“Joan Carles I és un gran seductor i un delinqüent”, sosté el periodista Ernesto Ekaizer. Ho argumenta a fons en el seu nou llibre El rey al desnudo. Ekaizer, col·laborador habitual de l’ARA, explica amb tot luxe de detalls, amb el seu característic estil incisiu i amb nombrosa documentació, com l’anterior rei, per una sèrie de truculents episodis, no només va dilapidar tot el seu prestigi –va ser, sens dubte, un dels reis més populars d’Espanya– sinó que a més ha arribat a posar en perill l'estabilitat de la monarquia espanyola.

Iñaki Gabilondo (Sant Sebastià, 1942) no necessita presentació. Després d’haver sigut una de les principals veus de l’anàlisi política a Espanya, ho deixa decebut. En parlem.

no és el moment de votar. Per tantes raons. Dues. Perquè no ens poden treure presidents a plaer i nosaltres acceptar-ho i perquè no hi ha les condicions necessàries per votar quan ens alerten que el pic epidèmic es presenta, justament, al voltant dels comicis. Em refereixo a les eleccions al Parlament. Ho concreto perquè n’hi ha d’altres que ocupen més espai i tenim el cap prou descentrat per confondre’ns. La culpa, aquesta vegada, no la té la nit. El dia també pot ser molt absurd. L’excepcionalitat fa temps que dura. Prou per posar d’una vegada les persones per sobre de tot, encara que, en política, això només sigui un lema buit de campanya. Com si els eslògans no ho fossin sempre. Per omplir ja tenim literatura de la bona, encara que faci evidents tantes mancances i no ens alegri el dia com un bon partit de futbol. Una pancarta es llegeix més ràpid i fa més gràcia. Això ho sap tothom. I si és a Madrid millor. Madrid ens interessa molt. La sort que tenim és que és mutu. Dic sort perquè el futbol és així. Anem perdent per golejada. I sí, la culpa sempre és de l’àrbitre. Se’n diu prendre partit. Qui va dir que jugar era divertit?