Yael Brusca (Sant Pol de Mar, 1993) es troba en un moment d’"impàs". Després de passar per RAC1 i RAC105, espera l’inici d’un nou projecte televisiu al canal 2Cat i treballa en la producció d’un pòdcast per a Nació. Llicenciada en química, va arribar als mitjans gairebé per atzar, però s’hi ha quedat per curiositat i instint.

Món convuls, comèdia remoguda. L'ARA selecciona deu espectacles que es poden veure a plataformes amb els monòlegs més irreverents i enginyosos, capaços de posar a prova la resistència dels espectadors a les provocacions i les bromes.

Per què portar un fill a un món que s’ensorra? Aquesta és la pregunta que sura en l’ambient al llarg dels 70 minuts de Vaques flaques, el nou espectacle de Marc Sarrats. A partir de la premissa, viscuda en primera persona, el còmic desplega tot un seguit de reflexions que l’entronquen amb la tradició de monologuistes més conscienciats socialment, però que defugen qualsevol alliçonament des de la superioritat moral, ja que ells mateixos –i les seves contradiccions– acaben sent les principals víctimes de les invectives i acudits. Marc Maron o George Carlin són els noms que venen de seguida al cap, tot i que Sarrats deixa bastantes més calories sobre l’escenari, amb una posada en escena energètica i intensa, tal com es va poder veure en l’assaig obert de la peça ofert pel còmic al teatre Golem’s, dijous passat.

La Sara García (Penny Jay a les xarxes i a l'escenari) és incapaç de recordar el primer cop que va pujar a un escenari: “Estava dissociant, no recordo ni el monòleg que vaig fer”. Tampoc és capaç de recordar amb claredat els últims cinc anys, des que va fundar Riot Comedy, un xou d’humor fet només per dones. “És el que té la depressió i la dissociació, que et crea uns buits mentals dignes d’haver sortit de festa a Razzmatazz”.

"I tu, també hi has anat?" A Twitter, VhatsApp, Telegram. Era la pregunta de rigor entre de tota la marabunta còmica de Barcelona fa un parell de setmanes. Anar a on? A la primera visita al país del controvertit Louise C.K., llegenda de l'stand-up comedy nord-americà que presentava en directe el seu xou, Sorry. Entre els espectadors hi havia la plana major dels humoristes barcelonins, que es miraven l'espectacle amb una mescla d'expectació, morbo i culpa de no haver resistit la temptació d'anar a veure un dels còmics cancel·lats en l'era Me Too més populars del món. Sigui com sigui, C.K., que no va deixar una sola butaca buida a la Sala Barts en els dos dies que hi va actuar, es va afegir a una llista de personalitats que es va omplint a pas de formiga. En els últims dos anys també han visitat la ciutat Ricky Gervais i Hannah Gadsby, tot i que l'australiana va haver de suspendre a última hora perquè va trencar-se una cama relliscant pel gel.

Magí ‘Modgi’

‘Live in concert’, de Richard Pryor

Aquest especial, que és a Netflix, el vaig veure fa deu anys i no em va agradar tant com ara quan l’he tornat a mirar. Suposo que perquè abans me’l mirava només com a guionista, fixant-me només en el text, i no apreciava altres coses, com el desplegament de veuetes i personatges, el que s’anomena poblar l’escenari. Richard Pryor era un tio que estava encasellat en fer el xorra a les pel·lis, i aquí fa un desplegament interpretant mil personatges, que van des de l’humor més blanc i més tonto fins a parlar de drogues o de la mort del seu pare. És un especial increïble i està molt viu, encara que sigui molt vell i ell estigui mort.

]]>