Maria Magdalena no va ser una prostituta pecadora, sinó una més entre els apòstols, i companya de Jesucrist. Ella va estar al peu de la creu i li va donar la bona nova el Crist ressuscitat. A més, és el centre d’una proposta teatral que reivindica el veritable paper de les dones a la història en un espectacle on el fascinant vessant audiovisual sutura en bona part les mancances del text i la dramatúrgia.

"La història que se'ns ha explicat de Maria Magdalena és una mena de Pretty woman del segle I. El que tots pensem és que era una prostituta pecadora i penedida a qui Jesús va perdonar. Però això és una bola", afirma la directora del Teatre Nacional de Catalunya (TNC), Carme Portaceli, que afegeix que "en cap dels evangelis canònics es diu que Maria Magdalena fos una prostituta". D'on surt l'arquetip? Quin impacte ha tingut sobre les dones, al llarg de més de dos mil anys d'història? Per què s'ha construït el personatge sobre tot un seguit de falsedats? Totes aquestes preguntes conflueixen a Maria Magdalena, la gran aposta del TNC per a aquesta temporada.

Què defineix en el fons una família? Quina força tenen uns vincles quan es basen en mentides? Són preguntes que semblen d’un film de Hirokazu Kore-eda, però també les planteja el debut com a directora de Carlota González-Adrio, La casa entre los cactus, adaptació de la novel·la homònima de Paul Pen que arriba als cinemes aquest divendres i la setmana que ve al Festival de Sant Sebastià. En la pel·lícula, Ariadna Gil i Daniel Grao són una parella que viu amb les seves cinc filles en una casa mig aïllada del món, una llar autosuficient on regna una aparent harmonia tot i una tragèdia recent, fins que l’aparició d’un senderista perdut (Ricardo Gómez) remou uns fonaments més fràgils del que sembla.

El primer peu a Hollywood d’Ariadna Gil el va posar simbòlicament el 21 de març de 1994. Va ser la nit de la 66a edició dels Oscars, la nit en què Belle Époque, de Fernando Trueba, va guanyar l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa. El film, natural, vitalista, lluminós, conserva avui el seu encant i fa vertigen pensar en la importància que va tenir en el seu moment i com va canviar la vida de molts dels que hi van participar. La carrera cinematogràfica d’Ariadna Gil tot just alçava el vol. L’havíem vist a Capità Escalaborns i Amo tu cama rica, sense perdre de vista -els teleaddictes no ens n’oblidem- que va presentar una de les temporades de Betes i films a TV3. A partir de Belle Époque l’enlairament va ser fulgurant, fins a convertir-se, a mitjans de la dècada dels 90, en una de les cares fonamentals del cinema espanyol: Malena es un nombre de tango, Libertarias, Antártida,Lágrimas negras... Les seves protagonistes, amb directors tan destacables com Vicente Aranda, Ricardo Franco i Emilio Martínez-Lázaro, van consolidar un trajecte molt marcat, en paral·lel a la coneixença de David Trueba -germà petit del Fernando i guionista d’Amo tu cama rica i Los peores años de nuestra vida-, que acabaria sent la seva parella. Junts faran també Obra maestra i Soldados de Salamina, dos dels papers més destacats de l’Ariadna. Una relació de connivència, de connexió, d’entesa artística mútua que va resultar ben productiva.

Després d'una etapa més focalitzada en el teatre, Ariadna Gil (Barcelona, 1969) torna al cinema amb el drama del debutant Guillermo Ríos Solo una vez. El seu paper és el d'una terapeuta especialitzada en violència masclista que tracta un escriptor (Álex García) acusat d'haver agredit la parella (Sílvia Alonso). Un cas més, o potser no.

Meliha Merdjic només tenia 13 anys quan les tropes sèrbies amb l’ajuda de l’exèrcit popular iugoslau van ocupar la seva ciutat, Visegrad, al nord-est de Bòsnia i Hercegovina. El seu testimoni és un dels més esfereïdors que es poden imaginar. Els soldats van matar una vintena de membres de la seva família, la majoria homes i nens. Ella va haver de veure com degollaven el seu germà de 16 anys. A les dones les van torturar i violar. Van sobreviure ella i la seva mare, que va estar segrestada en un antic hotel, a disposició dels soldats. “Tot el que es va fer va ser un treball pensat i sistemàtic. Així s’esborra el passat i la gent ja no torna, perquè no té on tornar”, diu la Melilha. Aquell lloc infaust avui és un balneari de luxe. “La guerra sobre el terreny va acabar fa 25 anys, però per a mi la guerra encara no ha acabat”, assegura. Aquesta és una afirmació que comparteixen totes les víctimes de la violència sexual de la Guerra de Bòsnia (1992-1995). Els Acords de Dayton van suposar la fi política del conflicte, però queda la metralla psicològica: els malsons i la por, la falta de reconeixement, la negació dels fets, la burla de la justícia, la desmemòria de les institucions, tot això segueix sent sal a la ferida.