Se sol creure que el racisme, com altres formes de discriminació social, es pot eliminar combatent els prejudicis que el fonamenten. D’aquí el recurs a expressions benintencionades com aquell “tots som racistes”, que pretenen desemmascarar prejudicis socialment amagats, fent-los sobreeixir de les nostres consciències. Tanmateix, vista l’escassa eficàcia, si no els efectes contraris, d’aquesta estratègia basada en la presa de consciència, quan tot assenyala una progressió del prejudici racista en sentit contrari al buscat, cal demanar-se per les raons del seu fracàs.

"Soltera", "solterona", "se’t passarà l’arròs", "et quedaràs per vestir sants", "què fas que encara no tens parella?" Aquests i molts comentaris més són els que encara avui han de sentir-se dir les dones solteres. Malgrat que sonin antics i carrinclons, és la realitat per a moltes d’aquestes dones que viuen sense parella i que amb aquesta decisió desafien una tradició secular i heteropatriarcal que ens ha fet creure que les dones havien de casar-se (amb un home, òbviament) i tenir fills per sentir-se realitzades.

Als llibres, les dones som boniques i sexis, mentre que els homes són justos i valents. També fiables. No ho dic jo, sinó que és una de les conclusions d’un estudi sobre llenguatge en la literatura fet per universitats de Londres, Baltimore, Cambridge i Copenhaguen i per Microsoft Research a Nova York. Es va publicar a finals del 2019 i aquests dies l’he vist circular per Twitter. El plantejament em va cridar l’atenció: a través d’algoritmes, van analitzar tres milions i mig de llibres de ficció i de no-ficció literària publicats en anglès entre el 1900 i el 2008. El seu objectiu era quantificar fins a quin punt és diferent el llenguatge que s’utilitza per descriure els homes i les dones, però també valorar-lo qualitativament, per saber si és diferent en positiu o en negatiu.