideix empassar-se les llàgrimes i fer com si res per no alterar la reunió familiar. Així de contundent és la presentació del personatge d'Emma Vilarasau a Casa en flames, la pel·lícula de Dani de la Orden que inaugura aquest dijous el BCN Film Fest, un retrat coral amb un peu en la comèdia de situació i l'altre en el psicodrama familiar, i un cabàs ple de retrets, mentides i secrets per llançar-se els uns als altres durant un cap de setmana intens. “L'Edu [Sola, guionista del film] i jo volíem fer una pel·lícula sobre les dinàmiques familiars més fosques en l'ambient de pijolàndia d'on vinc jo, que estiuejo a Begur”, reconeix Dani de la Orden. “El Dani tenia una frase: «La família és una gent que no sap estimar-se». I a partir d'aquesta idea hem volgut reflexionar sobre com estimen les nostres mares i la factura que passa haver de cuidar els altres”, afegeix Sola.

Emma Vilarasau brilla tota ella, somriure inclòs, al cartell de Lali Symon, l’obra de Sergi Belbel que protagonitza al Teatre Romea de Barcelona de l’1 al 30 de juliol. La Lali és una estrella de la comèdia stand up, “a l’americana”, especifica Vilarasau. Però com a la cançó El cantante de Rubén Blades i Héctor Lavoe, ningú li demana com és la seva vida quan baixa de l’escenari, ni la relació amb la mare i la filla, interpretades per Mont Plans i Júlia Bonjoch, respectivament. “L’espectador veurà una senyora que fa monòlegs per al gran públic i què li passa quan deixa de fer-los”, explica Belbel.

Tots eren fills meus es va estrenar el 29 de gener de 1947 al Coronet Theatre de Broadway sota la direcció d’Elia Kazan. No havien passat ni dos anys de la capitulació d’Alemanya i Arthur Miller sacsejava la moral estatunidenca amb una obra clarament pacifista sobre els límits del capitalisme. Es va mantenir en cartell fins al novembre del mateix any. La proposta que firma David Selvas en el que és, possiblement, el seu millor treball com a director tindrà menys recorregut, perquè “això no és Broadway”, però es mereixeria una àmplia explotació: és una admirable aproximació a una de les grans obres del teatre realista nord-americà que no perd mai actualitat. Val doncs la pena anar al Lliure per viure els conflictes morals de la família Keller i les seves conseqüències.

Emma Vilarasau (Sant Cugat, 1959) està en la recta final dels assajos de Tots eren fills meus, el clàssic d’Arthur Miller que David Selvas dirigeix al Teatre Lliure de Montjuïc. Al repartiment l’acompanyen Jordi Bosch, Clàudia Benito, Eduardo Lloveras i Quim Àvila, entre d'altres. Estrenen el 22 de febrer i estan encaparrats amb un problema tècnic, un cosa que passa al principi de l’obra i que és una sorpresa que només es pot fer en un teatre públic, em diu. A ella se la veu tranquil·la, encantadora, a punt per aquesta tragèdia de postguerra que retrata el mercantilisme, el poder, la família i els secrets que ho poden fer esclatar tot. Assegura que la maduresa li ha donat més felicitat a l'escenari, parla dels fills i de la guerra, i és crítica amb la pressió estètica i l'edatisme que tant fa patir les dones.