Repoblem és un projecte atípic, fill de la revolució digital. Parit a Twitter amb un compte que du el mateix nom, la plataforma ha traslladat a la virtualitat les xarxes humanes que teixeixen els veïns del món rural per ajudar-se mútuament. La idea va sorgir en els mesos durs de la pandèmia, quan Ton Lloret, un neorural que des de fa 16 anys viu al petit poble anoienc d’Argençola, va constatar, d'una banda, que els micropobles oferien habitatge i feina i, de l’altra, que hi havia urbanites que buscaven una fugida de la gran ciutat. De seguida, gairebé des del primer missatge a Twitter i Instagram, la cosa va anar bé i la resposta va ser molt satisfactòria. El jurat dels premis Tatiana Sisquella ha reconegut aquesta iniciativa per la seva contribució social per apostar pel repoblament de la Catalunya buidada.

La meva àvia Maria, que era molt fràgil i petitona, em va ensenyar a tenir paciència als estius, tornant de la platja del Golfet pel camí de ronda a Calella de Palafrugell. Ara, quan m’està a punt d’explotar el cap i els ulls em fa mal per l’abús de les pantalles, recordo amb molta claredat com recollíem figues i mores i oloràvem la resina dels pins i els eucaliptus. Els migdies eren calorosos i feia moltíssima mandra pujar fins als exigus apartaments d’estiu al final d’interminables trams d’escala. El truc, deia ella, era no mirar l’horitzó, sinó fixar-se només en les passes dels propis peus. I només un cop arribades, em deixava mirar enrere. Llavors ens felicitàvem, sempre, per haver fet tant de camí. Jo llavors devia tenir cinc o sis anys, però és un costum que m’ha rescatat més d’una vegada del desànim. La meva àvia, que llavors ja era velleta, m’entretenia explicant-me com a casa seva feien conserves de tomàquet al final de l’estiu, com corrien els ànecs quan els tallaven el coll i com guardaven el vi familiar en unes botes immenses. Com que Catalunya es va urbanitzar tard respecte a països com Anglaterra, Alemanya o França, el vincle amb el paisatge productiu, els camps, la recollida i la conserva de fruites encara perdura a través dels records familiars. Hi ha zones dels Estats Units on els nens no saben d’on ve la llet ni han collit mai un préssec de l’arbre, i això és terrible per a la consciència ambiental que ens caldrà per frenar les emissions i l’augment de la temperatura global.

El curs passat, 20-21, un total de 9.947 nens de primària van anar a una de les 278 escoles rurals que hi ha al nostre país. Es tracta d’una xifra un 5% superior a la del curs 19-20, en què la xifra no arribava als 9.500, amb un total de 9.472 alumnes matriculats, 425 menys. L’efecte de la pandèmia, la recerca d’un canvi d’estil de vida i el projecte educatiu de l’escola rural van afavorir que l’any passat un grup significatiu de famílies apostés per un trasllat de residència i un nou model d’escola per als seus fills. Segons fonts del departament d’Educació, les comarques on la matrícula d’alumnes a l’escola rural es va incrementar més van ser la Cerdanya, el Solsonès, el Pallars Jussà, la Vall d’Aran i el Priorat, per aquest ordre.

En els darrers anys, i molt especialment en mesos de pandèmia, hem sentit a parlar, i molt, de la Catalunya buida. El confinament va fer repensar a moltes famílies el seu estil de vida i es van plantejar deixar l'estrès de les ciutats per recuperar una vida de poble més saludable i amable. Però no ens enganyem, aquests casos no fan canviar una realitat prou alarmant: hi ha una dotzena de comarques catalanes que van perdent població any rere any i la gent continua abandonant les zones de muntanya i d'interior per acostar-se a les zones de costa, on sembla que hi ha més oportunitats laborals. Diuen que un poble pot estar en risc de desaparèixer quan té menys de 100 habitants, i un estudi recent fet per dos investigadors de la Universitat de Lleida -Ignasi Aldomà i Josep Ramon Mòdol- mostra que 200 municipis catalans es troben en una situació crítica de pèrdua de població. Segons l'estudi, les zones més afectades són les comarques del Pirineu i el Prepirineu, com els Pallars, el Solsonès, l’Alt Urgell, la Noguera i el Berguedà. Pel que fa a l'interior, els municipis més afectats es troben a les Garrigues, la Conca de Barberà, el Priorat, la Terra Alta i la Ribera d’Ebre.

Una de les crides de Repoblem que més èxit han tingut a les xarxes va ser la del poble de Tuixent. En un tuit del 7 de setembre, Ton Lloret deia que aquest poble de l’Alt Urgell buscava nous habitants. Els detalls de l’oferta eren que el poble té 2 nuclis de població, cases en venda i lloguer, internet rural 4G, consultori mèdic i escola de primària. L’allau de respostes que va rebre va deixar Ton Lloret molt sorprès. “Ha sigut la crida que més èxit ha tingut perquè tenia elements molt atractius”. La realitat, però, va ser més complicada i l’oferta d’allotjament va costar de concretar-se.

Ton Lloret viu des de fa 15 anys en un dels nuclis que formen Argençola (Anoia), un poble de poc més de 200 habitants. Enamorat del món rural i coneixedor de la difícil realitat del despoblament que castiga moltes zones del país, a l’agost va decidir obrir un compte de Twitter amb un nom ben il·lustratiu: Repoblem. “El meu objectiu era reproduir a Twitter la xarxa humana que hi ha als pobles i que s’activa quan algú necessita alguna cosa”, explica Lloret, que el que fa és aglutinar les ofertes de feina, allotjament i serveis dels pobles que busquen habitants i les presenta a la xarxa perquè les persones que vulguin marxar a viure fora de les ciutats tinguin un lloc on la informació està centralitzada. I el nombre de gent que vol marxar fora de les urbs s’ha disparat des de l’inici de la pandèmia.

Cada cop que passo pel carrer Doctor Rizal m’enrecordo del meu últim pis a Barcelona: un loft als baixos d’una masia del segle XVII hàbilment reformada. Era petit, però aquell jardí obert al cel amb les parets vestides de gessamí valia un imperi. Aquí també es va criar el nostre fill fins que la casa se’ns va fer massa petita. Què fem? No sé si va ser la mandra de tornar a buscar un pis a Barcelona la que ens va empènyer a una aventura més agosarada: arreglar una casa vella que havíem comprat feia uns anys a Ulldecona, el meu poble natal. No és fàcil tornar allà d’on has sortit quan pel mig han passat més de vint anys. Però quan arribes a un lloc amb la capacitat de deixar-te sorprendre intacta, el camí sempre és més planer. I plaent.

El nucli del poble el formen cinc únics immobles: l’església, la rectoria, l’Ajuntament i dues cases particulars. Tots amb parets de pedra que confereixen al conjunt una aparença de poble de postal. També hi ha un cementiri minúscul i una font de la qual no deixa de rajar aigua. Per recórrer-ho tot plegat es triguen dos minuts a peu. No hi ha escola, ni dispensari mèdic, ni per descomptat cap botiga. La cobertura de telèfon falla en algunes zones i el camió de les escombraries només passa una vegada cada dues setmanes. És Gisclareny, al Berguedà, el poble amb menys habitants de Catalunya. Hi ha empadronades 26 persones, però durant l’any n’hi viuen menys, una quinzena. Amb tot, allà és on l’Óscar Pérez Gutiérrez i la Gemma Baños Dieste es van traslladar a viure a l’abril amb el seu fill Kai, d’un any. Ells no ho van fer pel coronavirus, sinó per convicció, asseguren.

El dispensari és a la planta baixa d’un edifici d’habitatges. A l’entrada unes lletres grosses impreses sobre el vidre diuen: “Consultori municipal”. El vestíbul està habilitat com a sala d’espera, amb una filera de cadires col·locades contra la paret, i un passadís llarg desemboca en dues àmplies consultes, amb les seves corresponents lliteres, taules i altre mobiliari. “D’espai no ens en falta”, admet la doctora Vanesa Gallego. En canvi, el que sí que els falten són equips, i sobretot mans. Ella està completament sola en tot el dispensari. També hi hauria d’haver una infermera, però està de baixa des de mitjans de desembre. “Aquí les baixes es cobreixen d’aquella manera...”, comenta la doctora amb resignació. És igual que estiguem enmig d’una pandèmia.

Fa mig any no sabia ni situar al mapa el poble de Gósol, però ara la Gabriela hi viu des de fa quatre mesos amb els seus dos fills, després de “convertir el covid en una oportunitat”: es va quedar sense feina al bar de copes que regentava a Castelldefels i va deixar el seu pis de 900 euros al mes per fer-se càrrec de la botiga de queviures d’aquest petit poble del Berguedà als peus del Pedraforca i llogar-hi per 700 euros una casa de quatre plantes amb jardí i barbacoa. Es va enamorar de la casa, i per prendre la decisió final va preguntar a l’Ajuntament quatre coses: què passa quan neva, si hi arriba internet i Amazon, si hi ha metge i, sobretot, si hi ha escola.

La crisi del coronavirus ha disparat la popularitat del món rural: els paisatges naturals i la poca densitat de població ara cotitzen a l’alça. Però no tot són avantatges, com s’ha fet visible també amb les nevades. Com més lluny es viu de les àrees metropolitanes de les quatre capitals, menys serveis bàsics a l’abast. L’hospital més pròxim pot estar a una hora en cotxe, l’institut a 70 quilòmetres, la farmàcia al poble del costat o per anar a classes de piano o a comprar roba has de desplaçar-te a una gran ciutat.

El principal motor de les migracions són les oportunitats laborals. I sense possibilitats de treballar, no hi ha repoblació possible. ¿Però com es poden crear nous llocs de treball a les zones menys poblades que vagin més enllà del turisme, l’agricultura i la ramaderia?

Hi ha onze comarques de Catalunya que tenen menys de 20.000 habitants. Algunes –l’Alta Ribagorça, el Pallars Sobirà o el Priorat– ni tan sols arriben als 10.000. Totes són comarques interiors. La població catalana es concentra a la regió metropolitana barcelonina, a la costa (amb Tarragona-Reus, Girona-Empordà i tot l’atractiu turístic) i al voltant de Lleida ciutat. La somiada Catalunya ciutat noucentista no s’ha fet realitat, ni tampoc el precedent esperit d’Ildefons Cerdà de ruralitzar (naturalitzar) la ciutat i urbanitzar el camp. El país segueix desequilibrat. De fet, després de l'onada inicial d’emigració del camp a la ciutat durant la primera revolució industrial (segle XIX), el moment de l’autèntica despoblació de les zones rurals va iniciar-se en la postguerra franquista i pràcticament no s’ha aturat fins avui. Ara fa un segle la Mancomunitat va voler dotar de serveis moderns els pobles (carretera, telèfon, escola, cooperativa agrícola...), un projecte estroncat que la Generalitat republicana no va tenir temps de reprendre. El franquisme va empobrir encara més el camp. El desarrollismo va ser un fenomen urbà.