Tot i que ja era un arquitecte reconegut internacionalment, l'estiu del 1998 Enric Miralles (1955-2000) va deixar tothom bocabadat quan va guanyar, juntament amb la seva esposa i sòcia Benedetta Tagliabue, el concurs per construir el Parlament d'Escòcia, a Edimburg. Com va dir aleshores el ministre britànic per a Escòcia, Donald Dewar, Miralles es va imposar als seus rivals, entre els quals destacava el nord-americà Richard Meier, "per l'energia, la imaginació i l'aptitud creativa". "Enric Miralles és un dels arquitectes més interessants i respectats del moment, i va demostrar un entusiasme enorme cap al projecte", va subratllar Dewar.

El llegat d’Enric Miralles (1955-2000) és ple de gestos poderosos i al mateix temps lírics: els difunts del cementiri d’Igualada es troben sempre sota terra, les pèrgoles de la Vila Olímpica evoquen una processó de gegants i capgrossos i l’antiga sala del Círculo de Lectores de Madrid té elements inspirats en un petit dibuix de Federico García Lorca. Més endavant va incorporar la imatge de les barques de les terres altes al disseny del Parlament d’Escòcia i va plantejar la coberta del Mercat de Santa Caterina com una sinuosa estesa de les fruites i verdures més variades. Miralles és considerat un arquitecte genial i un dels puntals de la seva trajectòria es troba en el fet que sempre va treballar en companyia. El primer estudi, Miralles el va fundar amb Carme Pinós, després en va tenir un tot sol i més endavant un altre amb Benedetta Tagliabue. I en tots aquests moments va treballar amb ell un grup d’arquitectes més joves que van quedar captivats per la seva potència creativa i la seva bonhomia, tant dins les aules com al seu estudi i a les obres. Com que dijous vinent és el 25è aniversari de la seva mort, hem parlat amb alguns d’ells, que ho recorden tot plegat com si haguessin format part d’una família molt especial. “Era capaç de construir metàfores que van molt més enllà i tenen a veure amb la història, la literatura i el cinema”, afirma Josep Bohigas, que va tenir Miralles de professor i va treballar al seu estudi. “L’Enric era molt català i estava molt interessat a fixar aquestes arrels i al mateix temps se n’escapava”, explica.

La Torre del Gas, d'Enric Miralles i Benedetta Tagliabue, és visible des de molts punts de Barcelona. Una de les vistes més icòniques és la d'aquest gratacel, actualment anomenat Torre Marenostrum, emmarcat per l'Arc de Triomf. Aquesta omnipresència va captivar la cineasta italiana Maria Mauti (Milà, 1974), que ha dirigit un documental sobre l'arquitecte barceloní titulat senzillament Mirallese, i que forma part de la programació del festival DocsBarcelona. Les entrades per a aquest dimarts estan exhaurides, però hi haurà una altra projecció el dia 17 al cinema Renoir Floridablanca, i està previst que el documental arribi als cinemes al setembre.

Les instal·lacions de tir amb arc dels Jocs Olímpics de Barcelona, d’Enric Miralles i Carme Pinós, són una de les obres més icòniques de l’arquitectura catalana i espanyola de les últimes dècades i, al mateix temps, un cas paradigmàtic del camí pendent perquè les administracions valorin plenament l’arquitectura contemporània i, si escau, patrimonialitzar-la. Arran de l’esfondrament que es va produir al Carmel el 2005, l’empresa pública GISA va enderrocar el 2008 un dels dos pavellons de l’edifici, el de competició, durant les obres per fer un nou túnel de maniobres de l'L5 del metro, i amb el compromís de reconstruir-lo. Compromís, fins ara, incomplert.

És un dia festiu i la calma regnant accentua l’impacte de recórrer en solitari el Cementiri Nou d’Igualada, una obra mestra d’Enric Miralles i Carme Pinós. Ell mateix hi va ser enterrat l’any 2000 després de morir als 45 anys víctima d’un tumor cerebral fulminant. El cementiri està ubicat al final d’un polígon industrial on només treballen uns pocs operaris d’una empresa de brioixeria industrial. La tanca del cementiri és el primer que crida l’atenció. És com una malla feta amb unes fines varetes de ferro. Per la seva fragilitat i el caràcter rústec, recorda els vells somiers que Josep Maria Jujol va fer servir per fer l’esquelet de la tanca del santuari de Montferri. Des de l’entrada, el cementiri és amb prou feines visible i cal seguir baixant per endinsar-se en una “petita vall”, com va dir el mateix Miralles, on els dos arquitectes van voler ubicar aquesta obra que va guanyar el premi FAD d’arquitectura l’any 1992 i és considerada una de les grans fites de l’arquitectura catalana i espanyola dels últims quaranta anys. Pel que fa al mateix Miralles, cap arquitecte català posterior ha igualat la seva potència i la seva singularitat.

Els Jocs Olímpics de Barcelona van implicar una profunda transformació de l’àrea de la Vall d’Hebron. Ja hi havia el Velòdrom d’Horta i, amb motiu de les Olimpíades, s’hi va construir el Parc de la Vall d’Hebron, amb diverses instal·lacions esportives com el centre municipal de tenis i el pavelló municipal d’esports. Un altre d’aquests edificis, el de tir amb arc, obra d'Enric Miralles (1955-2000) i Carme Pinós, s’ha acabat convertint en una taca en el llegat olímpic i en les carreres dels arquitectes. Es tracta d'un projecte que va rebre el Premi Ciutat de Barcelona d’arquitectura i urbanisme el 1991 de dues de les figures més rellevants de l'arquitectura contemporània.