Intervenir en un edifici d'autor acostuma a ser una qüestió molt delicada. Un d'aquests casos més recents és el de l'Institut Francès de Barcelona, una de les obres més emblemàtiques de Josep Antoni Coderch (1913-1984). El propietari, el ministeri francès d'Exteriors, té en marxa un projecte de rehabilitació i reforma l'abast del qual divideix el sector de l'arquitectura barcelonina. Hi ha consens en el fet que cal fer-hi obres de manteniment per posar l'edifici al dia i millorar-ne l'eficiència energètica, però la voluntat del ministeri de traslladar-hi el consolat francès a Barcelona i instal·lar-hi una cafeteria està aixecant polseguera, encara que les autoritats franceses i els responsables del mateix institut estan portant amb discreció el projecte, obra de l'estudi Freaks Architecture, que va guanyar el concurs corresponent el 2023.

La Casa de la Marina a la Barceloneta (1951-1955), dels arquitectes Josep Antoni Coderch i Manuel Valls, és un dels edificis cabdals de l'arquitectura catalana i espanyola de la segona meitat del segle XX. Com han explicat autors com Carles Folchs i Gustau Coderch, aquest bloc d'habitatges protegits per a mariners va marcar la trajectòria del mateix Coderch i va trencar amb "la manera de pensar l'habitatge social promoguda per les institucions públiques de la dictadura". "Amb la Casa de la Barceloneta, després de la Casa Ugalde, em sembla que he trobat un bon camí en la meva professió... Totes dues, bones o dolentes, són veritablement meves", va afirmar Coderch. Aquest edifici és propietat de l'Estat, i segons, ha pogut saber l'ARA, el va treure a subhasta per 6,33 milions d'euros a finals de l'agost de l'any passat.

Josep Llinàs (Castelló, 1945) és un dels arquitectes més importants de la segona meitat del segle XX a Catalunya. És conegut per obres com un bloc d'habitatges al carrer del Carme de Barcelona, biblioteques com ara la Jaume Fuster, el centre d'arts escèniques L'Atlàntida de Vic i l'Institut de Microcirurgia Ocular de Barcelona. El Consell Superior de Col·legis d'Arquitectes d'Espanya (CSCAE) li ha concedit la Medalla d'Or de l'Arquitectura per "la seva obra serena, la seva valuosa intervenció en arquitectures existents i l'atenció a la qualitat de l'entorn urbà, referències actuals de les quals és precursor". També perquè les seves obres transmeten “valors permanents, útils per a la societat” a les noves generacions, i per la seva tasca com a professor.

La Guerra Civil està tocant a la seva fi: Barcelona ha caigut, Catalunya ha sigut ocupada. Un jove arquitecte català, de família noble i conviccions monàrquiques, que feia feina a Alemanya quan va esclatar la guerra el juliol del 36 i que va tornar per combatre amb el bàndol dels sublevats contra la República, entra amb la tropa que dirigeix com a oficial a l’antic local del GATPAC per apoderar-se’n i requisar tot el que hi trobin. A finals del 36, el local l'havien confiscat les milícies revolucionàries, però tot el material que hi havia aleshores continua sent, tres anys més tard, allà mateix, intacte: revistes amb articles sobre arquitectura eivissenca i arquitectura racionalista, projectes de Josep Lluís Sert... El jove arquitecte català, que es diu José Antonio Coderch i de Sentmenat, queda meravellat pel que descobreix: una arquitectura diferent, nova, millor. Però també és una arquitectura que el seu bàndol, i les idees i la concepció del món per les quals ell s’ha passat tres anys fent la guerra, menyspreen i repudien, persegueixen i envien a l’exili.

Els dissenys que els arquitectes i els dissenyadors fan per a ells mateixos són una caixa de sorpreses: a l’arquitecte Josep Antoni Coderch li agradava beure’s un whisky amb sifó a mitja tarda i es va fer un agitador de fusta per treure-li una mica de gas, probablement a partir d’un agitador que es devia haver comprat. Com recorda la seva filla Ana, quan li agradava un objecte en comprava molts per no haver-se de preocupar mai més de quedar-se'n sense. També es va fer un llenyer amb una peça de cuir per a la seva casa de l’Empordà. I Miguel Milá va fer servir la pell per construir un espantamosques amb una canya de bambú per a la seva dona, un regal que acostuma a fer als amics. “Quan el veuen, les mosques s’espanten i no les has d’assassinar”, bromeja Milá per justificar el nom de l’objecte en comptes de matamosques. Ara aquests dissenys són a l’abast del públic gràcies a l’edició que n’ha fet l’empresa barcelonina Isist Atelier.