"El cas de Joana Sagrera i Guix sembla un fulletó tràgic, però va ser un cas real que va fer història, perquè es tracta del primer cas documentat de detenció il·legal al psiquiàtric de Sant Boi", afirma Enric Vicens, metge psiquiatre i responsable de docència i d'estudis del Parc Sanitari Sant Joan de Déu. Vicens, que va presentar el cas en una taula rodona celebrada al centre sanitari, explica que Joana Sagrera (1817-1874) era la filla d'una important i benestant família valenciana que es va casar, quan tenia 22 anys, amb el reusenc Miquel Nolla. El matrimoni va tenir tres fills, el més petit dels quals va morir quan tenia set o vuit anys, i eren els rebesavis de l'exalcaldessa de València, Rita Barberà. El marit devia ser ambiciós i emprenedor perquè va reconvertir el negoci tèxtil de la família de la dona en un important negoci de gres porcellànic, que exportava arreu del món i decorava els palauets d'algunes de les famílies més acabalades d'Europa. La fàbrica es va construir en uns terrenys que va heretar la Joana, per desig de la seva mare, Anna M. Guix.

"Molt respectable senyor. Perdoni que el molesti, però les circumstàncies que travessem són tan crítiques, que em dirigeixo a vostè per demanar-li que faci quan li sigui possible, perquè ens donin més menjar, i perquè coguin bé els llegums. A voltes ens donen un menjar que em fa mal de tan cru que està", escrivia en una llarga carta Josepa B. l’1 de gener del 1939. La Josepa, que feia 23 anys que estava interna a l’Institut Mental de la Santa Creu, a Barcelona —conegut popularment com el Mental de Sant Andreu—, es volia casar amb un altre intern, en Pere C. Demanava una habitació per a tots dos i feina per poder menjar com un empleat. "Jo no tinc gaire força, però podria netejar la barberia, perquè el Peret [l’intern amb qui es volia casar], després d’afaitar i tallar els cabells, encara es veu obligat a fer la neteja. Treballa molt més que els altres empleats, tan prim que està, ell que era de mena gros. Em sembla que en això no hi ha dret", continuava explicant a la carta, que adreçava a Joaquim Estrems i Borràs, que el 7 d’octubre del 1937 va ser nomenat administrador del centre pel departament de Governació i Assistència Social. La carta forma part d'un conjunt de documentació que va donar l'octubre passat la neta d'Estrems, Anna Estrems, a l'Arxiu Històric de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. És la primera vegada que podem llegir la veu dels qui van estar internats al psiquiàtric en aquella època.

L'ARA va publicar fa un mes un reportatge amb unes xifres esfereïdores: la mort de 2.454 persones entre 1936 i 1939 als psiquiàtrics de Sant Boi de Llobregat. Teníem les xifres, perquè són les que es conserven al cementiri: en un municipi que aleshores tenia uns 10.000 habitants, hi va haver 3.240 enterraments. En molts casos hi consta el lloc de defunció: carrer Doctor Pujadas, 24 (1.220 defuncions) i carrer Doctor Pujadas, 26 (1.232). A la primera adreça hi havia el psiquiàtric de dones, i a la segona, el d'homes.

Les xifres són esfereïdores i molt difícils d'explicar. Entre 1936 i 1939 al cementiri de Sant Boi de Llobregat, un municipi que aleshores tenia uns 10.000 habitants, hi va haver 3.240 enterraments. Segons Carles Serret, historiador i responsable de l'Arxiu Històric de Sant Boi, en molts casos hi consta el lloc de defunció: carrer Doctor Pujadas, 24 (1.220 defuncions), i carrer Doctor Pujadas, 26 (1.232 defuncions). A la primera adreça, hi havia el psiquiàtric de dones i, a la segona, el d'homes. Són 2.452 persones en tan sols tres anys. La més jove tenia 10 anys i el més gran, 97. "Als motius de defunció hi consta desnutrició, pel·lagra, caquèxia, enterocolitis, diarrees i septicèmia. Té a veure amb les creixents penúries econòmiques i les dificultats d'abastament que es van viure a la rereguarda republicana", assegura Serret. Entre els molts documents que guarda Serret, hi ha els rebuts del cementiri. L'1 de gener de 1938, es van cobrar 780 pessetes pels "drets d'enterrament de 78 cadàvers de dones el mes de desembre". Com podien morir 78 dones en tan sols un mes?

Farceix l'explicació dels recurrents quadres d’ansietat i la “veueta” interna amb tanta gràcia, imatges, metàfores i humor àcid, que les psicòlogues que l'atenen confien que acabi sent “la Greta de la salut mental”, en referència a la jove activista sueca de l’ecologisme. A dues setmanes de la majoria d’edat, Noemí Atencia està de permís a la unitat dedicada a adolescents del complex Benito Menni de Sant Boi, on ha passat l'últim trimestre arran d'una greu crisi.

José Fernando Ortega Mohedano, fill de Rocío Jurado i Ortega Cano, haurà d'estar-se un any més al centre psiquiàtric en el qual rep tractament actualment per ordre d'un jutge, segons ha publicat la revista Semana. Després de quatre anys ingressat, i a tocar de la sortida, ja que estava previst que aquest mes de juny pogués tornar a fer vida al carrer amb la seva família, hauria rebut la resolució judicial segons la qual ha de continuar 12 mesos més com a pacient del centre San Juan de Dios de Ciempozuelos, a Madrid. La decisió del jutge té l'origen en el fet que el 2017 el jove es va saltar l'ordre d'allunyament que té respecte a Michu, la seva parella i mare de la seva filla.

La preocupació per l’impacte del coronavirus en la salut mental traspassa els murs dels psiquiàtrics, on els malalts amb patologia severa ingressats en règim de mitjana i llarga durada continuen gairebé confinats com a la primavera. La majoria d’aquests pacients no han tornat a les activitats terapèutiques que estaven fent a entitats de fora dels centres on resideixen per qüestions epidemiològiques i viuen al marge de desescalades, fins i tot la de l’estiu, quan qui va poder va fer la maleta per esbargir-se. Per contra, durant aquests mesos aquests malalts tampoc van trepitjar carrer, i en alguns dels clubs socials -centres terapèutics comunitaris- subratllen que s’ha posat tant d’èmfasi en la “salut orgànica” que la mental ha quedat tapada, cosa que afecta uns col·lectius molt vulnerables, als quals el canvi de rutina o un estrès pandèmic pot desestabilitzar molt més que a la població sana.