Des que, a finals del 2020, Mercè Ibarz (Saidí, 1954) va publicar Tríptic de la terra a Anagrama –que reuneix dos dels seus llibres més coneguts, La terra retirada (Quaderns Crema, 1994) i La palmera de blat (Quaderns Crema, 1995), i l'inèdit Labor inacabada–, la seva obra ha avançat a dos temps: a partir de la revisió i ampliació d'alguns dels seus títols emblemàtics, com ara Contes urbans (Anagrama, 2022) i Retrat de Mercè Rodoreda (Empúries, 2022), i novetats com els assajos Rodoreda, un mapa (Barcino, 2022) i No pensis, mira: davant de l'obra d'art (Anagrama, 2024) i l'antologia Pioneres modernes (Arola, 2020), que reuneix peces teatrals d'una dotzena d'autores catalanes, entre les quals hi ha Carme Karr, Rosa Maria Arquimbau i Víctor Català. Ara publica Una noia a la ciutat (Anagrama), on recorda com va arribar a Barcelona a principis de la dècada dels 70 i tot el que hi ha trobat des de llavors: l'amor, l'amistat, la feina i la vocació literària.

"No en tinc ni idea. Que morís Franco me la portava floja, laxa y pendulante. Havia de morir d'una manera o altra". Vet aquí la resposta de Raimon, dimecres, a la pregunta d'Helena Garcia Melero al Tot es mou, sobre què feia quan va morir Franco. No va ser l'únic moment que va fer riure els espectadors, i això que parlava de la censura en temps de dictadura. Però, en realitat, suposo que ja és això: de tan absurd com era, en surt humor. L'escriptora i guionista Anna Manso, que era al plató, li va preguntar què diria als joves que minimitzen el que van representar la dictadura i el franquisme, i Raimon va respondre que, als pares, poc cas els faran –tampoc nosaltres els fèiem cas, va dir, quan érem joves–. Per això, proposava que s'expliqués bé a les escoles, "allà on aprenen". Jo hi era, a la tele, per parlar de l'últim llibre de Mercè Ibarz, Una noia a la ciutat (Anagrama), una crònica de la seva arribada a Barcelona (ella és de Saidí), amb disset anys. Les paraules de Raimon em van portar a un fragment del llibre on em sembla que Ibarz diu una cosa important: "Amb freqüència em demano com és que la paraula dictadura s'ha sentit i s'ha escrit tan poc al llarg d'aquests anys des de llavors. Diem i escrivim postguerra, franquisme, el règim, però dictadura no gaire. El buit d'aquesta no-paraula s'ha introduït durant dècades en el periodisme i en la literatura mateixa. Com si fos una paraula generacional que no pertoqués als nascuts a partir dels anys setanta. Doncs sí que anem bé. Què deu significar, això. No val la pena ni pensar-hi?" Segur que sí, que val la pena pensar-hi. Un cop més, la importància de dir les coses pel seu nom, d'utilitzar paraules que tenen continguts "plens" i amb un sentit clar.

Sovint, aquells i aquelles que practiquem la crítica literària ens fregim el cervell buscant una bona descripció del lloc des d’on escriuen els artífexs de les obres que comentem. A Una noia a la ciutat, el darrer llibre de Mercè Ibarz (Saidí, 1954), la mateixa autora ens l’ofereix: “Escriure des de la meva experiència, en primera persona, gràcies a l’art i al documental contemporanis”. I així ho ha fet des de La terra retirada (Quaderns Crema, 1993) fins al recent assaig No pensis, mira (Anagrama, 2024) passant per A la ciutat en obres (Quaderns Crema, 2002) i Febre de carrer (Quaderns Crema, 2005), rebatejats junts com Contes urbans en l'edició que Anagrama va posar en circulació fa tres anys.

"M'agrada el dia de Nadal. I m'agrada passar-lo a casa. I recordar", escrivia Mercè Rodoreda (1908-1983) el 23 de desembre del 1933 a la revista Clarisme. El to nostàlgic de l'article –en què l'autora desitja que nevi i que es parli de pau i amor– vira cap al sentit de l'humor quan cap al final demana que caldria deixar "una mica de banda el ventrell" i que no s'aprofiti la diada "per a embotir-se fins a sobreeixir".

A la portada de Contes urbans, de Mercè Ibarz (Saidí, 1954) –que vaig ressenyar aquí–, hi ha una obra de l’artista sueca Hilma af Klint, pionera de l’abstracció que es va avançar a Mondrian i a Kandinski, però de la qual no vam saber res fins a les darreries dels anys 80, gairebé mig segle després que ens deixés. Els camins de l’art són inescrutables, però el d’Ibarz va començar en forma de revelació amb una diapositiva de Matisse als quinze anys, quan no havia trepitjat encara un museu i no sabia d’art ni un borrall. Des de llavors, l’art l’ha acompanyat sempre i ha estat professora de comunicació audiovisual a la Universitat Pompeu Fabra. Ja allunyada de la docència, ha volgut donar-nos algunes pistes sobre com mirar l’art en un d’aquests Quaderns Anagrama que, com altres volums de la col·lecció, és una petita joia. El títol, No pensis, mira, l’ha pres de Wittgenstein, rar entre els rars.

Llauradora i pagesa de les lletres. Així es definia Mercè Ibarz a Labor inacabada, la tercera part del seu Tríptic de la terra (Anagrama). Dimecres passat, hi va afegir una altra qualificació que em va agradar molt: "Soc una domadora de llunyanies". Quina manera tan bonica de condensar els seus viatges, l'anar i tornar que fa tants anys que practica entre Saidí, la seva terra natal (a dotze quilòmetres de revolts de Fraga, com diu ella) i Barcelona, on va arribar el 1971.

La dedicació al periodisme es fa latent en la curiositat de Mercè Ibarz quan escull l'ascensor original de l'Ateneu Barcelonès per pujar al jardí d'aquest epicentre de les lletres catalanes. Com a narradora, Ibarz (Saidí, 1954) rebrà el premi Trajectòria de la Setmana del Llibre en Català d'enguany, un guardó que constata la rellevància de l'escriptora, especialment reconeguda per les seves obres La terra retirada, La palmera de blat i Labor inacabada, aplegades en Tríptic de la terra (Anagrama), però també com a biògrafa de Mercè Rodoreda i pels seus estudis sobre cinema documental.

M’han preguntat moltes vegades per què escric. És una pregunta que fan sovint als escriptors. Les respostes són diverses i jo mai no he acabat de saber quina és exactament la meva. 

Coneguda pel seu Tríptic de la terra, que va començar a publicar l’any 1993 i on retrata la seva terra natal, la Franja, l’escriptora i periodista cultural Mercè Ibarz (Saidí, 1954) és també un animal d’asfalt. En donen fe els relats de Contes urbans, volum que recull dos llibres anteriors, A la ciutat en obres i Febre de carrer, apareguts respectivament els anys 2002 i 2005.

Sota la pluja, d'Anna Murià, és la primera gran recuperació literària de l'any. Els contes del volum, editat per Comanegra, permeten accedir als múltiples registres de l'autora –que oscil·la des de la literatura del jo fins a la ciència-ficció– a partir de dos moments clau de la seva trajectòria: el primer exili a França, retratat a través de les narracions de Via de l'est (1946), i la tornada a Catalunya, després de dècades a Mèxic, gràcies a El país de les fonts (1978).

Els tres volums de Mercè Ibarz que Anagrama acaba de publicar en un sol llibre donen una doble oportunitat. La primera és recuperar dos llibres de fa uns 25 anys –La terra retirada i La palmera de blat– amb lleugers retocs que, sumats al tercer volum, nou, acabat d’escriure en el confinament de primavera, formen tot un altre conjunt. La segona és justament propiciar que aquest conjunt sigui llegit com un fris que demostra l’obstinació exploradora d’Ibarz. Aquest Tríptic de la terra ara pot ser vist com una gran expedició, feta d’anys, capes, reflexió i formes literàries diverses, per comprendre el poble d’origen –Saidí o Salavai, ja convertit en mite a La palmera de blat– i els codis i transformacions de la vida de pagès. Una vida de pagès que ha avançat cap als canvis que el mercat marcava, cap a la maquinització i els capricis burocràtics de les polítiques agrícoles europees perquè es deixessin de treballar terres (perquè es retiressin terres, d’aquí el títol poètic i enormement precís del primer llibre).