Si teniu ocasió de passar pel Disseny Hub Barcelona aquest cap de setmana, encara podreu visitar l'exposició Miguel Milà. Dissenyador (pre)industrial, fantàstica. A més de mostrar-hi obres icòniques del creador (ho voldreu tot), fa un recorregut per la seva vida i la seva trajectòria, posant en valor una manera de treballar molt artesanal i respectuosa, tant amb els materials com amb els oficis. Hi ha una mena de "filosofia Milà", del perquè i el com dels objectes que dissenyava, que queda molt ben explicada també a través d'un vídeo on apareix ell mateix conversant amb diverses persones. El meu moment preferit és quan parla dels bancs (en va dissenyar molts). "Crec molt en el banc com a element de comunicació –deia Milà–. Quan seus en un banc, ja t'obligues a dir bon dia". És veritat que la conversa potser quedarà en el bon dia i prou, ell també ho afegia, però em va encantar aquesta manera de concebre un banc. Vaig sortir del DHUB amb un llibre de Milà sota el braç i pensant, justament, en la Setmana del Llibre en Català.

Al dissenyador Miguel Milá (1931-2024), més que els encàrrecs, li agradava fer-se encàrrecs a ell mateix, entre els quals hi ha el mànec d'un bastó amb fusta de boix, un portacorbates, un portacinturons i un penjoll de pell per posar-hi una moneda antiga que havia trobat al jardí. O un portallapis fet amb un tros de fusta amb forats, un trenet de joguina per als fills, una bossa de pell per a la dona, un espantamosques elegant, fet amb bambú i cuir, i un penjador que també és un moble on guardar els cascs i no tenir-los de qualsevol manera a l'entrada de casa. Entre tots ells, un dels més sonats van ser unes cadires de vímet que va encarregar quan es va casar, i que van trencar motlles perquè les volia per fer-les servir dins de casa i no a la terrassa.

El dissenyador Miguel Milá, que va morir als 93 anys el 13 d’agost, va pensar en el seu ofici fins al final. “Hem tractat l'objecte amb respecte?”: això és el que Milá va preguntar al seu fill Gonzalo el dia abans de morir, mentre intentava posar-se còmode en un llit d’hospital a Bilbao. Aquest dilluns un emocionat Gonzalo Milá ha explicat l'anècdota en el punt àlgid de l’acte de concessió pòstuma de la Medalla d’Or de Barcelona a Miguel Milá, en un Saló de Cent ple a vessar tot i amb l’aforament ampliat. Just abans, Gonzalo Milá havia fet riure tothom, entre els quals desenes de membres de la família Milá Sagnier, amb una altra anècdota que reflecteix el sentit de l’humor d’aquest pioner del disseny català: en una de les últimes visites d’obra, Miguel Milá, que ja anava amb cadira de rodes, es va quedar mirant a terra fixament. Gonzalo Milá li va preguntar què mirava, mentre veia passar una formiga enorme. La resposta del seu pare, després d’una pausa dramàtica, va ser de traca: “Formigó sobre formigó”. 

Tenia 93 anys, era llei de vida, i només hi vaig parlar una vegada, però quan vaig llegir que Miguel Milá havia mort aquest estiu vaig sentir pena personal, la nostàlgia d’una època i l’alegria d’haver-ne estat contemporani. Milá va ser dissenyador d’objectes que han passat a la història del disseny (el seu germà Leopoldo va crear la Montesa Impala), entre els quals el cèlebre llum TMM, nascut en un concurs per moblar un pis amb menys de 50.000 pessetes. “La pantalla s’aguanta amb una gometa, perquè vaig pensar que si es trencava, a totes les cases hi ha una goma de pollastre”, explicava Milá. Quan vaig dir-li que era una mica pedestre que el llum s’encengués i s’apagués tibant d’un cordó va contestar-me que “sí, però molt còmode, perquè no s’ha de mirar on poses la mà”.

El dissenyador Miguel Milá, que ha mort aquest dimarts als 93 anys, deixa un llegant desbordant, ple d'objectes icònics com els llums TMC, TMM i Cesta, el banc Neoromántico i la llar de foc A-14, alguns dels quals continuen al mercat després de mig segle. Milá és considerat un dels pares del disseny a l'Estat, i al mateix temps sembla que la part encara més important de la seva herència és ell mateix, la petjada que ha deixat personalment. Per adonar-se'n, n'hi havia prou amb el contacte puntual amb ell amb motiu d'alguna presentació, llegir les seves entrevistes o mirar el documental que li va dedicar Poldo Pomés l'any 2017.

Els dissenys que els arquitectes i els dissenyadors fan per a ells mateixos són una caixa de sorpreses: a l’arquitecte Josep Antoni Coderch li agradava beure’s un whisky amb sifó a mitja tarda i es va fer un agitador de fusta per treure-li una mica de gas, probablement a partir d’un agitador que es devia haver comprat. Com recorda la seva filla Ana, quan li agradava un objecte en comprava molts per no haver-se de preocupar mai més de quedar-se'n sense. També es va fer un llenyer amb una peça de cuir per a la seva casa de l’Empordà. I Miguel Milá va fer servir la pell per construir un espantamosques amb una canya de bambú per a la seva dona, un regal que acostuma a fer als amics. “Quan el veuen, les mosques s’espanten i no les has d’assassinar”, bromeja Milá per justificar el nom de l’objecte en comptes de matamosques. Ara aquests dissenys són a l’abast del públic gràcies a l’edició que n’ha fet l’empresa barcelonina Isist Atelier.