"Vostès tenen un problema i aquest problema es diu 3%". Amb aquesta frase, Pasqual Maragall va sacsejar la política catalana fa exactament vint anys en una intervenció seva com a president de la Generalitat des del Parlament. Era el 24 de febrer del 2005 i s'estava celebrant un ple monogràfic arran de l'esfondrament al Carmel de Barcelona després d'un accident en la construcció del túnel de la línia 5 del metro, que va provocar una crisi política al país. Després d'un episodi de tensió i acusacions de falta de respecte entre el president i el cap de l'oposició, llavors Artur Mas, va esclatar acusant CiU de corrupció en les adjudicacions d'obres públiques. Com va condicionar el tauler polític i com es va viure des de la cambra?

Fa uns dies s’ha publicat un llibre sobre la vida d'en Josep Pallach, del reconegut periodista i escriptor mataroní Joan Safont. No us estranyarà que l’hagi comprat i llegit. M’ha interessat molt el capítol 5, corresponent als darrers anys de la seva vida, el final de la dictadura franquista i l’inici de la Transició. És l’etapa en què jo el vaig conèixer i hi vaig tenir una bona relació d’amistat i col·laboració. La lectura m’ha fet reviure fets de fa uns 50 anys, que torno a recordar i que m’agrada explicar, ja que penso que van ser importants per al futur de Catalunya, per a la nostra relació amb l’Estat i per al paper que van jugar els diferents partits polítics catalans d’orientació socialista. Em centro només en tres punts dels meus records. 

Parlar de projecte convergent quan l’eina que el va fer possible, Convergència Democràtica de Catalunya, ja no existeix, pot semblar incoherent i fins i tot agosarat. Tanmateix, crec que no només és possible parlar-ne, sinó que és necessari fer-ho des de la perspectiva de la Catalunya d’avui.

Que el primer anunci del casament de Roger Montañola i Cristina Díaz Alamà el fes Pilar Rahola des del seu perfil d'Instagram ja donava força pistes de com seria l'enllaç entre l'excandidat del PDECat i l'advocada. "Una despedida d'ordre", deia Montañola al vídeo publicat per la tertuliana al mes de juliol, on es veia el nuvi i els seus amics celebrant el futur enllaç a la terrassa d'un bar de Cadaqués. Efectivament, el casament no només va congregar polítics de l'entorn de Montañola, amb diputats de Convergència i del PDCat, sinó també d'altres grups polítics com el PSC i el PP, a més de personalitats destacades del món empresarial i cultural.

Aquest 2024 es compleixen 50 anys de la fundació dels dos partits polítics més dominadors de la política catalana recent. Tots dos han evolucionat i han patit alts i baixos, però són un exemple de continuïtat històrica. Parlo de les dues convergències: Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) i Convergència Socialista de Catalunya (CSC), fundades el 1974, en vida del general Franco, i per tant en la clandestinitat, sense saber que estaven condemnades a repartir-se el poder electoral en una Catalunya democràtica i autònoma que encara estava per fer.

L'expresident espanyol José María Aznar va ser qui va fitxar Josep Piqué com a ministre del seu govern i és ell qui ha fet una reivindicació sui generis del seu llegat aquest dijous, lloant l'entesa amb Convergència i Unió (CiU). En l'entrega a Barcelona del dotzè premi FAES de la Llibertat concedit a títol pòstum a Piqué, Aznar ha agafat la bandera del pacte del Majestic el 1996 amb el nacionalisme català per enllaçar-ho amb la figura de l'homenatjat. "No ens en penedim els que vam buscar marcs d'entesa", ha etzibat. Ha aplaudit "l'exercici responsable" i "el pactisme", i ha afegit que aquella entesa va permetre "encarrilar la nació" espanyola. A més, ha dit que va deixar bons fruits, com ara que "el sentiment secessionista registrava índexs mínims històrics", amb el suport de l'11% de la població. "Per explicar el 2017 cal mirar a una altra banda", ha aclarit, i ha dit que el seu pacte va ser a favor de la Constitució i "per a tot Espanya" i que "Piqué compartia tot això".

Després de l’accidentat mandat de Pasqual Maragall, José Montilla buscava reeditar la victòria del PSC el 2006. L'exalcalde de Cornellà de Llobregat i exministre d'Indústria es definia com una persona "normal" i no es caracteritzava, precisament, per ser l'ànima de la festa, com va dir un dolgut Maragall abans dels comicis. Amb l'objectiu d'endolcir la seva candidatura, les joventuts socialistes van fer córrer un missatge en què presentaven el cap de llista com l'aliment que necessitava Catalunya, en un símil amb la crema de cacau Nocilla.

En la seva etapa minoritària, l’independentisme havia arrossegat una cultura política que contenia elements discursius antagònics amb la vocació institucional del catalanisme: es mantenien postulats contraposats a l’estructura autonòmica d’autogovern, que s’associava a l’opressió espanyola. Els governs tripartits, amb la presència d’ERC, i posteriorment els governs de CiU ja en la seva fase sobiranista i independentista, van significar un canvi històric amb la presència d’independentistes als executius catalans, en una primera etapa, i després amb la formació de governs i majories parlamentàries que han fixat l’estat propi com a objectiu.

De tant en tant, un fantasma recorre el Congrés, i és el de Convergència i el peix al cove. Dimecres passat Alberto Núñez Feijóo va llançar una pregunta a l’aire que va quedar sense resposta: “¿De veritat no queda res d’aquella Convergència?”

Amb l'objectiu d'imposar-se al PP a la mesa del Congrés, el PSOE s'ha obert a cedir algun seient de l'òrgan rector de la cambra a un partit sobiranista i ha assegurat que hi ha converses "amb tothom". No en va, Pedro Sánchez va defensar durant la campanya que, quan cal, pot buscar aliances "fins a sota les pedres". No seria res extraordinari; encara que ja fa vuit anys que no passa, CiU o PNB han estat presents a la mesa en nou de les quinze legislatures que portem en democràcia. La tradició d'incloure'ls-hi va començar, de fet, ja en la segona legislatura, de la mà de Felipe González.

La patacada electoral del 23-J ha fet moure el PDECat, que es planteja cessar les activitats com a formació política. El partit convocarà una assemblea extraordinària al setembre per decidir si abaixen del tot la persiana, després de quedar sense representació al Congrés, on van obtenir 31.000 vots (el 0,9% dels suports del Principat) i van quedar per darrere del Pacma, si bé aquesta davallada se suma a la nul·la representació al Parlament i ja només conserva cert pes al món local, on tenen 200 regidors i 13 alcaldes. Tal com ha avançat Europa Press, l'opció de l'adeu definitiu és ara ben real, malgrat que situen l'agost com un mes per pensar perquè no tenen excessiva "pressa", però amb l'objectiu d'analitzar què cal fer políticament. A hores d'ara hi ha diferents parers sobre aquesta qüestió.

Tota la fotografia ens porta cap a les dents. En un primer pla un pèl cremat pel blanc violentament angelical del vestit, el somriure de Míriam Nogueras a deu anys és com una paret blanca d’il·lusió indestructible. Veure-la ens fa un riure entranyable perquè és fàcil reconèixer-hi la candidata, que ha conservat els dos incisius protagonistes i tendeix a lluir-los molt davant les càmeres; tot i que en les riallades d’avui l’adultesa hi ha deixat una ombra de violència. Els cabells curts també et diuen alguna cosa de la desimboltura populatxera que coneixem de la política juntaire, que fa anar una retòrica esvalotada molt semblant a l’energia infantil de la imatge.

La primera dona a dirigir-se al ple del Parlament després de la recuperació de la democràcia va ser Maria Dolors Calvet, del PSUC, el 24 de juliol del 1980. Només ella i set companyes més tenien un seient a l'hemicicle: no arribaven al 6% del total de 135 diputats. I en la seva primera intervenció, Calvet va alçar la veu; també, per demanar al president del Parlament, Heribert Barrera, que no li donés el tracte de "senyoreta". "Fins que als senyors parlamentaris solters no els diguin senyorets, jo demanaria que fos senyora", va reivindicar. "El feminisme és això", recorda ara, més de quatre dècades després, en conversa amb l'ARA: "Et passes la vida intentant evitar discriminacions. Hi ha cops que guanyes, n'hi ha que perds". Aquella batalla la va guanyar, perquè Barrera de seguida va rectificar: "Demano excuses a la senyora diputada".

La memòria és curta i això facilita que la caricatura s’imposi. D’aquí que sigui important recordar que l’actual procés va arrencar amb una "engañosa unanimidad" sobre els greuges en el tracte del govern central respecte a Catalunya. Sota el lideratge de les seves elits econòmiques, vam viure una inflació de balances fiscals, de denúncies d’inversions no realitzades i d’evidències d’escanyament industrial, comercial i financer. Res ho exemplificava –i ho exemplifica— millor que la política d’infraestructures viàries, ferroviàries i aèries. 

És una expressió avui caiguda en desús, però que encara era ben viva durant la meva infantesa. Quan algú, a l’hora de parlar de la seva situació patrimonial, o de les seves expectatives laborals o professionals, exagerava manifestament, els altres deien: “Aquest té molta terra a l’Havana”. Era, és clar, una reminiscència del segle XIX, quan desenes de milers de catalans emigraren a la Perla de les Antilles amb el propòsit de fer-hi fortuna; i, en tornar, alguns dels que no ho havien aconseguit endolcien el propi fracàs explicant que, a Cuba, hi posseïen importants propietats o interessos. A França, d’aquests deliris de grandesa se’n diu –o se’n deia– avoir des châteaux en Espagne, tenir castells a Espanya.

Han passat més de set anys des que un 24 de juliol del 2014 l’expresident de la Generalitat Jordi Pujol va fer saltar pels aires el seu estatus públic amb un concís comunicat en què reconeixia que havia ocultat a Andorra durant anys una fortuna derivada, va dir, d’una “deixa” del seu pare. Des d’aleshores -i a l’espera d’un judici sobre l’origen d’aquella fortuna que encara ha d’arribar-, l’home que va governar Catalunya durant 23 anys ha mantingut un perfil baix i s’ha deixat veure amb comptagotes. Fa unes setmanes, però, que Pujol sembla assajar una espècie de retorn a l’arena pública. Un intent de deixar enrere l’ostracisme.

Si hi ha un sentiment predominant al Madrid polític, aquest és la nostàlgia. Nostàlgia d’un passat que ja no tornarà, en el qual les coses s’arreglaven en un reservat entre dues o màxim tres persones i en el qual tothom coneixia els límits i també les flaqueses de l’altre.

“Una estaca que no es pot arrencar”. Així defineix Barcelona World / BCN World / Hard Rock International / CRT Vila-seca i Salou –depenent del nom que hagi tingut en cada moment– una veu d'ERC que ha vist créixer el projecte. Fa gairebé vuit anys que apareix en totes les negociacions, ja siguin pressupostàries o d’investidura, però ni els impulsors l’han fet realitat ni els opositors han aconseguit suprimir-lo. És més, tots han hagut d’assumir a desgana les conseqüències del projecte, que més que una estaca ha esdevingut un gripau que tothom s’ha acabat menjant. La CUP i els comuns ho posen ara com una condició per donar suport als pressupostos, però ja ho ha fet en altres ocasions i el projecte continua viu.

Fa set anys que la Generalitat va estipular un topall salarial que encara avui no imposa a tots els seus directius. CiU i ERC van pactar una nova regla mentre negociaven aleshores els pressupostos perquè els màxims responsables del sector públic no cobressin més que el president i els consellers. Tanmateix, el Govern ha mantingut sous que, any rere any, contravenen la directriu que consta en una llei en vigor des del 2014 i que consagra que les percepcions íntegres anuals fixes del personal directiu “en cap cas no poden ser superiors a les fixades per al càrrec de conseller”.

Si més no en aquesta campanya, la base del discurs del candidat Salvador Illa té poc a veure amb les bondats de la socialdemocràcia o de la unitat d'Espanya, com seria previsible, i se centra en l'evocació d'un passat feliç i alhora inconcret, on sembla que tot rutllava. Es tracta d'una cosa anterior al 2010; aquesta és l'única pista. ¿Es refereix potser a l'època de Maragall, a la de Montilla? Sí i no. En realitat, idealitza els vells i bons temps del Gran Bipartidisme, és a dir, del pujolisme portat fins al límit. La metàfora periodística de l'"oasi català" va funcionar durant molts anys. Després vam comprovar que el veritable oasi polític era a Madrid, on socialistes i populars es posen sempre d'acord en les qüestions fonamentals –és a dir, les que fan referència al manteniment de l'statu quo del règim del 78, monarquia inclosa– i releguen la brega a temes accessoris però vistosos. Aquí sempre hem actuat a l'inrevés: ens hem posat d'acord en determinades collonadetes, però mai no hem arribat a un mínim consens de país, potser perquè no ens l'acabem de creure.