Des de l'afortunada desaparició del terrorisme d'ETA, Euskadi va deixar de tenir el protagonisme mediàtic que havia tingut des de la Transició, però això no vol dir que el seu conflicte polític amb l'Estat hagi deixat d'existir. La lluita política per obtenir més i més autogovern ha estat encapçalada històricament pel PNB, tot i que els darrers anys el gir pragmàtic d'EH Bildu també ha fet que l'esquerra abertzale s'hagi sumat al carro del peix al cove. La societat basca té tan clar que la via negociadora és la bona, després del trauma que va suposar la violència política, i que per optimitzar aquesta negociació cal reforçar els partits propis que el PNB i Bildu sumen el 65% dels vots al Parlament basc i 54 escons de 75.

"La proposta de proposició de llei orgànica per la qual s'estableix l'Estatut d'Autonomia de Catalunya i es deroga la llei orgànica 4/1979, del 18 de desembre, de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya ha estat aprovada per 120 vots a favor i 15 vots en contra."

El dia 30 de setembre de l’any 2005 es va segellar un gran pacte de país que va fer possible el nou Estatut d’Autonomia de Catalunya. El context d’aquell moment es podria resumir així: hi havia bonança econòmica, a Catalunya governava el primer tripartit amb Pasqual Maragall de president, CiU era la primera força del Parlament amb 46 diputats després d’haver guanyat les eleccions contra tot pronòstic, i a Espanya governava el PSOE de Rodríguez Zapatero després de la guerra de l'Iraq i dels atemptats terroristes del metro de Madrid. I una dada afegida, no pas menor: Zapatero havia promès solemnement que avalaria l’Estatut que sortís del Parlament català.

El grup d’Economistes pel Benestar i un conjunt d’entitats econòmiques han publicat recentment (2023) les dades del finançament de dècades de la Generalitat en el manifest Cal gestionar els recursos propis per millorar el benestar i la competitivitat de Catalunya. La síntesi ens diu que si Catalunya és la segona comunitat autònoma per capacitat fiscal, en el moment de rebre finançament se situa a la desena posició i a la catorzena en valor de paritat de poder adquisitiu. En la catorzena de quinze comunitats, la penúltima, deixant de banda les dues forals, que volen encara més alt. Doncs bé, aquest fet seria plenament inconstitucional, si ho jutgem a la llum de la sentència del TC sobre l’Estatut de Catalunya, un llarg text, una part del qual tracta el finançament. Cal una explicació pas a pas.

Si Salvador Illa no aconsegueix que el PSOE es prengui tan seriosament el finançament singular de Catalunya com s’ha pres la llei d’amnistia, els socialistes acabaran imitant Barri Sèsam quan explicaven la diferència entre a sobre i a sota. La diferència és que Barri Sèsam era televisió educativa que feia somriure, i els circumloquis socialistes per evitar un compromís són una irritant presa de pèl. Preguntat sobre la qüestió, Patxi López va explicar dimarts a TVE que totes les comunitats són singulars, perquè unes tenen costa i altres no, unes tenen llengua pròpia i unes altres no, unes tenen la població dispersa i les altres concentrada... i que, per tant, no hi ha res més singular que garantir la igualtat tractant-les a totes singularment. Si això és tot el que hem de sentir durant els dos mesos que venen, anirem a eleccions a l’octubre un altre cop.

Les eleccions deixen tres alternatives que la política ha de triar amb conseqüències força diferents.

Acord Generalitat-Estat per liquidar deutes pendents del govern espanyol amb Catalunya respecte a la disposició addicional tercera de l'Estatut i el finançament del cos dels Mossos d'Esquadra entre 2010 i 2020. Després de la reunió de la Comissió Mixta d'Afers Econòmics i Fiscals Estat-Generalitat, el govern espanyol s'ha compromès a ingressar a la Generalitat un total de 695 milions d'euros entre els anys 2023 i 2024 per aquests dos conceptes. En concret, i segons ha explicat el Govern en un comunicat, Catalunya rebrà en els propers dos anys els 359 milions d'euros pendents de la disposició addicional tercera de l'Estatut –200M€ el 2023 i 159M€ el 2024– , mentre pel que fa als deutes pendents pel finançament dels Mossos d'Esquadra l’Estat transferirà el 2023 336,3 M€.

Era un 31 de gener d’ara fa poc més de quinze anys i Mariano Rajoy, llavors president del PP, estampava orgullós la seva firma contra l’Estatut de Catalunya des de la Plaza de las Flores de Cadis. A Catalunya, el líder dels populars catalans, Josep Piqué, ho feia tot just tres dies després des de Llavaneres. I, segons els qui el coneixen, ho feia a contracor i forçat per les ordres que arribaven de Gènova. “Va ser una imposició de Madrid”, admet un dirigent del PP a Catalunya d’aquella època. Però com sol passar, la direcció catalana va acatar tot i creure que la campanya els podia anar en contra. S’havia “donat l’ordre”, recorden avui exdirigents. Vist en perspectiva, ara en privat s’han multiplicat les veus dins dels populars catalans que consideren que aquella campanya va ser un “error”. Malgrat tot, Pablo Casado ha decidit repetir-la, recollint firmes aquest cop contra els indults als presos polítics.

Hi ha molts Pablo Casado. El líder del PP ha anat canviant constantment de discurs en funció de les necessitats. També ha passat amb Pedro Sánchez, que fa un any i mig defensava que els presos polítics havien de complir la pena íntegra. Però davant de l'escenari de la concessió de l'indult als líders independentistes, el cap de l'oposició ha tornat al discurs més dur i proper a l'extrema dreta, si cal. Ha vinculat Sánchez un altre cop amb ETA i Veneçuela i ha considerat que es tracta d'un executiu "terminal, ostatge dels que volen destruir Espanya" per haver-se mostrat a favor dels "autoindults il·legals" per "continuar al poder". Lluny queda el dur discurs contra Santiago Abascal en la moció de censura fallida de Vox, celebrada la tardor passada al Congrés.

La paraula canvi vapredominar en el context del 2003 -fins i tot apareixia en dos lemes de campanya, del PSC i ICV-, però tres anys més tard la política catalana arribava a una contesa electoral marcada per una certa frustració després d’aprovar un Estatut rebaixat en un referèndum amb menys del 50% de participació. Pasqual Maragall es va veure obligat a expulsar els consellers d’ERC abans de la votació -18 de juny- i va avançar eleccions al constatar que el Pacte del Tinell feia aigües.

Una dels principals i reiterats reclams que l'independentisme fa al PSOE és que posi sobre la taula quina és la seva proposta per a Catalunya. Que detalli com es concretaria la millora de l'autogovern i del finançament que planteja en contraposició a l'autodeterminació. Si bé Pedro Sánchez no ha mogut fitxa, el president espanyol s'ha guiat en els últims anys per l'aposta del PSC de Miquel Iceta, i la proposta dels socialistes catalans de cara a les pròximes eleccions no es mou de l'actual Estatut. Així es desprèn de l'esborrany del programa electoral difós aquest divendres pel partit i encara obert a aportacions de dins i fora de la formació.

Qualsevol persona que vulgui analitzar què ha passat a la Catalunya convulsa dels anys 10 del segle XXI haurà de tornar a un cap de setmana xafogós de fa una dècada. Aquells tres dies de juliol de 2010 són Catalunya en miniatura. La síntesi i el punt de partida dels esdeveniments imprevisibles que hem viscut.

Han passat deu anys de la sentència que va retallar l’Estatut i deu anys, per tant, de la manifestació del 10 de juliol de 2010. “Som una nació. Nosaltres decidim”. Allà va començar tot. I des d’aleshores hem fet, malgrat alguns gols en pròpia porta, prou passes endavant. On érem aleshores i on som ara? S’ha posat de moda dir que som al mateix lloc, que res no ha canviat i que l’independentisme està mort. Percebo molta pressa, interessada, per cantar les absoltes al Procés. Em sembla, en canvi, que en una sola dècada hem anat molt enllà. Ens hem situat al món de les utopies pendents, hem omplert la Diagonal dues vegades, hem atapeït la Meridiana o el passeig de Gràcia i ens hem donat la mà des del Pertús fins a Vinaròs, amb una cadena humana de 400 quilòmetres que demostra fins a quin punt aquesta és una il·lusió pacífica que no es pot menystenir. La gent per davant de la política. Vam votar massivament a la consulta del 9-N de 2014, vam desafiar l’Estat amb les urnes de l’1-O de 2017, i l’independentisme va ser clau per enderrocar Mariano Rajoy, com a venjança per l'"A por ellos" i l’aplicació de l’article 155. És veritat. El balanç, segons com, pot desmoralitzar. La sentència del judici al Suprem va ser devastadora. La presidenta del Parlament acumula una condemna de més d’onze anys de presó. Els presidents d’Òmnium i l’ANC són a Lledoners. Compateixen mòdul amb més de mig Govern. L’altre mig, amb president inclòs, és a l’exili. Jordi Pujol està gruant la seva pena, Artur Mas està amortitzat i el trencaclosques de Convergència s’ha convertit, de moment, en cinc peces que no enganxen per enlloc. Aquest esmicolament ad infinitum sembla una trama ordida per l’enemic. Els d’allà i els d’aquí. Però cal continuar mirant endavant. Tenim un Parlament amb majoria independentista i la meitat –més o menys– dels ciutadans ja votarien que sí en un referèndum pactat. El partit és llarg. Ara som, tot just, a la pausa d’hidratació.

]]> Catalunya és com una malaltia que no s’acaba de curar mai. Sempre et diuen que han trobat un remei, un pedaç, una solució, però res. Catalunya moribunda, zombi. Catalunya walking dead. Catalunya, el musical: tot el país ballant tot el dia el Thriller de Michael Jackson com una obra de beneficència de fi de curs perpetu per buscar fons per tractar la nostra pandèmia neuronal. Ara els mestres sanadors del pollastre a l’ast que fan girar la rostisseria que no va enlloc ens volen fer creure que tot va començar amb la sentència, fa deu anys, de l’Estatut. Volen tornar a l’Estatut Tururut. Això put. Perquè sempre estem amb olor de socarrimat: mig morts i mig vius. Entrecot massa fet o poc fet. Mai sortim de la graella i quan ho fem és per tornar-hi a reposar com un taüt obert amb mode vibració a l’eternitat. Sense moure’ns, rostint-nos.

]]>

El desè aniversari de la sentència del Tribunal Constitucional (TC) que va retallar l'Estatut ha deixat aquest diumenge reflexions per a tots els gustos, però també un cert punt de connexió entre el president de la Generalitat, Quim Torra, i el del govern espanyol, Pedro Sánchez. Recordant aquell polèmic veredicte del TC, els dos dirigents han coincidit a afegir més incertesa sobre quan es reactivarà la taula de diàleg entre la Generalitat i l'Estat, que va quedar suspesa amb el coronavirus i que encara no té data per tornar a funcionar.

]]>

El primer secretari del PSC, Miquel Iceta, exposa en una entrevista a l’ARA les seves expectatives respecte a la taula de diàleg que es reunirà la setmana que ve i també què proposa per resoldre el conflicte.

]]>

El grup de cinc experts designats pel Parlament basc per elaborar un text articulat del nou Estatut que substitueixi el de Gernika ha lliurat aquest dilluns les seves propostes a la cambra, en què es constata que no hi ha acord. De nou, el gran obstacle se situa en el dret a decidir. Tres són les propostes que s'han lliurat: la primera ve avalada pel PNB, Elkarrekin Podem i el PSE, que entre ells discrepen sobre la qüestió. La segona per EH Bildu, amb un compromís total a favor de l'exercici del dret a decidir. I la tercera, presentada pel PP, que adverteix de la inconstitucionalitat de l'autodeterminació i opta per la continuïtat de l'Estatut actual.

]]> Fins i tot si havia estat pensat per desplegar-lo després a les rèpliques, el discurs de Pedro Sánchez com a candidat a la investidura va ser tan insuls i negligent que per una vegada es va agrair la intervenció del líder del PP, Pablo Casado, perquè va obligar Sánchez a dir alguna cosa més concreta. Començant per Catalunya, perquè, com es va veure, aquesta (per molt que Sánchez s'obstini a amagar-la rere bunyols retòrics com “una Espanya unida en la diversitat de les comunitats autònomes”, o el ja conegut “problema de convivència”) segueix sent la gran qüestió que condiciona i condicionarà la política espanyola, també en aquesta nova legislatura.

]]> El cop d’estat que materialment va suposar la sentència del Tribunal Constitucional del 2010 sobre l'Estatut va tenir beneficis immediats per a CiU i costos també immediats per al PSC i ERC. A les eleccions catalanes de la tardor del mateix 2010, CiU va passar dels 48 escons del 2006 a 62, i el PSC i ERC, de 37 i 21 a 28 i 10 respectivament. El PP també se’n va beneficiar, ja que va passar de 14 escons a 18. De la majoria escanyolida del tripartit d’esquerres del 2006 es va passar a una majoria aclaparadora de les dretes de 80 escons.

]]>

El consell de ministres aprovarà avui el projecte de llei de pressupostos per a aquest 2019 amb la vista posada en l’independentisme. Pedro Sánchez necessita l’aval d’ERC i el PDECat als comptes per poder mantenir-se amb garanties a la Moncloa fins al 2020. I ha decidit engegar una campanya d’ofertes per seduir l’independentisme -que oficialitzarà en un acte demà des de Barcelona- però sense cedir a les dues grans exigències del Govern: un gest polític amb els presos a les portes del judici al Suprem i la celebració d’un referèndum. La primera prova de foc serà la segona setmana de febrer, just després de l’inici al judici al Procés, quan l’independentisme haurà de decidir si permet la tramitació o no dels comptes al Congrés en el debat d’esmenes a la totalitat.

]]>