Al sud-oest de Pilos, a Grècia, es troba el punt més profund del mar Mediterrani, a l’anomenada fossa Calypso. Concretament, són 5.267 metres que separen la superfície del punt més profund. El paisatge d’un desert inhòspit enfonsat en la foscor del mar seria l’escenari més previsible, però l’equip de l’investigador Miquel Canals ha comprovat que hi ha presència humana fins i tot al punt més profund del Mediterrani. Restes de bosses d’escombraries, llaunes i ampolles de plàstic són alguns dels rastres que ha identificat un submarí tripulat que ha baixat a la fossa amb l’ajuda d’una tecnologia pionera.

Sir David Attenborough obre el seu documental Ocean amb una sentència: “Després de gairebé un segle en aquest planeta, ara entenc que el lloc més important no és la terra sinó el mar”. Ho diu des de la sorra d’una platja de l’oceà Atlàntic i, amb la seva capacitat per fer-se escoltar, ens parla dels misteris que històricament han envoltat sempre el fons marí. “Vivim en l’era dels més grans descobriments oceànics. Per a molts de nosaltres, el món marí continua sent fosc, temut i perillós, lluny de la nostra vista i, sense cap mena de dubte, més enllà de la nostra imaginació”, diu Attenborough, que ens recorda que l’ésser humà ha explorat més els altres planetes que el fons de l’oceà.

Les mantes són animals oceànics, que viuen a mar obert i en climes tropicals i que solen fer uns 3 metres d'envergadura. Tot i que fa uns anys era un fenomen d'allò més rar, cada vegada arriben més mantes gegants a les costes mediterrànies. Això desconcerta els biòlegs marins, que intenten esbrinar què hi fan aquests animals a Catalunya, València o Múrcia, i fins i tot en altres països, com Itàlia i França. De fet, aquest cap de setmana un exemplar d'aquesta espècia ha arribat fins a la platja de Grifeu de Llançà.

A mitjans dels anys 80, un submarinista explorava les illes de Ryukyu, al sud de la costa del Japó. El que no s'esperava era trobar-se amb un dels misteris arqueològics que encara intriguen els geòlegs avui dia. A 25 metres de profunditat, una estructura colossal de 50 metres de llarg i 20 d'ample restava impassible dins el mar. Es tracta del que avui es coneix com a monument Yonaguni, i està envoltat de teories sobre el seu origen: és natural o són els humans els qui el van construir?

Un amic se’m queixa d’aquest “nou invent” dels fabricants de begudes en contenidors de plàstic o cartó plastificat. “Ara el tap queda enganxat al coll de l’ampolla o del bric, és difícil tornar-lo a enroscar i, si és que vols beure directament de l’ampolla, és incòmode, et pessiga els llavis i segons com l’aigua, el refresc o la llet et cauen a sobre. Jo tallo el tap i el separo, què s’han cregut?”

El Japó ha començat a abocar a l'oceà Pacífic el que seran més d'un milió de tones d'aigua radioactiva tractada, que fins ara estaven emmagatzemades a la central nuclear Fukushima Daiichi.

Els herbassars marins de posidònia oceànica, una planta que es troba al mar Mediterrani, "poden capturar materials plàstics abocats al mar i retornar-los a terra ferma". Ho explica un estudi publicat a la revista Scientific Reports que té com a autora principal la professora Anna Sanchez-Vidal, del Grup de Recerca en Geociències Marines de la Facultat de Ciències de la Terra de la Universitat de Barcelona (UB). El treball és pioner en la defensa d'un mecanisme natural per reduir la presència d'aquest material, cada cop més abundant en el medi oceànic.