Per als sectors reformistes del franquisme, la monarquia establerta pel general Franco va ser una línia vermella que no podia ser creuada. Al marge de la voluntat popular, el rei era una institució indiscutible, que garantia la continuïtat del sistema i dels seus servidors, i permetia també una transició controlada. Un referèndum sobre la forma d’estat va ser impossible, però no solament això: tot allò que significava imatge, valor i símbol de la República, com la bandera tricolor, va ser perseguit durant una colla d’anys. El combat va prolongar-se més enllà de l’aprovació de la Constitució de 1978, més enllà dels anys de la transició institucional i de la política.

Aquesta novel·la neix en una sobretaula entre amics a partir del testimoni de la mare d'un d'ells. Una història desconeguda, dura i anònima que retrata les interioritats de les famílies que "vivien bé" sota el règim franquista a Girona. I també és el debut en el gènere de l'advocat Benet Salellas, exdiputat de la CUP i actualment al capdavant de la defensa de Santos Cerdán, i finalista del 45è Premi de Novel·la Curta Just M. Casero. "Crec que tots tendim a escriure els que ens agrada llegir —explica sobre la gènesi del projecte—. A mi m'encanta la narrativa de ficció; vaig estudiar filologia grega abans de fer dret. Sempre he tingut una faceta cultureta i tenia el repte de provar d'escriure novel·la. Però també tenia la síndrome de l'impostor, així que vaig dir-me: em presentaré a un concurs que sigui anònim i, així, si em validen, d'alguna manera em sentiré més empoderat".

A Totes les batalles (Columna), l'advocada Magda Oranich (Barcelona, 1945) deixa constància de la seva lluita incansable pels drets humans i molt particularment pels de les dones, després de sis dècades d'activisme.

Mentre milers de persones fugien com podien cap a la frontera francesa, el 4 de febrer del 1939, a la masia de Can Pol de Montfullà, a Bescanó, on la Generalitat havia dipositat les obres d'art procedents de Tarragona per protegir-les de la guerra, una dona i les seves criatures esperaven les tropes franquistes. La dona en qüestió era Rosa Sendrós Carbonella, la muller de Pere Rius, el conservador del Museu de Reus, i tenia el delicat encàrrec de donar les claus del dipòsit als militars del bàndol rebel. És una anècdota que explica força bé el relat que vol transmetre l'exposició Recuperado del enemigo. Els dipòsits franquistes al MNAC, que es pot veure al Museu Nacional d'Art de Catalunya fins al 28 de juny. A la primera sala hi ha un altre document que mostra aquesta voluntat per part de les institucions catalanes de salvaguardar el patrimoni: un croquis que va fer l’arxiver Agustí Duran i Sanpere amb tots els dipòsits distribuïts pel territori català, per facilitar la feina als vencedors.

Ara que amb Vox l’ànima franquista ha revifat i s’ha descarat, val la pena explicar exactament què va ser la dictadura. Diguem-ho sense embuts: va ser una salvatjada i un puto desastre. La mediocritat al poder durant quaranta anys. Què millor que una veu d’autoritat com la de l’historiador Josep Fontana (1931-2018) per fer-ne un repàs sumari. La seva mirada és tant informada com implacable. A El franquisme, Joaquim Albareda i Jaume Claret han reunit per a l'editorial Eumo una tria demolidora dels textos de Fontana sobre el període. No va ser el seu principal tema d’estudi, però sí una obsessió, un autoimposat deure professional, de memòria i civicopolític.

Bruce Springsteen ha compost una cançó amb motiu dels assassinats policials als Estats Units que recorda la cançó protesta dels últims anys sagnants de la dictadura franquista. Streets of Minneapolis dialoga en el temps amb Què volen aquesta gent?, Campanades a morts, Diguem no o A Margalida, per citar-ne algunes, perquè, per desgràcia, se’n van haver d’escriure més de les que hauríem volgut.

Espanya continua migpartida quan debat sobre la Guerra Civil. Arturo Pérez-Reverte ha organitzat unes jornades de debat a Sevilla amb el millorable títol 1936: La guerra que todos perdimos (al final van posar el lema entre interrogants per esmorteir les crítiques). L’escriptor David Uclés, que s’havia compromès a assistir-hi, hi va renunciar al saber que hi prendrien part José María Aznar i Iván Espinosa de los Monteros. I l’inevitable safareig posterior a les xarxes socials, amb amenaces de boicot incloses, ha precipitat la suspensió de les jornades. Pérez-Reverte s’ha lamentat de l’oportunitat perduda per a la “reconciliació” dels espanyols. Però la millor manera de pair el passat és assumir-lo, i assumir la Guerra Civil és admetre que hi va haver vencedors i vençuts, i que els vencedors es van comportar com a tals fins molt després que les armes callessin.

Fent memòria és un pòdcast de l'ARA que explora els silencis, les lluites i les ferides del franquisme per entendre com aquest passat continua modelant el present.

“Alabado sea el santísimo sacramento”, deixava anar la monja de bon matí de forma ben sonora al mig del dormitori. I elles, mig adormides al llit i amb els ulls encara enganxats per les lleganyes, contestaven a l'uníson de forma mecànica: “Sea para siempre bendito y alabado”. Les monges les despertaven així dia rere dia. Maria Forns ho recorda a la perfecció, malgrat que ja fa més de mig segle. Tenia 16 anys quan la van internar en un convent en contra de la seva voluntat.

A aquestes altures, el debat sobre llengua i immigració ha caducat, perquè qui vulgui negar l’evidència s’està enganyant a si mateix i als altres: Que Catalunya tenia 4 milions d’habitants el 1960 i ara en té 8 és una dada irrebatible. Que aquesta duplicació es deu a la immigració, és una certesa. El que sí que admet discussió és si el predomini del castellà es deu a la voluntat lingüicida dels nouvinguts, o si el que estem vivint és una derivació lògica del context sociopolític.

Joan Baptista Peset Aleixandre va ser un prestigiós metge valencià, catedràtic de medicina legal i rector de la Universitat de València, afusellat pel franquisme el maig del 1941. Procedia d’una brillant nissaga liberal de metges i intel·lectuals valencians (son pare va ser un dels presidents d’honor del Primer Congrés de Metges de Llengua Catalana, el 2013), i va ser candidat del Front Popular en les eleccions del 1936, integrat en el partit de Manuel Azaña, Izquierda Republicana.

Un Cadillac Fleetwood Seventy-Five, d’un negre sinistre i escortat per policies motorizats, recorre triomfalment la carretera de Barcelona de Girona mentre una munió de nens amb calça curta fan onejar amb entusiasme banderetes espanyoles. La fotografia correspon a la visita oficial del dictador Francisco Franco a Girona el 17 de maig del 1960, i s’ha convertit en la portada del llibre El franquisme a Girona, que l’Ajuntament de Girona ha publicat amb premeditat retard com a llibre de les Fires de Sant Narcís per fer-lo coincidir amb els 50 anys de la mort del dictador. És un llibre signat per set historiadors gironins i prologat per l’alcalde, Lluc Salellas, que defuig les visions simplistes i en alguns dels seus articles, sobretot en el que signa el més reputat historiador del franquisme a Girona, Josep Clara, detalla amb precisió i excepcionals perles d’arxiu la tenaç i persistent repressió que va suposar l’aixecament militar del 36 i, sobretot, “el combat implacable contra el vençut”.

Els 50 anys de la mort del dictador han portat al primer pla el record de les lluites antifranquistes més directes, amb els seus herois i víctimes. De manera que a les noves generacions –i als desmemoriats– els pot haver quedat la impressió que la majoria de la societat catalana –i espanyola– era antifranquista. I no és veritat. El que va ser majoritari va ser allò que se’n deia “franquisme sociològic”. És el que va permetre que el dictador seguís matant, amb cinc execucions dos mesos abans de morir-se al llit. És el que va tolerar dòcilment el restabliment d’una monarquia històricament corrupta, i a qui fa cinquanta anys que se li doblega l’esquena i se li fan genuflexions. I també va ser el suport popular el que va fer possible el que alguns encara lloen com a modèlic: una Transició sense ruptura amb el règim anterior que ha permès venerar franquistes conspicus –Adolfo Suárez allà, Juan Antonio Samaranch aquí–, sense que mai ningú no hagi hagut de passar pels tribunals.

"No en tinc ni idea. Que morís Franco me la portava floja, laxa y pendulante. Havia de morir d'una manera o altra". Vet aquí la resposta de Raimon, dimecres, a la pregunta d'Helena Garcia Melero al Tot es mou, sobre què feia quan va morir Franco. No va ser l'únic moment que va fer riure els espectadors, i això que parlava de la censura en temps de dictadura. Però, en realitat, suposo que ja és això: de tan absurd com era, en surt humor. L'escriptora i guionista Anna Manso, que era al plató, li va preguntar què diria als joves que minimitzen el que van representar la dictadura i el franquisme, i Raimon va respondre que, als pares, poc cas els faran –tampoc nosaltres els fèiem cas, va dir, quan érem joves–. Per això, proposava que s'expliqués bé a les escoles, "allà on aprenen". Jo hi era, a la tele, per parlar de l'últim llibre de Mercè Ibarz, Una noia a la ciutat (Anagrama), una crònica de la seva arribada a Barcelona (ella és de Saidí), amb disset anys. Les paraules de Raimon em van portar a un fragment del llibre on em sembla que Ibarz diu una cosa important: "Amb freqüència em demano com és que la paraula dictadura s'ha sentit i s'ha escrit tan poc al llarg d'aquests anys des de llavors. Diem i escrivim postguerra, franquisme, el règim, però dictadura no gaire. El buit d'aquesta no-paraula s'ha introduït durant dècades en el periodisme i en la literatura mateixa. Com si fos una paraula generacional que no pertoqués als nascuts a partir dels anys setanta. Doncs sí que anem bé. Què deu significar, això. No val la pena ni pensar-hi?" Segur que sí, que val la pena pensar-hi. Un cop més, la importància de dir les coses pel seu nom, d'utilitzar paraules que tenen continguts "plens" i amb un sentit clar.

El 22 de novembre de 1975, Joan Carles va jurar com a rei d’Espanya davant de les Corts franquistes. Va afirmar que el règim de Franco, que havia deixat mig milió de morts, havia tingut "la legitimitat política sorgida el 18 de juliol de 1936, enmig de tants sacrificis, de tants sofriments, tristos però necessaris, perquè la Pàtria canalitzés novament el seu destí". Joan Carles va parlar de Franco com un d'"home excepcional" i va anunciar que no li tremolaria el pols per fer el que calgués per defensar els principis del Movimiento que acabava de jurar. Ho explica de manera excel·lent Giles Tremlett en la seva interessant biografia de Franco.

L'endemà, Franco ja no hi era –però el franquisme, sí, immòbil i amb les mans encara regalimant sang d’aquell 27 de setembre de 1975–. La qüestió cabdal, i per això mataren fins al darrer segon, era que també hi érem nosaltres, encara –aquest nosaltres majestàtic que mai van poder matar i les osques que encara som, que inclou tants milers de noms anònims, sis mil fosses, un país a la cuneta, 66.500 catalans i catalanes amb procediment judicial militar obert o "la fi de tants des d’aquell juliol", que diria Brossa. Entremig hi van cinc dècades, i hi ha els que continuen confonent perversament poder tancar ferides amb poder reobrir-les i els que, episcopalment, confonen girar full amb deixar el llibre en blanc –no tan sols no poder llegir-lo amb cura i respecte sinó ni tan sols escriure’l i comprendre’l–. També concorre un Borbó desbocadet reivindicant el dictador en format de pretès best-seller. Així les coses, encara. "Españoles, Franco ha muerto", va anunciar fa 50 anys Arias Navarro, el carnisser de Màlaga. I, en català correcte, la traducció clandestina més lleial i escaient seria "què més voldríem".

Aquestes setmanes es commemoren els cinquanta anys de la mort del dictador i de la restauració de la monarquia a l’estat espanyol. Un sector important de l’oficialitat estatal ha volgut convertir aquesta efemèride en una celebració acrítica de la institució monàrquica, presentant-la com l’antítesi natural de la dictadura i poc més que l’aglutinador democràtic d’una Transició suposadament modèlica. Però aquesta lectura és una falsedat històrica. Obviar que la restitució de la monarquia borbònica fou, precisament, una decisió del mateix règim franquista per garantir la continuïtat dels seus elements fonamentals és un insult a la intel·ligència democràtica. I per això, avui és imprescindible parlar clar per evitar una nova desmemòria col·lectiva.

Sorprèn extraordinàriament que persones de les noves generacions diguin tants disbarats sobre el franquisme i que algunes persones de les generacions més grans, també. ¿Es tracta d’una manca de coneixements? ¿De desinformació ideològicament esbiaixada? Si és per manca de coneixements ens hauria de preocupar i molt. Si és per desinformació i ideologia vol dir que una part del país, la més hereva del franquisme, s’ha preocupat per fer-ne l’elogi, i que qui havia de donar una versió diferent no l’ha donada. Faig, com a historiador econòmic, algunes pinzellades sobre l’economia del franquisme, totes procedents del llibre, coautorat amb Xavier Tafunell, Entre el imperio y la globalización. Historia económica de la España contemporánea (n'hi ha versions en anglès i en castellà), que hem enriquit i actualitzat en diverses revisions des de l’any 2003 fins al 2021.

Quinze anys abans de la mort de Franco, l'any 1960, Salvador Espriu va publicar La pell de brau, un poema en què l'autor aparca les meditacions sobre la mort i el sarcasme de Déu i en proposa una sobre l'Espanya i la Catalunya de la postguerra. Ha estat llegit sovint com una proposta pragmàtica: atès que vencedors i vençuts per força havien de conviure, el millor era apostar per una digna reconciliació. Com fa dir el mateix Espriu al personatge de l'Altíssim, a Primera història d'Esther: “Atorgueu-vos sense defallences una almoina recíproca de perdó i tolerància”. Es tractava de mirar endavant, tot i que això no volia dir de cap manera rendir-se a l'oblit i la desmemòria. En un dels fragments de La pell de brau, el XLVI, el poeta ho diu així: “A vegades és necessari i forçós / que un home mori per un poble, / però mai no ha de morir tot un poble / per un home sol: / recorda això sempre, Sepharad”. A Sepharad (el nom sefardita amb el qual Espriu es refereix a Espanya, però no a la sanguinària Espanya franquista, sinó a l'estroncada Espanya republicana en què ell va ser jove) li adreça un prec: “Fes que siguin segurs el ponts del diàleg / i mira de comprendre i estimar / les raons i les parles diverses dels teus fills”. Una afirmació de la diversitat, diríem ara, que entronca amb un altre poema fonamental sobre la mateixa qüestió, l'Oda a Espanya de Joan Maragall. Només així, conclou Espriu, serà possible un futur també digne: “Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats / i l'aire passi com una estesa mà / suau i molt benigna damunt els amples camps. / Que Sepharad visqui eternament / en l'ordre i en la pau, en el treball, / en la difícil i merescuda / llibertat”.

La foto impacta. És el pati de l'institut on ara hi ha diversos alumnes jugant a pilota i xerrant. A la imatge, però, la pista de futbol és plena d'homes uniformats i quadrats amb la mà alçada. "Em costa molt imaginar que el nostre insti era així", diu el Roc. "És xocant", admet la Blanca. Tots dos són alumnes de l'institut Jaume Balmes, el centre de secundària més antic de Barcelona. La imatge que comenten els alumnes és de la inauguració de la nova –i actual– seu de l'institut l'any 1942, en plena dictadura franquista. Aquest període històric no és desconegut per a ells, a diferència del que diuen moltes estadístiques.