Hi ha nits televisives en què els astres semblen alinear-se per reunir, en un mateix plató, totes les formes contemporànies possibles de degradació informativa. Dilluns, a Cuatro, hi havia el risc que l’espai-temps mediàtic implosionés davant la congregació, a la mateixa taula, d’uns personatges que destinen tota la seva energia a la distorsió de la realitat. A Horizonte, l’espai d’actualitat ultra, sensacionalista i conspiratòria d’Iker Jiménez i Carmen Porter, s’hi van afegir Eduardo Inda i Juan Soto Ivars. Van començar el programa fent un sentit homenatge a Fernando Esteso i les seves pel·lícules. Van convertir tota la seva filmografia en una mena de Nostradamus que s’havia anticipat i havia predit el nostre present. “¡Son películas visionarias!”, exclamava el presentador, fascinat per aquest fenomen de l’endevinació. Admirats per la llibertat de l’època, lamentaven tots amb nostàlgia: “¡Esto ahora sería impensable!". L’allau massiva de caspa superava qualsevol fenomen paranormal que Iker Jiménez hagi abordat en la seva trajectòria com a caçafantasmes i localitzador de marcians. A la pila del greix s’hi va afegir Bea Talegón, en la seva etapa de conversió i adaptació a les noves tendències socials. La periodista, que va ser una de les veus més inflamades del FAQS de TV3 durant el Procés, ara fa equilibris esperpèntics en una corda fluixa sostinguda pels personatges més sòrdids de la ultradreta. En una taula de pensament únic, on es donen la raó els uns als altres, aquests personatges es comporten com clarividents que tenen la solució a tots els problemes d’Espanya. S’exhibeixen indignats davant la incompetència del govern, de les esquerres en general i dels independentistes en concret. Legitimen marcs conspiratius i fingeixen tenir informació reservada que ells mateixos prometen que faran esclatar en el moment oportú. Asseguren tenir contactes insòlits amb informació de primer nivell que provocarà un punt d’inflexió que salvarà la pàtria. Saliven amb cada vídeo de les xarxes que els dona la raó i munten una coreografia perfectament orquestrada per radicalitzar encara més els seus fidels seguidors. Considera que qualsevol dissidència de les seves teories exacerbades és fruit de l’estultícia i d’un rentat de cervell col·lectiu que està executant el govern amb finalitats electorals.

Dijous, la ja exdiputada del PP Noelia Núñez, en ple clímax de l’escàndol pel seu falsejament de currículum, va assumir una gira inaudita a la televisió. Va fer honor al càrrec que ostentava fins ara com a vicesecretària de mobilització i repte digital i va triar Mediaset com a plataforma per vendre la seva versió dels fets. Va assistir a dos programes de Cuatro. Va anar a Todo es mentira –un títol molt oportú en el seu cas–, on ja feia de col·laboradora anteriorment. La van entrevistar durant gairebé una hora i va ser evident la seva permanent ambigüitat a l’hora de parlar dels seus estudis. Va tornar a ser imprecisa quan va fer referència als crèdits que li faltaven per acabar el grau de dret i la van pescar amb una nova mentida: van recuperar una entrevista on ella assegurava que només li quedava el treball de final de grau. També va ser entrevistada a En boca de todos per Nacho Abad, el presentador de successos amb menys escrúpols de la televisió. L’home la va tractar molt afectuosament i va acceptar amb indulgència els seus arguments. L’exdiputada insistia que havia estat un error sense malícia que havia comportat un malentès, però que ara assumia la seva responsabilitat i donava la cara. Abad li va preguntar pel significat dels seus tatuatges. A la pell hi porta el seu lema: “Viure sense penediment”.

Els informatius espanyols obrien, com és lògic, amb la compareixença de Pedro Sánchez. Al Telediario de La 1 ho agafaven per la voluntat del president de no tirar la tovallola i resumien el seu pla anticorrupció. Posaven èmfasi en la satisfacció del govern per la compareixença, que reforçava certa idea de punt d’inflexió a què aspiraven els socialistes. De fet, la crònica que es feia de la sessió al Congrés recorria freqüentment a citar fonts del govern i del partit, fins i tot a les seves metàfores. La periodista resumia: “Muy elocuente ha sido la imagen que establecían en las filas del PSOE, dicen, que el PP ha vendido la piel del oso antes de cazarlo, pero que la jugada les ha salido mal porque el oso está más vivo que nunca”. Al·legories que aportaven un vigor excessivament entusiasta a la realitat. “La legislatura parece que de momento aguanta” i “pleno superado, dicen fuentes del gobierno” era la conclusió final de la notícia.

Amb totes les cadenes generalistes ja amb un peu en la programació d'estiu, és el moment de fer el balanç d'una temporada que ha demostrat que la televisió encara pot generar debat, com s'ha vist amb la trifulga entre El hormiguero i La revuelta. Tot i les diferències d'audiència entre el conjunt d'Espanya i Catalunya, hi ha un titular comú: l'ensorrament de Telecinco és un fet.

La notícia del violador d’una nena de dotze anys tutelada per la DGAIA i els detalls de com la va gravar sotmetent-la a altres pederastes ha creat, en els mitjans de comunicació estatals, una comparació periodística inadequada i amb una fórmula comunicativa cridanera molt desafortunada. Cadenes com Cuatro i La Sexta han utilitzat el concepte "el Pelicot catalán" per referir-se a l’acusat. Ho vam veure dijous a En boca de todos, quan el programa es preguntava pels detalls de "la red de prostitución del Pelicot catalán". Va passar el mateix a Noticias Cuatro, on parlaven del fet com “el caso Pelicot de Barcelona”. A Más vale tarde repetien el recurs. No han sigut els únics. També ho han fet emissores de ràdio com la SER i tota mena de mitjans digitals. Fins i tot la web de RTVE recorre, sorprenentment, a aquest concepte.

Un dels programes més morbosos i obscens de Mediaset és Codigo 10. Dimarts a la nit, a Cuatro, feien gala del seu estil amb un assumpte sòrdid i intranscendent: les baralles i amenaces entre el cunyat de Joaquín, l’exjugador del Betis, i la seva exparella. El drama tant se val. L’únic mèrit que el portava de convidat a la televisió era ser parent d’un futbolista. Estava tan iracund que ni s’entenia el que deia. Però hi va haver un clímax inesperat. Part de la seva família havia posat en dubte que ell fos invident i, per tant, va decidir demostrar-ho en un exercici carregat d’una indubtable força dramàtica. Vam ser testimonis d’un moment televisiu delirant: “¡Se ha puesto en tela de juicio hasta que soy ciego! ¡Y estoy hasta los cojones ya! ¡Soy ciego de verdad, maldita sea!”, i amb agressivitat es va posar els dits a la cara i es va arrencar les dues pròtesis oculars que dissimulaven la seva ceguesa. “¡Mira mis ojos!”, va exclamar allargant la mà als dos presentadors, mostrant-los els dos ulls falsos al palmell. L’ensurt del càmera va ser tan gran que va obrir de cop la imatge a un pla general per no ensenyar de massa a prop aquella escena digna d’una tragèdia grega. Nacho Abad i David Alemán, els dos conductors del programa, van quedar garratibats. Aquell acte d’ira superava tota l’escabrositat que habitualment exhibeixen en els seus vídeos. Trobar-se les dues pròtesis a mig metre de distància i el convidat amb les òrbites oculars mig buides no els va fer tanta gràcia. L’home, que continuava en estat de còlera, va seguir amb el seu acte de sacrifici. Es va posar els dits als ulls buidats i s’obria les cassoletes per ensenyar que no hi havia nineta dels ulls ni possibilitat de veure-hi: “¡Mira si soy ciego! ¡Mira si soy ciego!”, insistia enfurismat. I dirigint-se a la seva exparella, que devia estar-lo veient des de casa, cridava increpant-la: “¡¿Has dormido conmigo y no te has dado cuenta que me quitaba las prótesis cada noche?! ¡Mentirosa!”. I insistia a ensenyar els ulls de vidre: “¡David! ¡Nacho! ¿Lo veis?”. El presentador, consternat, li va demanar: “José Manuel, ponte las prótesis, por favor. No hacía falta, eh…”. El convidat, disposat a provar la seva innocència, fins i tot demanava que li portessin una llauna al plató per fer-hi pipí en directe perquè l'hi analitzessin i demostrar que no consumia drogues.

Aquesta setmana, Cuatro ha començat el compte enrere per enviar Jesús Calleja a l’espai. L’aventurer estrella de la cadena ha aconseguit, no sabem com, un bitllet per al pròxim viatge del coet New Shepard. Serà el desè viatge de l’empresa Blue Origin, que envia càpsules més enllà de la Línia de Kármán amb el coet suborbital de llançament i aterratge vertical. La finalitat d’aquestes expedicions és eminentment turística. En aquest viatge, que es retransmetrà en directe el 25 de febrer, hi haurà cinc passatgers més. Calleja es presenta a ell mateix com el tercer espanyol que anirà a l’espai després de Pedro Duque i Miguel López Alegría.

Des de fa uns anys, en el programa Horizonte, de Cuatro, el presentador Íker Jiménez alimenta la ideologia ultraconservadora mentre difon tota mena de conspiracions i teories catastrofistes. Més enllà del seu flirteig mediàtic amb influencers propers a l’extrema dreta, entre els seus col·laboradors habituals hi ha guàrdies civils, militars i suposats experts en seguretat retirats de l’exèrcit que deixen anar tota mena d’opinions apocalíptiques. Tenen una mena d’obsessió malaltissa per cultivar el discurs de la por, exposant tesis que tenen a veure amb l’expansió del crim a Espanya. Els convidats, embriagats per la nocturnitat i el púlpit d’influència que és la televisió, llencen teories xenòfobes, masclistes, transfòbiques i el que ells mateixos anomenen antiwoke, alertant d’una onada de perill que acabarà amb la nostra quotidianitat tal com la coneixem ara.

Aquesta setmana, Cuatro va recuperar ¿Quién quiere casarse con mi hijo?, un dating show en el qual les mares busquen parella estable per al seu fill en un càsting xaró. La gràcia del programa radica en potenciar les situacions esperpèntiques, no només amb el perfil dels participants sinó a través de la postproducció. El muntatge, els efectes sonors, la música i els grafismes aconsegueixen aportar una dosi extra de sentit de l’humor per rebaixar la mesquinesa del format.

Dilluns a la nit, Cuatro va emetre un nou capítol de 100% Únicos, un programa que, des de fa mig any, Mediaset intenta amagar i no saben com. El partit d’Espanya a l’Eurocopa era una bona coartada per oferir, amb nocturnitat i traïdoria, el capítol en què la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, era la protagonista. El programa convida un famós a sotmetre’s a una entrevista duta a terme per un grup de nois i noies joves amb un trastorn de l’espectre autista.

El programa Masterchef, que fa anys que es caracteritza per oblidar la funció pública de la cadena on s’emet, ha incorporat en el seu nou elenc de concursants un terraplanista. Forma part de l’espectacle que prometen entre plat i plat perquè el jurat faci les seves brometes. El tal David, de Barcelona, que va estudiar Formació Professional de xapa i pintura, és legionari. “Hay tantísimas cosas que yo pongo en entera de juicio [sic] porque no me creo prácticamente nada de lo que sale en las noticias. Me informo con los medios que considero adecuados para el nivel en el que yo me encuentro de despertar de conciencia”, va afirmar per justificar que la Terra és plana. Personatges ignorants i acomplexats que com que són incapaços d’entendre la ciència es refugien en inframons divulgatius per al·legar nivells més elevats de veritat mentre la resta de la població viu adotzenada en la ignorància. En un exemple més de la seva habitual irresponsabilitat social, a Masterchef alimenten el personatge com a reclam mediàtic rient-li les gràcies. El problema, en essència, no és la forma de la Terra. És tota la ideologia que hi ha al darrere, on les conspiracions acaben vinculades a teories ultraconservadores i dubtosament democràtiques.

Dimarts, a Cuatro, al programa En boca de todos, una reportera va patir una agressió sexual en directe. Estava al carrer explicant l’atracament a una botiga i un home s’hi va acostar per darrere, li va posar la mà al cul i li va preguntar de quin canal eren. La periodista va apartar-lo discretament per continuar la seva feina i, aleshores, Nacho Abad des del plató hi va ficar cullerada: “¿Te acaba de tocar el culo? ¡Es que no puedo entenderlo!”, va dir, i va demanar a la reportera que col·loqués aquell individu davant de la càmera perquè volia esbroncar-lo: “¡Me pones a ese señor delante, por favor! ¡Ese tío tonto!” La reportera, Isa Balado, es va veure obligada a enfrontar-se a un personatge de conducta complicada i violenta. L’actitud fatxenda i justiciera de Nacho Abad encara posava més en risc Isa Balado, que tenia l’home agressiu al costat. Van tallar la connexió i Abad ja repetia en bucle l’instant en què l’home tocava el cul a la noia. Va tornar a connectar amb la reportera perquè tornés a explicar els fets. L’abusador es va donar per al·ludit i es va acostar a la reportera un altre cop. “¡Date la vuelta que se acerca!”, li cridaven des del plató per protegir-la. La reportera al final va dir: “No me apetece nada darle más protagonismo”. I, per fi, van tallar la connexió. Nacho Abad, rei del sensacionalisme, deia indignat a l’advocada que tenia asseguda al costat: “Mañana te toca a ti, yo estoy delante y le pego un puñetazo y tenemos un problema”. La dona el va calmar: “No debes, porque yo me defiendo solita”.

Una jutge de Madrid ha decidit deixar en llibertat l'home que va ser detingut ahir després de tocar-li el cul a una reportera de Cuatro mentre aquesta estava fent una connexió en directe. El Tribunal Superior de Justícia de Madrid ha explicat a través d'un comunicat que la magistrada no ha pres cap mesura cautelar perquè considera que no hi ha "situació de risc, ni urgència, ni violència, ni intimidació contra la víctima, a la qual no coneixia fins al moment que van tenir lloc els fets".

Bona part de la graella de Cuatro està dedicada a un infotainment que es nodreix de les deixalles que recullen a les xarxes socials i de les notícies més sòrdides. Ho venen després als espectadors com una anàlisi incisiva de l’actualitat amb la col·laboració de suposats experts i tertulians disposats a garantir l’espectacle a canvi d’un sobresou.

Tot i que la convocatòria d'eleccions per al 23 de juliol sembla haver allargat el curs per a tothom, la temporada televisiva ja toca el seu final. I com sap qualsevol estudiant, final de curs és sinònim d'avaluació i notes, suspensos i aprovats. Quins són els programes que poden anar tranquils de vacances i quins no? Repassem els èxits i els fracassos de la temporada 2022-2023.

Un dels aspectes que millor explota First dates és el rebuig. Parelles que, d’una manera visceral, amb prou feines són capaces de mantenir una conversa a la taula del suposat restaurant del programa. El xou de cites a cegues de Cuatro sovint no promou que les parelles congeniïn, sinó que més aviat estimulen donar carbassa. No es tracta tant de buscar un final feliç o solucionar la felicitat de ningú. La gràcia de First dates és explorar la condició humana en l’estona del flirteig, un moment de gran fragilitat en els individus perquè és on s’exploren i interactuen les inseguretats, les debilitats i les pors. El desig d’agradar a l’altre, de rebre’n l’aprovació, activa un seguit de mecanismes personals que, davant d’una càmera de televisió, t’exposen públicament d’una manera molt crua. En l’art de la seducció hi intervenen tantes estratègies emocionals i psicològiques que, buscant l’atenció de l’altre, també et despulles tu mateix. Per això First dates té addictes. Perquè observant el ritual de la persuasió observem la part més vulnerable de les persones. Des de la distància televisiva, fins i tot els més fatxendes o agosarats semblen éssers infeliços. Segurament, aquesta necessitat d’anar a un programa de televisió a buscar parella delata certa desesperació per omplir un buit emocional.

Dimarts a la nit, Risto Mejide entrevistava Bárbara Rey al seu Chester de Cuatro. Una conversa enfocada a conèixer els detalls de la relació sexual i afectiva que va mantenir amb el rei Joan Carles. Però també a descobrir quins possibles xantatges es van produir fruit del trencament d’aquesta relació i d’on provenien els diners per liquidar els assumptes. Més enllà de la carrinclonada poètica inicial amb què sempre comença el programa, abans de l’entrevista Mejide es va assessorar amb dos periodistes especialitzats en aquest cas. Tots dos van coincidir que l’essencial era descobrir si existeix un possible pacte de silenci entre Bárbara Rey i l’emèrit i si els diners per comprar aquest silenci tenien un origen públic. 

Dijous a la nit, el programa Horizonte, especialitzat en fenòmens paranormals i de misteri, començava amb la seva sintonia esotèrica habitual. El tema que els ocupava, en canvi, era força terrenal: Íker Jiménez entrevistava l’humorista Josema Yuste, del desaparegut duet còmic Martes y Trece. El presentador volia aprofundir en els límits de l’humor i se’l notava indignat, fins i tot més que el seu convidat, perquè considerava que a Espanya ja no es podia fer broma de res perquè sempre hi havia algú que s’ofenia. Com a exemple va posar els esquetxos de les festes de Nadal que feien Martes y Trece: “Despertaban una risa sin complejos, una risa maravillosa que no falta al respeto a nadie”. Jiménez va considerar aquells programes “una absoluta genialidad, mucho más arriesgada y vanguardista”. Carmen Porter, copresentadora, defensava que aquell humor: “Te quitaba de la política”. Aquest detall li semblava molt important. Tots tres van coincidir que durant la Transició hi havia llibertat absoluta tot i ser una època més convulsa políticament. Yuste fins i tot va assegurar que Tip y Coll eren més lliures durant el franquisme que els humoristes d’avui dia. I va afegir: “Hay gremios actualmente sobre los que no puedes hacer humor: la raza negra, los homosexuales... ¡Antes no pasaba nada! ¡Yo he visto a gays llamarse maricón entre ellos y no pasa nada!”. Va recordar el seu famós esquetx del “mi marido me pega”, en què Millán Salcedo parodiava i ridiculitzava una dona maltractada que trucava a la ràdio. “¡En ese gag no se criticaba a nada ni a nadie! ¡Ni se hacía exaltación de nada!”. Per a ells, el seu humor no té missatge ni desprèn valors.

Amb l'arribada de les festes de Nadal, les programacions habituals de les cadenes de televisió també s'agafen vacances i són reemplaçades per propostes pensades expressament per a aquestes dates. N'hi ha algunes de més innovadores que d'altres, però fem un repàs de què ens trobarem aquest Nadal quan engeguem la televisió.

Dimarts, en el programa de cites First dates de Cuatro, es va produir una situació sorprenent que posa de manifest el patetisme de determinades masculinitats. I, tot sigui dit, d’això el reality se n’aprofita encara que suposi la incomoditat d’altres participants.