<![CDATA[Ara.cat - societat patriarcal]]> 10 <![CDATA[Diotima és morta]]> Els tràgics esdeveniments de les darreres setmanes fan tremolar d’indignació. Vacil·lem. Encara no hem inventat un llenguatge precís. Fem servir expressions com feminicidi, violència vicària, masclisme, però no és suficient. Amb cada mort s’obre un pou inefable. Tasca impossible. Ens veiem cada vegada confrontades a una angoixa que no enganya i que hem de mobilitzar pel bé comú.

]]> <![CDATA[La força centrífuga del desig]]> El límits. Les línies que cal no travessar. Encara no les tinc ben dibuixades. Fa dies que hi rumio, que ressituo els records. Fa dies que faig una relectura del passat, una anàlisi de text acurada. L’afer Institut del Teatre ha estat una sacsejada no només per a la institució, sinó per a tot un col·lectiu i per a aquesta nostra lluita. Se sent una remor de fons. Sobretot en alguns silencis ben marcats. N’hi ha molts que no piulen, que callen. N’hi ha que revisen fets i passat. Ha estat una manera de fer, una inèrcia ben natural, i ara s’ha evidenciat que els canvis que se’ns abraonen hauran de ser profunds.

]]> <![CDATA[Carme Karr, una veu contra la societat patriarcal del 1910]]>

"Senyors, me trobo haver arribat un punt escabrosíssim de la meva dissertació, car tracta de la poca consideració social, i fins particular, de què sol gaudir la dona a Catalunya". Ras i curt. No devia ser fàcil fer un discurs com aquest l'abril del 1910, quan la societat catalana encara s'estava recuperant de la Setmana Tràgica. I, encara menys, fer-ho davant un auditori majoritàriament masculí i gens avesat a escoltar les dones com el de l'Ateneu Barcelonès. Carme Karr i Alfonsetti (Barcelona, 1865-1943) s'hi va atrevir i va fer tres conferències: el 6, el 13 i el 20 d'abril del 1910 amb l'objectiu de convèncer homes i dones de la necessitat de canviar una societat que sovint ridiculitzava les dones i les menystenia.

]]>