El pròxim Mundial de futbol introduirà un paquet de mesures reglamentàries amb un objectiu clar: augmentar el temps real de joc i reduir les interrupcions que tallen el ritme dels partits. No és la primera vegada que una cita mundialista serveix com a banc de proves per a grans canvis: el Mundial de Rússia 2018 ja va ser la carta de presentació del VAR al públic. Ara el torneig tornarà a actuar com a escenari de posada en escena d’un nou conjunt de normes que poden redefinir el futbol.

El FC Thun està fent història no només a la Superlliga de Suïssa, sinó al futbol europeu. L’equip on juga el català Genís Montolio ha ascendit aquesta mateixa temporada a Primera i, lluny d’acomodar-se i jugar a cop segur, ha volgut anar una mica més enllà i plantar-se com a líder indiscutible de la competició. “És una situació que ningú s’esperava. El fet d’estar primers o fins i tot de lluitar per places europees era gairebé impensable. Ho estic valorant moltíssim. Ara que veiem que estem a prop d’aconseguir-ho, encara ho gaudeixo més. És un moment històric per al club i molt important per a la ciutat [de menys de 50.000 habitants]. Ho visc amb il·lusió i sense pressió”, explica el Genís en conversa amb l’ARA. Amb dotze punts d'avantatge sobre el segon, el St. Gallen, quan falten només sis jornades –incloses les de la fase final– per al final de la competició, la glòria és a tocar.

Xiulada a l’himne d’Egipte, crits de “musulmà qui no boti!”, insults a Pedro Sánchez i l’imprescindible “Gibraltar espanyol!”. Què és això sinó Torrente anant ahir a Cornellà-El Prat a animar la selecció espanyola?

“Jo treballava en una editorial anomenada Linkgua al carrer Muntaner, 45. Feia d’editor i corrector. I un dia a la porta em trobo una senyora d’uns 80 anys, la Carme Humet Cocinero. I em demana si em pot abraçar perquè fa 40 anys que no abraça un negre”, explica Arsenio Rodríguez Quintana (l’Havana, 1964). Rodríguez la va abraçar i va preguntar per quina raó ho havia demanat. “Em va dir que la seva tieta, la Maria Cocinero, s’havia casat amb un cubà negre anomenat Longinos Betancourt que era porter en un edifici a Urquinaona. I va afegir que el fill d’aquesta parella havia jugat al Barça. Em va deixar de pedra. No en sabia res, jo que soc cubà, negre i del Barça”, afegeix.

Kylian Mbappé ha encadenat aquesta temporada diverses molèsties físiques que l’han obligat a perdre’s partits importants. Després d’un període d’absència i d’una reaparició progressiva, el cas de la seva lesió al genoll ha tornat a situar el focus en la gestió mèdica del Reial Madrid.

L’àrbitre canari Juan Luis Pulido Santana ha generat una nova polèmica després d’unes declaracions al pòdcast Rogue Cast, en què carrega durament contra l’excol·legiat català Xavier Estrada Fernández, a qui defineix com “un desgraciat” i “un personatge funest”. Però la qüestió no és només l’insult sinó el rerefons del discurs. Durant l’entrevista, Pulido introdueix de manera explícita un element especialment sensible: la ideologia política d’Estrada: “Ara va de nacionalista, català total, però bé que cobrava de la Federació Espanyola de Futbol”, afirma. I encara hi afegeix una referència carregada de simbolisme: “Quan va xiular la final de la Copa del Rei es va haver de postrar davant l’himne nacional”.

"Va ser com guanyar la Champions, gairebé. Per a un equip qualsevol hauria sigut una victòria més, però per a nosaltres és la primera i podria ser l'última. El que aguantem és complicat, bastant dur, però ha valgut la pena", explica Sergi Pont (1998). El Ribera d'Ondara, el club d'un municipi de la Segarra que no arriba als 500 habitants, va trencar fa uns dies una ratxa de 31 derrotes i de 412 dies sense puntuar amb una patida victòria per 4-3 contra el Santa Coloma de Queralt B, amb un doblet de Pont. L'última alegria era de l'11 de gener del 2025. Aquest curs duien disset derrotes en disset jornades a quarta catalana, la més baixa, amb vuit gols a favor i 98 gols en contra i alguns resultats molt dolorosos: 13-0, 10-9, 2-10, 7-0. "Quan l'àrbitre va xiular no ens ho crèiem. Estàvem tots rient, tots cridant com bojos, tots flipant. Les cares eren d'alegria i de felicitat", afirma.

Alba Caño va néixer l’any 2003 a Puiggròs, un micropoble de les Garrigues que va veure com de ben petita li creixia una intensa afició pel futbol. Va aprendre a jugar de molt petita a l’Escola de Futbol de les Garrigues, va militar després unes temporades a l’AEM de Lleida i, només amb quinze anys, va incorporar-se a les files del Barça, on va jugar fins i tot al primer equip en les últimes dues temporades. Però per tal de guanyar aquells minuts de joc que les estrelles blaugranes no li donaven, ha decidit canviar radicalment d’equip. Des del gener és migcampista del Boston Legacy FC, un equip de nova creació de la lliga professional nord-americana (la NWSL).

La Lliga de l'esperança. No sempre els projectes són batejats amb un nom que reflecteix bé la idea que persegueix, però en aquest cas el nom està ben trobat. La Hope League és un projecte que fa servir el futbol per unir els veïns del nord de Síria i l'Iraq, on anys de guerra i fanatisme religiós han fet tant de mal. "A ciutats com Raqqa s'ha aconseguit que membres de famílies que tenien militants a Estat islàmic participessin en el projecte plegats amb comunitats perseguides per l'ISIS", explica l'exjugador del Barça Oleguer Presas. Perseguint una pilota, nens i nenes d'una zona on l'odi entre comunitats i religions ha deixat milers de morts, creaven esperança. Però les últimes setmanes, l'odi ha passat per sobre dels seus somnis. L'escalada militar del govern sirià contra la zona autònoma kurda ho ha alterat tot.

El gol anul·lat a Lamine Yamal ha reobert el debat sobre la fiabilitat del sistema SAOT, la tecnologia del fora de joc semiautomàtic que determina si un jugador està en posició il·legal. Aquesta eina està implantada a la Lliga des de la temporada 2024-25 i ha significat una millora notable respecte al sistema anterior, en què els àrbitres traçaven manualment les línies.

La trajectòria del Nàstic des de la inesperada destitució de Dani Vidal com a entrenador del primer equip a la recta final de la temporada passada és més que inquietant. Vidal era un tècnic que havia connectat amb l’afició, i les opcions de lluitar per l’ascens estaven intactes, però la directiva grana va decidir tallar-li el cap i recuperar un entrenador històric, l’artífex de l’ascens a Primera Divisió, el gallec Luis César, amb l’únic objectiu de treure l’equip grana del pou de la Primera Federació i portar-lo a Segona Divisió. Però el filial de la Reial Societat va frustrar el somni.

La Copa d'Àfrica va tenir aquest diumenge un desenllaç molt dolorós per al Marroc. La selecció amfitriona jugava la final a casa, amb tot a favor per endur-se la glòria contra el Senegal, però va perdre a la pròrroga després d'encaixar un golàs de Pape Gueye, migcampista del Vila-real. Més enllà del marcador, que va deixar amb un pam de nas el públic present a l'estadi Moulay Abdellah, a Rabat, la pel·lícula de la final deixa especialment en mal lloc el combinat magribí, que 24 hores després del xiulet final encara no ha paït la derrota. A continuació, repassem els ridículs associats a la final de Copa d'Àfrica més polèmica que es recorda.

Com ja és tradició, el primer títol oficial de l'any que es decideix al futbol espanyol és la Supercopa d'Espanya. El disputen els millors equips de la temporada anterior, que en aquest cas tornen a ser el Barça –vigent campió de Lliga i Copa–, el Reial Madrid –vigent subcampió de la Lliga i la Copa–, l'Atlètic de Madrid i l'Athletic Club. L'anomalia des de fa uns anys és el lloc on es juguen les semifinals i la final del torneig, l'Aràbia Saudita. En virtut d'un acord milionari en què va mediar Gerard Piqué i que és als tribunals, la Supercopa es juga al país àrab, que els últims anys ha injectat moltíssims diners al futbol a través d'un fons sobirà. De fet, serà la seu del Mundial masculí del 2030.

La casualitat de la vida ens porta a trobar-nos al centre del Vendrell. Ha vingut a visitar la família després d’un any ben intens a Finlàndia. Pocs eren els que hi creien. Però amb un estil valent i amb una mentalitat extremadament ofensiva, 91 gols en 38 partits oficials, Ivan Piñol (1982) s'ha imposat sobre els deutes econòmics per aconseguir un ascens inesperat. Cinc anys després de perdre la categoria, el Turun Palloseura tornarà a disputar la Veikkausliiga, la màxima categoria de la lliga finlandesa de futbol. Ha estat intens, però després de molts entrebancs ha trobat l’èxit en un país que sempre l’ha acollit i que abraça la seva valentia. “El futbol són emocions, i les emocions més grans sorgeixen quan se celebren els gols. Si volíem fer soroll havíem de tocar rock'n'roll. Atacar, atacar, i tornar a atacar”, diu.

Bravo per als que van triar una representació de pastorets, una vesprada de compres en un centre comercial concorregut, la pel·lícula dels dissabtes a la tele pública o senzillament mirar per la finestra o fins i tot el sostre de casa abans que assistir a l'espectacle que el Getafe i l'Espanyol van regalar una nit de desembre que no passarà a la història del futbol. Però bravo també per la resistència blanc-i-blava, feliç un cap de setmana més per un triomf tan poc vistós com important. És el quart consecutiu a la Lliga i consolida en posicions europees un conjunt que no es veia tan amunt a la classificació des de feia tres lustres. El derbi del 3 de gener a Cornellà-El Prat serà interessant.

Ara que Busquets ha plegat de jugar a futbol, és bo recordar la tarda del seu debut a la Lliga amb el Barça. Era el setembre del 2008. Pep Guardiola també debutava com a entrenador en Lliga al Camp Nou i, per sorpresa general, va alinear el de Badia, que tenia 20 anys acabats de fer. Venien de perdre 1-0 contra el Numància, i aquella tarda van empatar a 1 amb el Racing de Santander. Un punt de sis i un sol gol a favor, de penal. Només Cruyff va sortir a defensar el joc de l’equip en un article en què, com era costum, va portar la contrària a tothom: “Aquest Barça pinta molt, molt bé. No sé quin partit vau veure vosaltres, però el que jo vaig veure feia temps que no es veia al Camp Nou. Numèricament parlant, és la pitjor arrencada d’una temporada en molts anys, però futbolísticament...”

El franquisme agonitzava, però volia morir matant i el 27 de setembre del 1975 es van produir les últimes cinc execucions del règim. Dos presumptes membres d'ETA i tres del FRAP van ser afusellats després de tortures i un procés judicial amb irregularitats i injustícies flagrants, d'acord amb una llei creada expressament i aplicada amb caràcter retroactiu. Les condemnes a mort van generar una enorme onada d'indignació i mobilitzacions a dins i a fora de les fronteres, amb atacs a moltes ambaixades espanyoles. El papa Pau VI va suplicar "clemència", el president de Mèxic va demanar la suspensió d'Espanya com a membre de les Nacions Unides i el president de Suècia es va passejar pels carrers d'Estocolm amb una guardiola per recaptar diners "per la llibertat d'Espanya". Però el règim va respondre amb violència. De fet, el rector d'Hoyo de Manzanares, el municipi de Madrid on van ser executats els membres del FRAP, va assegurar a Interviú: "Van arribar més policies en busos per aclamar les execucions. Molts estaven borratxos. Quan vaig anar a donar l'extremunció a un dels afusellats, encara respirava. S'hi va acostar un tinent i li va disparar el tret de gràcia sense deixar-me temps de separar-me'n. La sang em va esquitxar".

La Unió Esportiva Sant Andreu (UESA) és una entitat esportiva centenària que viu un moment dolç. El nombre de socis, que no arribava al miler l’any 2020, ha crescut de forma exponencial el darrer lustre i ja són més de 5.000 abonats. La proximitat que existeix entre club, jugadors i afició és un dels motius que atreuen aficionats del Barça o de l’Espanyol a adoptar el Sant Andreu com a segon equip o fins i tot com a primer. Iniciatives com Avisgol, un equip de gent gran que practica l’anomenat futbol caminant, reforcen encara més el lligam entre l’entitat i els socis, sobretot els d’edat més avançada.

A Jean-Christophe Deveney (Hyères, França, 1977) li rondava una idea pel cap: fer un bon còmic sobre futbol en el qual es pogués criticar la part fosca d'aquest esport i alhora expressar l'amor que desperta un joc en què l'idealisme encara té un lloc. Però aquest escriptor i guionista de còmics solia trobar-se les portes tancades, i això que França és la terra on més es cuida el còmic. Però el futbol perdia aquest partit i no aconseguia perforar la defensa de la indústria del còmic europeu, més enllà de vells productes com Eric Castle.

Posats a buscar activitats que trenquin el gel entre persones, per molt allunyades culturalment que estiguin, Ric Fernández (Santander, 1982) va escollir les patxangues. "El futbol pot ser un desfogament, però també un art, i és molt inclusiu. No fa falta ni una pilota, pots jugar amb una ampolla de Fanta entre dues dessuadores. Qui t'ho dona això? El ball? Necessites la música. La beguda? Necessites el bar, els diners, la consumició, la connexió", considera aquest periodista i cooperant en una conversa mitjançant una videotrucada entre la comarca càntabra dels Valles Pasiegos i Barcelona que es va haver de fer dues vegades perquè l'entrevistador no va enregistrar correctament l'àudio en el primer intent.