L’adolescència és una etapa de desenvolupament molt complicada d’acompanyar amb serenor i empatia perquè exigeix als adults una combinació de paciència, escolta i comprensió constant. L’adolescent, submergit en un entramat de canvis físics, cognitius, psicològics, emocionals i socials, es mostra sovint a casa irascible i amb poques ganes de compartir tot allò que li preocupa o molesta. Una actitud que, lluny de ser un rebuig personal, acostuma a reflectir la necessitat de protegir-se, d’entendre’s a si mateix i de trobar el seu propi lloc en el món. En aquest context, la mirada adulta esdevé clau: interpretar aquests comportaments amb calma i sense judici pot marcar la diferència entre aixecar murs o mantenir oberts els ponts de comunicació.

Amb tres mesos, el Pau feia la croqueta i amb nou ja caminava. De ben petit xerrava pels colzes. Llegíem molt plegats, i això, a més de reforçar el procés de lectoescriptura, també va reforçar els vincles, la curiositat i la imaginació. Sortia de casa corrents i sempre li brillaven els ulls.

Tenir filles i fills activa ferides de la nostra infància que tenim sense resoldre. Això em va permetre connectar amb la nena que vaig ser, recuperar-la i aprendre a cuidar-la. També vaig tenir l'oportunitat per comprendre el meu pare i la meva mare. La maternitat ens col·loca a tots en una situació vulnerable, però al mateix temps ens aporta una saviesa que difícilment trobarem d'una altra manera. La criança ens enfronta a les nostres carències. Durant els primers anys de vida del meu fill vaig recuperar molts records de quan era una nena i cuidava un germà més petit.

Aquest cap de setmana la Mada es troba a càrrec dels seus nebots Vera i Ibai, de nou i sis anys, respectivament. La seva cunyada i mare de les criatures està preparant unes oposicions, per la qual cosa aprofita el matí de dissabte per estudiar a la biblioteca Ignasi Iglesias-Can Fabra, a Sant Andreu, mentre ella passeja pel barri amb els dos infants i amb l’Ona, la seva filla, de set anys. Al migdia, les criatures i els seus pares es reuniran tots a casa de la Mada per dinar. I és que, tot i que viuen en barris diferents i que cada cosí compta amb una xarxa d’amics diferents, totes dues famílies intenten veure’s sovint. “Anem alternant els dinars de dissabte entre casa nostra i casa seva”, explica la Mada, que destaca com tots tres infants són els que més gaudeixen de la vetllada.

Abans de trobar aquest local reconvertit en un senzill habitatge a Sant Adrià de Besòs, a Carlos Arturo Murillo i Lilian Rosibel Flores els havien “enganyat” a Esplugues de Llobregat. Un home els havia promès feina i un lloc per viure, i la desesperació per prosperar els va fer acceptar l'oferta sense pensar si podria ser, com finalment va ser, una estafa. “Ens ho va robar tot. No ens pagava el que ens havia promès i ens vam veure abocats al carrer”, comenta Murillo, assegut al sofà dels baixos sense perdre de vista l’entrada de la porta per si l’abundant pluja que cau acaba entrant dins de casa.

Fa uns mesos, era amb la meva família a l'abarrotat aeroport de Brussel·les. Havia col·locat un AirTag a la motxilla de la meva filla, que llavors tenia 7 anys, i també li havia posat una polsera amb les nostres dades de contacte i li havia fet aprendre el meu número de telèfon, però, tot i això, em va envair de sobte la por del que podria passar si ens separàvem. Què faria ella? Què faríem nosaltres?

Darrerament, i potser és una casualitat, he sentit, vist o llegit diversos casos de persones que han retrobat una part de la seva família biològica quan ja eren adults. Són històries ben diferents, però totes tenen un comú denominador: l’interès i la curiositat que qualsevol persona sent per saber d’on ve, encara que la seva vida hagi transcorregut aparentment sense cap mancança fins al moment de fer aquest descobriment.

Ser pare és una experiència meravellosa, però també desconcertant. Tinc dos fills i, tot i que intento donar-los el millor de mi, sovint tinc la sensació que no els estic educant amb la mateixa seguretat i naturalitat amb què els meus pares em van educar a mi. Ells semblaven tenir clar com fer-ho: quins límits posar, quines llibertats donar, quins valors transmetre. Jo, en canvi, dubto molt més.

De petita, la Kara mai no va pensar que els seus pares serien dels que tenen fills preferits. Els seus germans petits sempre gaudien d’atenció extra i privilegis especials, com viatges a Disneyland, però ella li havia tret importància racionalitzant la situació: els fills grans han de ser més independents, pensava, i probablement els seus pares tenien més diners per anar de vacances després que ella marxés de casa.

El Nadal té, sens dubte, moltes coses bones, i fins i tot entranyables. Soc un ferm partidari de les seves litúrgies. Ara bé, no es pot negar que aquestes dates ens sotmeten a una prova d'estrès familiar, perquè quan ens hem d’estimar molt en un espai reduït, de seguida es posen de manifest les dificultats que experimenten els porcs espins per donar-se mútuament calor sense fer-se mal amb les punxes. Em sembla oportú que en plena ressaca postnadalenca, quan la quotidianitat torna a estar a primera línia, ens preguntem com hem superat la prova d’estrès. I, ja posats a la feina, ens preocupem per com esdevenir una família perfecta.

“Em considero un avi una mica atípic, perquè, per una sèrie de raons, entre elles que no visc a la mateixa ciutat que les meves netes, faig d’avi a distància. A més, per la meva forma de ser i les meves aficions tinc una vida bastant ocupada amb una sèrie d’activitats que faig regularment i, per tant, tampoc disposo de gaire temps per fer d'avi clàssic”, comenta el Josep Font. El seu cas és menys habitual, però cada vegada més present en un context en què la cura intensiva dels nets ha estat un pilar social. Tot i que no hi ha un manual per fer d’avi o àvia, el cert és que les dades reflecteixen un patró consolidat: el 42% dels avis i àvies espanyols (entre 55 i 69 anys) amb nets menors d’edat se’n fan càrrec diàriament o, com a mínim, un cop per setmana, principalment perquè els pares no poden (41%). Aquestes tasques inclouen anar-los a buscar a l’escola o a les extraescolars (39%) i fer activitats d’oci com anar al parc o a berenar (39%), segons el V Barómetro del Consumidor Sénior de la Fundació Mapfre (2025).

Al llarg del dia, les dones catalanes dediquen 1,17 hores més a les tasques domèstiques i de cures que els homes. A banda, però, sobre elles recau la planificació i previsió de tot allò que cal fer per a la casa o la família: què comprar, què fer per sopar, quadrar els horaris de recollida dels fills o dels avis. És cert que la bretxa s'ha reduït en els últims anys, però no es deu al fet que ells s'estiguin implicant més en la gestió de les feines de casa, sinó al fet que elles n'hagin disminuït la dedicació. Segons l'Enquesta de l'Ús del Temps de Catalunya 2024, que ha publicat aquest dijous l'Institut d'Estadística de Catalunya amb estàndards europeus, les dones dediquen 3 hores i 17 minuts diaris a aquest tipus de tasques, davant les 2 hores dels homes, "la qual cosa manté una desigualtat superior al 64%".

S'acaba l'any i arriba una de les millors èpoques per fer i anar al teatre en família. La majoria d'escenaris del país s'omplen amb els nostres estimats Pastorets, imprescindibles a qualsevol agrupació teatral. Però més enllà del clàssic per excel·lència, els programadors omplen les sales professionals de propostes atractives per als infants. Des del nou espectacle del Mic fins a clàssics com El petit príncep i del circ dels Raluy al de l'Ateneu Popular 9 Barris, aquestes són les produccions més llamineres per apropar-se als teatres durant les festes de Nadal.

Ofegades entre dues talles de bolquers. Invisibilitzades entre calendaris digitals que ens recorden cites alienes de familiars “de primer grau”. Esclafades per un exèrcit de recursos humans que ens tracta com si ens regalessin “vacances” per sol·licitar drets conquerits. Enterrades en un model que és capaç de créixer gràcies a nosaltres, les dones de quaranta i cinquanta que cuidem, treballem i cuidem, cuidem, cuidem, cuidem fins que siguin unes altres les que agafin el relleu i ens cuidin, cuidin, cuidin, cuidin; o no.

Jo em repeteixo sovint "tot passa". Em va molt bé recordar que res és per sempre, ni el que és bo ni el que és dolent. Les coses dolentes procuro que m'ocupin menys i les bones les visc amb plena consciència. També m'adono que moltes coses que ara em preocupen o em molesten són les mateixes que més endavant trobaré a faltar.

Soc filla del Clot i a casa teníem un gat. De nit el sentia córrer pel pis i, quan ens llevàvem, sovint ens trobàvem alguna panerola morta damunt de l’estoreta de la banyera. Era ell qui les caçava i ens deixava els regalets. Em feia molta angúnia.

Explicar un conte abans d’anar a dormir, inventar-se una història si el nen fa rebequeries a l’hora de menjar o entretenir-lo explicant-li tota mena de curiositats quan us trobeu en una sala d’espera, en un restaurant o a la parada del bus. Hi ha pares i mares que encara ho fan, però n’hi ha d’altres que prefereixen donar-los el telèfon mòbil o una tauleta perquè s’entretinguin sols. Quan les pantalles es converteixen en protagonistes, es perden determinats hàbits que fan que els membres de la família connectin i passin temps de qualitat de manera conjunta, com es pot fer, per exemple, a través de la lectura.

Si fes jornada completa, en Mirko hauria de treballar set hores i mitja, però ja fa sis anys que en fa cinc i mitja. Durant aquest temps s’ha acollit a una reducció de jornada per poder compaginar la feina i la criança dels tres fills que té amb la seva dona. A més, en tenen dos, un cadascú, amb parelles anteriors. Així que, en total, hi ha dies o setmanes que en són cinc, de fills. Fa més de vint-i-cinc anys que viuen a Barcelona, però no hi tenen família extensa; ell és alemany i ella ve de Veneçuela i, per tant, s’han hagut d’organitzar molt, durant aquests anys. 

Adam Martín Skilton (Tossa de Mar, 1973) és periodista i escriptor especialitzat en salut. Guanyador del Premi Ondas 2024 pel pòdcast sobre trastorns mentals Gent normal. La segona temporada arribarà a principis del 2026.

Per conèixer la infantesa de l’Adam Martín cal començar amb els seus pares. “La meva mare va arribar a Tossa de Mar fent autoestop amb alguns amics des d'Anglaterra quan tenia 18 anys, l’any 62. I ja no va marxar. Va conèixer el meu pare que treballava al bar del meu avi, Casa Martín, i després es van casar al cap d'uns sis anys”.

]]>

Entre les quatre i les sis de la tarda, mentre els pares encara treballen, entre setmana l’habitual és que Luca Azañón s’estigui amb els seus avis materns. El recullen a l’escola bressol, berenen i juguen junts a casa, van al parc o a comprar. Quan el petit, de dos anys i mig, es posa malalt, l’Hilario i la Jacinta també són els que en tenen cura. Els pares de la criatura, el Carlos i la Miriam, apunten que el paper dels avis “és essencial” per poder arribar a tot, sobretot quan a ell li canvien els torns a la feina i ha d’acudir als sogres perquè es facin càrrec de l’infant. “Els meus torns són rotatius, per la qual cosa si no tinguéssim el seu suport, potser hauria de demanar el trasllat a un altre departament en què els torns fossin més fixos”, reconeix el Carlos. Més enllà de ser un pal de paller fonamental a l’hora de conciliar, avis i net també gaudeixen d’estones d’oci i temps lliure, acompanyats de la resta de la família.

]]>