Theodore Sturgeon (1918-1985) va ser un escriptor nord-americà de ciència-ficció, horror i fantasia. Sempre amb un èxit comercial escàs, tot i que va ser guionista de la sèrie Star Trek i dos dels seus contes van ser adaptats per a la mítica sèrie La dimensió desconeguda, Sturgeon va comptar amb un seguici de lectors fidels i amb alguns admiradors de renom, com Kurt Vonnegut i Ray Bradbury. Va morir en una relativa obscuritat, després de molts anys sense a penes publicar. Un any després de la seva mort, va veure la llum la novel·la en què havia estat treballant durant més d’una dècada, Cosdiví, ara apareguda en català a Males Herbes en una bona traducció de Josep Sampere Martí.

El calendari de celebracions del cristianisme acaba de celebrar la resurrecció de Crist. Tota persona creient té un dret absolut a creure que aquest fenomen es va produir. Des del punt de vista de la mera raó, tanmateix, sembla que un fenomen d’aquest tipus no és creïble.

Als primers cristians ni els va passar pel cap identificar-se amb una creu. Hauria estat una autèntica barbaritat. La creu era l'instrument de tortura i execució que havia patit el natzarè i que, durant uns segles, continuaren patint ocasionalment els seus seguidors.

L’artista Salustiano García Cruz (sic) ha pintat una imatge de Crist en ocasió de la pròxima Pascua de Sevilla. Hi figura un noi ben plantat (és el seu fill), amb les vergonyes tapades amb un drap, el mateix que porta l’anomenat Cristo del Cachorro. Crist està coronat amb tres flames, que deuen representar la Trinitat. Res, doncs, s’allunya de les representacions més habituals de la persona de Crist segons la tradició iconogràfica que coneixem, en especial a partir del Renaixement. L’Edat Mitjana sovint l’havia representat, encara, amb trets aproximadament semítics, però a partir del segle XIV triomfa una figuració idealitzada de Crist, a la creu o no, cada vegada més ros i més guapo, per no dir més ari, i no semita. La imatge de Salustiano tampoc no fa justícia a la veritat històrica.

Fa 2.000 anys Palestina, aleshores la província romana de Judea on suposadament va néixer Jesús, era un lloc força convuls. El 63 aC, el general romà Pompeu el Gran havia conquerit Jerusalem després d'un setge ferotge i des d'aleshores era un regne client de la República romana. "No era gens fàcil la convivència, perquè una part de la població jueva es resistia a estar sota el control romà", explica Diego Sola, professor d'història moderna a la Universitat de Barcelona i a l'Institut Superior de Ciències Religioses de la Facultat de Teologia. Era una província romana, amb una presència important de soldats i funcionaris romans, que vivien sobretot a la fortalesa de Torre Antònia, a Jerusalem, i a Cesarea Marítima. Les revoltes i els enfrontaments eren força freqüents com molt irònicament explica La vida de Brian dels Monty Python: "Tots nosaltres no dubtaríem a sacrificar les nostres vides per alliberar aquest país d'una vegada per sempre dels romans", diu el Reg al film on el Front Popular de Judea intenta, sense gaire èxit, atemptar contra els ocupants romans. 

Segons una tradició que no té cap base històrica, Jesús va néixer la matinada d’un 25 de desembre del nostre calendari: això és una invenció dels cristians romanitzats, que van trobar escaient fer néixer Jesús el dia que s’acabaven les festes saturnals a Roma, començades una setmana abans, l’equivalent al nostre 17 de desembre.

El dia 1 de gener celebrem l’inici de l’any, però també, per a qui se’n recordi, el dia de la circumcisió de Jesús, és a dir, l’ablació del prepuci a càrrec, llavors, d’un rabí, pràctica encara comuna entre els jueus d’arreu. Amb aquest ritual s’acompleix el pacte entre Jahvè i el seu poble, tal com queda escrit al Gènesi (17, 10-14), i a molts altres llocs de la Bíblia. Es tracta d’un costum molt escampat entre els antics pobles semites –els musulmans també el practiquen–, a l’antic Egipte i a altres llocs.