Fa uns dies vaig participar en l'última Batalla de Contes que l'editorial Comanegra ha organitzat, celebrada a la llibreria Finestres. Les Batalles de Contes apleguen quatre escriptors que defensen un relat d'algun dels autors que l'editorial ha publicat, i el públic ha de votar la defensa que més l'hagi convençut. Comanegra sempre s'ha caracteritzat per idear nous formats per donar a conèixer el seu catàleg editorial, a banda de les tradicionals presentacions de llibres. En aquesta última confrontació, Arià Paco, Marina Espasa, Melcior Comas i una servidora vam defensar contes de London i Melville, amb Jaume Pons Alorda com a fantàstic àrbitre i mestre de cerimònies. En anteriors trobades, escriptores com Elisenda Solsona, Roser Cabré-Verdiell o Carlota Gurt, entre d'altres, havien batallat per defensar els relats d'autors de la talla de Poe, Colette, Calders o Lispector.

Què passa quan els ideals ètics i polítics d’un escriptor estan en contradicció amb la seva concepció de la societat i de l’existència, amb les lliçons que ha extret de la seva experiència de la vida i del món? Socialista convençut, el nord-americà Jack London (1876-1916) creia, això no obstant, que el món és sobretot apte per als forts, els supervivents i els espavilats.

Cada vegada que es parla de populisme recordo quan els presidents dels Estats Units deien que els dictadors de l'Amèrica Llatina eren uns malparits, però els nostres malparits. A tot arreu hi ha un populisme propi, un populisme dels nostres. Potser tot el que no sigui política institucional (o més aviat, tradicional) és populisme. També tot el que no és cultura oficial queda marginat de la cultura i, molt sovint, és titllat de friquisme. Als anys seixanta, el friquisme era una actitud cultural, estètica, política fins i tot. La manera com es plasmava es pot veure a les vinyetes dels Freak Brothers, de Gilbert Shelton, per posar-ne un exemple etimològic. Avui el friquisme no és res, una etiqueta difusa, un populisme cultural. En política, el populisme és el mateix: la política sense ideologia. És la diferència entre un Parlament i una reunió de veïns. Entre forrar un terrat i tenir el projecte d'un món més just.

Quan Pietro Marcello tenia 20 anys, el seu amic Maurizio Braucci va regalar-li una novel·la de Jack London que no coneixia sobre un mariner que s'acaba convertint en escriptor d'èxit. “Llegeix això. És la nostra història”, va dir-li. Més de dues dècades després, els dos amics han escrit un guió adaptant el llibre i Marcello ha dirigit un film que ha triomfat al Festival de Sevilla, ha guanyat la Copi Volpi al millor actor (un extraordinari Luca Marinelli) de la Mostra de Venècia i, per damunt de tot, s'ha endut l'ovació de la crítica internacional per la seva intensitat i bellesa.

'Wonder Woman 1984'

Un 'blockbuster' ni meravellós ni feminista

De tan eixordador com ha sigut el rebombori generat per la decisió de Warner d'estrenar simultàniament a sales de cinema i a HBO Max les seves pròximes pel·lícules sembla que hem oblidat que els cinemes no només necessiten setmanes d'exclusivitat per als blockbusters, sinó també blockbusters competents que generin en el públic la necessitat d'anar al cinema (i també tornar-hi en el futur). No és el cas de Wonder Woman 1984, que aquest divendres arriba a la cartellera, una seqüela tan esperada com finalment decebedora, víctima d'una duració exagerada i una direcció incapaç d'orquestrar satisfactòriament les seves ambicions èpiques i emocionals. Segueix llegint. Estrena als cinemes

]]>

'Martin Eden'

(5 estrelles)

Direcció: Pietro Marcello. Guió: Maurizio Braucci i Pietro Marcello. 129 min. Itàlia, França i Alemanya (2019). Amb Luca Marinelli, Jessica Cressy i Carlo Cecchi. Estrena als cinemes

]]>