Quan Anthony Bale s’asseu a parlar, de seguida es percep el seu entusiasme pel passat, i sobretot per explicar-lo. És catedràtic de literatura medieval a la Universitat de Cambridge, però en lloc d’encaixonar-se a les sales universitàries ha volgut desplegar la passió pels viatges en temps medievals trencant tòpics i educant en el que descriu com "el turisme" de l’Edat Mitjana. “Els viatgers medievals no eren tan diferents de nosaltres –diu en el transcurs de la conversa amb l’ARA–, també buscaven experiències, coneixement, i fins i tot entreteniment. Volien veure món”. En parla al llibre Guía de viajes por la Edad Media, publicat en castellà per Ático de los Libros

S'ha escrit tant sobre el rei Artur, que quan l'escriptor nord-americà Lev Grossman (Lexington, 1969) s'hi va voler aproximar literàriament, va decidir que aquest personatge llegendari estaria mort. "Artur és alhora rei i un bon home, però el seu passat està ple de terribles atrocitats i deutes sagnants que s'han de pagar. Per molt bo que sigui, tard o d'hora l'atrapen i el destrueixen", explica l'escriptor, conegut sobretot per la trilogia anterior, Los magos. Amb la figura d'Artur absent i el regne desballestat, Grossman va donar forma a les més de 800 pàgines de La espada fulgurante (Destino), una novel·la profusa sobre els cavallers de la taula rodona després de la mort del seu líder. El llibre, que s'acaba de publicar en castellà amb traducció de Julio Hermoso, fusiona història i fantasia i ha estat beneït per George R.R. Martin, el pare de Joc de trons.

Ernest Prunera (Sabadell, 1973) volia escriure una biografia de Guifré el Pilós, però quan s'hi va posar es va trobar que la informació sobre aquell període, la segona meitat del segle IX, era "escassa i insegura", així que va donar-hi la volta i va deixar entrar la ficció al projecte, que es va transformar en una novel·la. Quan s'allunyi la tempesta (Columna) imagina la infantesa de Guifré el Pilós, quan encara era un nen sense honors ni glòria. El llibre té com a protagonista Marwan, un jove musulmà homosexual que exerceix de tutor de Guifré, i ha estat el guanyador del 29è premi Néstor Luján de novel·la històrica. "És una obra molt ben escrita sobre un període embolicat de la història", afirma Maria Carme Roca, membre del jurat del guardó, que afegeix que un dels valors del llibre és "com explora un moment històric poc novel·lat, transformant la manca de documentació en llibertat per fabular".

Durant la primera Edat Mitjana, l'ordalia va ser una institució jurídica per la qual els plets es dirimien mitjançant el judici diví. A tal efecte, s'invocava Déu perquè es pronunciés sobre tal o tal altra qüestió, i això es feia amb rituals als quals s'havia de sotmetre l'acusat d'haver pecat o crebantat les lleis humanes o divines. Aquests rituals solien consistir en unes proves que permetien al tribunal dilucidar quin era el parer de Déu sobre el plet en qüestió. Una de les proves més habituals consistia a obligar l'acusat a introduir les mans dins una foguera, o a subjectar amb les mans un ferro roent. Si no es cremava, o les cremades no li produïen ferides molt greus o la mort, el tribunal considerava que la divinitat s'havia posat de part d'aquella persona, que quedava lliure de culpa també davant dels homes. D'aquí venen, segons sembla, expressions habituals del llenguatge col·loquial com posar la mà al foc per algú, o agafar-se a un ferro o a un clau roent. Una altra ordalia clàssica consistia a submergir l'acusat molta estona dins l'aigua: si no s'ofegava, o no en sortia baldat, volia dir que Déu havia dictaminat la seva innocència. Com que els mateixos juristes de l'època havien d'admetre que les ordalies es fonamentaven en plantejaments màgics, a partir del segle XII, amb la recepció del Dret Romà, van evolucionar cap a mitjans probatoris més racionals: es va instituir així la tortura, en la qual va excel·lir el tribunal de la Santa Inquisició.

Josep Maria Salrach (Barcelona, 1945) és un dels grans medievalistes de Catalunya i d’Europa. Delicat de salut, ha fet un esforç per atendre l’ARA en aquesta entrevista. Catedràtic emèrit de la UPF, repassem amb ell la seva trajectòria i la seva visió de la Catalunya al voltant de l’any 1000, en el moment de formació de la nació.

El subsol de Barcelona amaga molts capítols de la història de la ciutat: des de l'urbanisme fins a la dieta alimentària, passant per la relació dels habitants amb els animals de companyia. De mascotes, els humans en tenen des de temps remots i el tipus d'animal, sovint, depenia de l'estatus social. A l'Edat Mitjana, les classes benestants presumien de micos, esquirols i fures, i conills, especialment en els monestirs femenins; i tota mena d'ocells, des de merles fins a falcons. Tanmateix, el que més abundaven eren gats i gossos, perquè eren els animals que es podien permetre ciutadans de totes les classes socials.

Homes forts, entregats i exhaustos, protagonitzant grans batalles èpiques. Així ha mostrat el cinema sovint els cavallers que lluitaven en nom de la fe catòlica a l'Edat Mitjana. Tant és si eren de l’orde de Sant Joan de Jerusalem, de Malta, del Temple, de la d’Alcàntara, de Sant Jaume o de Calatrava. Poques vegades haureu vist el rostre d’una dona, vestida amb túnica blanca i una creu, brandant una espasa o clavant una llança. Tanmateix, n’hi va haver.

Ni el sexe a l'Edat Mitjana era tan morbós i violent com a Joc de trons ni tothom estava tan reprimit per culpa de l'església com farien pensar artefactes com els cinturons de castedat medievals. La historiadora britànica Katherine Harvey es dedica a enderrocar mites i prejudicis a Los fuegos de la lujuria. Una historia del sexo en la Edad Media (Ático de los Libros). A través de fonts documentals i amb molt sentit de l'humor, Harvey intenta esbrinar què passava sota els llençols. D'entrada, a l'Edat Mitjana el sexe era menys íntim, perquè sovint a les habitacions hi havia molta concurrència. De fet, abunden les denúncies de veïns i testimonis sobre comportaments inadequats. D'altra banda, si a algú se li hagués demanat què era el sexe, segurament hauria tingut una resposta molt diferent de la que donaria una gran majoria al segle XXI.

Avançada la nit del 12 de febrer del 1161, a la vora d’una llar on cremava llenya de roure, un monjo escrivia el seu recompte del dia en un monestir de Kíiv: "Iziaslav ha vingut a Kíiv i des de la catedral de Santa Sofia ha proclamat l’amnistia per a tots els habitants de la ciutat. Al mateix temps, a la lluna hi havia un símbol aterridor i meravellós. S’ha fet petita a poc a poc fins que ha desaparegut. Primer era negra i després vermella, i més endavant semblava tenir dues cares, una de verda i una de groga".

A cavall dels segles XI i XII va florir a les terres meridionals de França i al nord de Catalunya un estol d’homes que es dedicaven a trobar –per inventar, crear, compondre– unes cançons, de cinc o sis gèneres diferents, entre ells la cançó, quasi sempre de tema amorós, i el sirventès, quasi sempre satíric.

La major part dels castells catalans van ser construïts ara fa un miler d’anys, quan Catalunya era terra de frontera entre Al-Àndalus i el país dels francs. Tenien una funció defensiva, però també d’expressió de poder i de control del territori. N’hi ha arreu del país, arran de mar i terra endins. Dissortadament, n’hi ha de força enrunats i abandonats, d’altres de restaurats i sencers, i fins i tot alguns d’habitats. Tot i que tenen uns quants elements comuns (els merlets, les espitlleres, el pati d’armes, la torre de l’homenatge... ), no hi ha dos castells iguals, esclar. També és únic el seu emplaçament: gairebé tots es troben al damunt d’un turó. Gaudir de la vista és un motiu addicional per anar a veure aquestes fortaleses. D’entre els que tenen bones vistes cal destacar el castell de Verdera, que proporciona una extraordinària panoràmica del cap de Creus, el de Miravet, amb vistes al riu Ebre, el de Llordà, sentinella del Pallars Jussà, i el de Burriac, que permet veure una part del Maresme i el mar.

Dones que balbucegen, s’embarbussen. Dones que interpel·len. Es diu que del verb francès béguer, que significa això, balbucejar, quequejar, en deriva la paraula beguina, que és com s’anomenen les dones de l’Europa Occidental que a l’Edat Mitjana vivien de manera religiosa sense pertànyer a un orde monacal. Avui, al seu pis que voreja Gràcia, Victoria Cirlot no balbuceja, al contrari, però certes qüestions s’embarbussen per si mateixes, per exemple la noció del temps. O la d’història: com explicar-la de manera clara?

El primer banc públic d’Europa va ser català i, més concretament, barceloní. La Taula de Canvi és considerada pels historiadors medievalistes com la primera institució financera de caràcter públic que finançava l’administració i alhora admetia dipòsits de ciutadans i empreses privades.

A les parets del vessant sud del Solà de Saurí, a la vall d’Àssua (Pallars Sobirà), el lloc on primer s’aturen els ramats en època de pastura, el Grup d’Arqueologia de l’Alta Muntanya de la UAB-CSIC ha documentat 3.940 gravats. N’hi ha que es van fer a l’època prehistòrica i d’altres són molt més recents, però el gruix més important és dels segles XIV, XV i XVI. El nivell de detall és força espectacular i sobretot hi abunden els soldats amb armadura i a punt per a la batalla, a cavall i a peu, les escenes de caça amb ballesta (les preses són sempre ocells) i alguns moments més lúdics, com homes i dones dansant a la cort mentre els músics toquen la cornamusa. “La concentració de gravats en més de 372 roques és força excepcional, al llarg de dos anys ho hem estat inventariant però hi ha moltes preguntes per a les quals encara no tenim resposta”, assegura l’arqueòleg Òscar Augué. Va ser una pastora qui, el 2018, va alertar de l'existència d'aquests gravats, que són en cotes d'entre 1.230 i 2.060 metres –en alguns casos són força inaccessibles–, i des d'aleshores els arqueòlegs hi ha treballat.