Fa unes setmanes que els alumnes de l’Escola Baldiri i Reixac de Barcelona van anar de colònies. Ho van fer els infants d’I5, segon i quart de primària. Fins a l’any passat hi havien anat tots els cursos, però el claustre de mestres va decidir deixar-les només per als finals de cicle perquè cada cop costava més trobar docents disposats a anar-hi cada curs. Van pensar que el fet que no tothom hi hagi d’anar cada any faria que hi hagués més disponibilitat per part dels mestres. Fa anys es va prendre la decisió contrària. Les colònies es feien a final de cicle i es va acordar estendre-les a tots els cursos. “Els i les mestres donàvem molta importància a les colònies, però a poc a poc ens hem anat desgastant”, comenta una docent del centre.

Són quarts d’onze del matí d’un divendres d’hivern i quan arribem a l’habitació del Martín, de 12 anys, el trobem acompanyat de la seva mestra hospitalària, l’Alba Sau, amb qui està intentant esbrinar de quina fruita fa olor cadascun dels pots de perfum que té disposats en una safata. El jove, afectat d’una malaltia rara de tipus metabòlic com és la manca de sulfitooxidasa, riu cada cop que aconsegueix endevinar l’origen d’alguna de les fragàncies, fent gala del seu bon olfacte.

Sempre he pensat que en la nostra professió és molt important valorar el significat de les paraules que fem servir tant per adreçar-nos als infants i joves com per relacionar-nos entre nosaltres, els mestres, i amb les famílies.

Hi ha famílies que tenen claríssim quina escola volen per als seus fills i d’altres que comencen un intens treball d’investigació després del test positiu d’embaràs. D’entrada us diria que l’escola perfecta no existeix. Igual que no existeixen els pares perfectes ni la feina perfecta. Sempre hi haurà alguna cosa que grinyola i caldrà definir quines són les veritables línies vermelles. Sí que veig molt important el fet de valorar diferents opcions educatives i anar a veure més d’una escola, sigui a les portes obertes o bé fent una entrevista personal. Siguem honestos, si per comprar un cotxe anem a diferents concessionaris, això que és infinitament més important, requereix el nostre temps i tenir ben clar com és el centre on farem la preinscripció.

On és el límit entre els drets? Entre el dret legítim i compartit dels docents a reclamar condicions laborals dignes i el dret dels infants a gaudir plenament del seu procés educatiu, també fora de l’aula? Quan aquests dos drets entren en conflicte, la resposta no pot ser que un quedi en suspens. Els drets de la infància no són negociables, ni poden convertir-se en una eina de pressió en un conflicte que no han provocat i en el qual no tenen capacitat d’influir.

Els docents fan vaga amb el sorprenent suport dels polítics que han estat regint l'educació catalana en els darrers anys. Esther Niubó va assegurar que aquesta vaga “requereix tot el suport del Govern”. El malestar docent és real i està bé que es reconegui. Però ¿s'entén que no es pot solucionar apuntalant el sistema amb tiretes mentre demanem a l’escola que resolgui tots els problemes que el canvi social va posant sobre la taula? Aquests problemes afecten les relacions entre la família i l'escola, el sentit i propòsit del coneixement, l'estatus de l'autoritat i, en definitiva, el lloc de l'escola a la societat.

-Sí, soc professora. De secundària.

No hi ha dia que l’actualitat no ens proporcioni un motiu per pensar en profunditat en l’estat del país i arribar a unes conclusions provisionals pessimistes.

La diversitat, com va dir l’actriu Mina El Hammani en una entrevista, és la realitat. Per ella mateixa no és ni bona ni dolenta, sinó una característica del món actual i de les societats obertes i globalitzades. No cal exaltar-la ni estigmatitzar-la, al meu entendre si existeix el que s’ha de fer és reconèixer-la en el sentit d’admetre que som de procedències, religions, tradicions culturals i fenotips diferents. I el reconeixement no passa, com en les societats multiculturalistes, per un enaltiment d’elements simbòlics en detriment de les condicions materials en què viuen les persones. Com a fills d’immigrants no volem que ens converteixin en la nota de color que alegra un panorama suposadament uniforme, sinó que se’ns equipari en drets i deures a la resta de ciutadans. I com a treballadors, que es valori la nostra aportació econòmica. Celebrar la diversitat, com deia l’altre dia l’antropòloga Sílvia Carrasco a la trobada de Feministes de Catalunya, sense posar-hi recursos és llançar consignes buides que no contribueixen gens a millorar les coses ni a solucionar els problemes concrets que existeixen en determinats contextos socials. A Catalunya no ens falten plans per fomentar la inclusió i l’arrelament i no sé quantes coses més expressades amb un llenguatge enrevessat que no entén ningú, cacofonia burocràtica de bones intencions que queden sovint en paper mullat.

Durant quatre cursos, des d’I4 fins a segon de primària, el Martí va tenir la mateixa tutora a l’escola pública on estudia. El nen va fer un vincle fort amb la mestra però la seva mare –i de fet la majoria de les famílies– creien que ja calia un canvi, més que res perquè els infants coneguessin altres formes d’ensenyar i de relacionar-se. El cert, però, és que va ser una sort que pogués fer la transició d’infantil a primària amb la mateixa mestra, ja que el canvi de cicle al Martí li va costar força i mantenir aquesta figura coneguda ho va fer menys feixuc. La filla del Marc, l'Aurora, estudia en una escola Montessori. Allà els alumnes tenen el mateix tutor durant tres cursos seguits, però diverses situacions van portar a una pèrdua de confiança de la família cap a la mestra que va acabar amb la demanda d'un canvi de tutor.

Com a pare i docent, l’inici del nou curs escolar em genera preguntes de les quals no tinc clares les respostes. Per exemple, els alumnes recordaran res del que van aprendre al tornar de les vacances? Aconseguirem que les classes siguin alguna cosa més que passar-s’ho bé? Voldran aprendre quan ho tenen tot a l’abast d’un clic? Sabrem inculcar-los la cultura de l’esforç i la necessitat d’interpretar, memoritzar i adquirir conceptes nous? Tindrem les famílies del nostre costat o ens miraran amb recel quan reclamem els nostres drets? Aconseguirem que la burocràcia no esgoti l’energia del professor i que aquest es pugui concentrar en el progrés de l'alumne?

Com a profe i com a mare us confesso que el setembre és el meu mes preferit de l’any. Sant tornem-hi. M’encanta triar nova agenda i començar el curs amb la il·lusió de voler fer-ho tot bé. És com quan de petita estrenava una llibreta, feia un títol bonic i escrivia les dues primeres pàgines amb molt bona lletra. Setembre és així, és el mes de les bones intencions, de les pàgines en blanc i dels dies llargs que encara fan olor d’estiu. Fins i tot els nostres fills estan pensant: “Aquest any sí que ho faré tot bé i trauré molt bones notes”. Al juny en tornem a parlar.

L’auge del pensament d’extrema dreta a la nostra societat té unes conseqüències que també afecten la vida a les escoles. Però el que convé demanar-nos és si des de l’escola som prou eficients a l’hora de fer de contrapès d’aquesta tendència ideològica, o bé si, sense voler-ho, l’estem alimentant.

A la Xina hi trobes universitats ben dotades econòmicament, amb una estructura jeràrquica i alumnes motivats, però no hi trobaràs debats. Joan Cortada treballa al departament d'espanyol d'un d’aquests centres universitaris a Pequín. El Beijing Institute of Technology, on fa classes i també on viu, és un recinte modern al sud de la capital xinesa. Les instal·lacions generen enveja, tot i que sorprèn trobar alguns tancs i material militar exposat a les grans avingudes del campus; la universitat té una part dedicada al desenvolupament de tecnologia d’ús militar.

Arriba el juny i torna a sortir el tema de si cal fer regal als mestres. Fins i tot li he preguntat al ChatGPT a veure què n’opina i em diu que “és un gest bonic si és una cosa senzilla i feta amb respecte”. Esclar que sí, fes un regal a qui tu vulguis, només faltaria. Pots tenir un detall amb el professor de ioga, amb la veïna que et guarda els paquets o fins i tot regalar unes flors a la moni de l’esplai que el teu fill s’estima tantíssim i que enguany diu que plega. Que estiguem qüestionant l’art de fer feliços els altres em fa plantejar seriosament en què ens hem convertit. Sincerament us dic que a mi regalar em fa molt feliç. Fins i tot més que no pas rebre regals perquè mai sé quina cara posar i sempre em fa patir que l’altra persona es pensi que no m’ha agradat. Estic a favor de fer regals? Sempre, sí.

Dinamarca és dels països que, any rere any, lideren els rànquings de competències dels alumnes, amb un sistema educatiu que es caracteritza per ser completament gratuït des de l’escola primària fins als estudis universitaris i que es diferencia força de l’ensenyament a Catalunya. Això ho sap bé Carolina Diarte (46 anys, nascuda a Castellar del Vallès), que ja fa 18 anys que viu al país escandinau, on treballa com a professora d’educació secundària des de fa 15 anys. Ella no s’esperava acabar donant classes en un institut de Dinamarca, però després de conèixer la seva parella danesa al Japó, tots dos van decidir anar a viure junts a Copenhaguen. La Carolina havia estudiat traducció i interpretació a Barcelona, i això li va servir per trobar feina de professora.

L’oportunitat de viure uns anys a la terra dels faraons no arriba sovint, així que, quan se’ls va presentar el 2022 a l’Alba Ruiz, una mestra de Mataró de 34 anys, i al seu marit, amb qui just acabaven de tenir un fill, van decidir aprofitar-la. A ell li havia sorgit l’opció de traslladar-se temporalment a Egipte per feina, i ella va demanar una excedència al col·legi on feia vuit anys que treballava, el Sant Josep de la seva ciutat natal, per poder viatjar. “Era ara o mai”, explica.

Mireia Oró és una barcelonina de 36 anys amb gairebé catorze de vida al Regne Unit. És mestra en una escola primària d'una zona molt idiosincràtica de l'est de Londres. La Mulberry Canon Barnett Primary School és un centre públic mixt per a alumnes de 4 a 11 anys. Està situada a tocar de Brick Lane, el carrer que va immortalitzar Monica Ali en la novel·la homònima. Aquest carrer és també conegut pels restaurants de curri, l'olor dels quals la pots sentir per tot arreu, i pels mercats vintage. A més, està molt a prop de Commercial Street i de Whitechapel Street, dues artèries de les zones de Spitalfields i Whitechapel, respectivament, molt vinculades a la històrica i llegendària figura de Jack l'Esbudellador, que triava les seves víctimes en un pub, The Ten Bells, al número 84 de Commercial Street.

La família Vigatà va originar un fenomen que avui en dia podria arribar a ser viral. Quatre dels cinc germans que van néixer al tombant del segle XX al petit poble de Torregrossa (Pla d’Urgell) van esdevenir mestres d’escola, una coincidència poc comuna en una època en què predominava l’analfabetisme rural. El cinquè germà, Marcel·lí Vigatà, va ser regidor per ERC i va morir a la guerra.

Aquests dies a l’escola on treballo hem comptat amb la companyia d’una colla d’estudiants del grau d’educació infantil, entre els quals hi ha un noi. La poca presència de nois, siguin estudiants o mestres, a l’educació infantil m’ha portat a reflexionar sobre les raons de la feminització del col·lectiu de mestres que ens ocupem dels infants de 0 a 6 anys.