Oriol Rosell (Barcelona, 1972), crític i divulgador cultural, parlava amb un editor sobre la possibilitat d'escriure un llibre. Parlaven de música, i en un moment de la conversa, aquest li va dir: "Saps què em passa? Que no puc entendre que als meus fills els agradi el reggaeton". I l'Oriol li va respondre: "I no hauria de ser justament aquest el llibre?" És d'aquesta conversa que neix Matar al papito: Por qué no te gusta el reguetón (y a tus hijos, sí) (Libros Cúpula).

Oscar D'Aniello (Barcelona, 1977) i Helena Miquel (Barcelona, 1972) tornen a ser Delafé y las Flores Azules per últim cop. Després del disc De ti sin mí/De mí sin ti (2013) van seguir camins separats fins que es van retrobar als escenaris el 2022. I ara s'acomiaden amb Amor (2025), una carta de devoció i estima als fills, l'art i la vida. Juntament amb Ramir Kulyela, Dani Vega, Chris Carmichael i el mateix fill de D'Aniello —autor de la portada del disc—, el grup emprèn un viatge sonor que flueix entre el pop, el lirisme i l'spoken word, i que culmina en un àlbum d'una sola cançó de 31 minuts de durada. La gira de Delafé y las Flores Azules passarà el 4 d'abril pel Festival Strenes de Girona i la Sala Apolo de Barcelona el 24 de maig.

Des de ben petita Marta Ros (la Roca del Vallès, 1996) va haver de conviure amb la síndrome de la bona nena. Anys més tard, i farta d’interpretar aquest paper, va néixer Ouineta, una diva popstar irreverent i festiva disposada a capgirar-ho tot. “No seré més el que se m'ha imposat ser”, va ser la reacció de Marta Ros. Coneguda per posar la sintonia al programa de 3Cat La Turra i per senzills com Bikini Kill i DMs, l’univers musical de la cantant és un viatge a l’adolescència inspirat en les icones pop de finals dels 2000 i la cultura urbana. Ouineta farà aquest any una gira que començarà el 19 d’abril al Festival Ítaca (l’Escala). Posteriorment, actuarà al Festival Embassa't de Sabadell (17 de maig), al Sónar (12 de juny), al Magnífic Fest de Lleida (13 de juny), al Festival Itaca de l’Estartit (23 de juny) i al Vida Festival de Vilanova i la Geltrú (3 de juliol).

L'autora del llibre Sa i variat (Cossetània Edicions), Laura García, explica com preparar a casa una recepta que consisteix en una cocció suau, en què la pell del pop aguanta sense trencar-se, i que tan bon punt està feta es pot menjar com a primer plat o reservar el pop cuit per a altres receptes.

Per a Shakira, el 2022 va ser un any dolorós. Dècades de senzills exitosos i col·laboracions trencadores de pop llatí no van protegir l’estrella colombiana de les crisis personals. Sota el focus que il·lumina les parelles famoses, va trencar amb el futbolista Gerard Piqué, la seva parella durant onze anys i el pare dels seus dos fills, Milan i Sasha. El pare de Shakira va ser hospitalitzat dues vegades per una caiguda que li va causar un traumatisme cranioencefàlic, i el 2023 es va haver de sotmetre de nou a una operació cerebral. 

Després d'haver tingut la seva pròpia línia de roba i haver explorat diverses inquietuds artístiques, Lourdes León, filla de Madonna, ha decidit seguir els passos de la seva mare i provar sort en el món de la música. La jove, de 25 anys, acaba de publicar el seu primer senzill, un tema que es titula Lock&Key i que ha fet públic amb el nom artístic de Lolahol. Fa un any, León assegurava que el món de la música no li interessava gens. "Pel que fa a la música, puc cantar. Simplement no m'interessa. Potser és perquè és una cosa que em toca massa de prop", deia en una entrevista a la revista Interview. Sembla que ara la filla de Madonna ha canviat d'opinió.

Say so, de Doja Cat; Break my heart, de Dua Lipa; Savage, de Megan Thee Stallion, o As it was, de Harry Styles, tenen una cosa en comú: haver-se fet virals a TikTok gràcies a les coreografies que els usuaris fan amb elles. Actualment, aquesta xarxa social d’origen xinès i que es basa en vídeos curts marca la pauta de la indústria musical, però aquesta tendència no acaba d’agradar a tothom: diverses veus del pop ja han començat a manifestar-se en contra que la seva carrera estigui dictada per la capacitat de convertir-se en virals a TikTok.

"Que bonic pot ser trobar a faltar", canta la Susana Ventura (Barcelona, 2000), Suu per a la música, al disc Karaoke (Halley Records, 2022). La cantant se submergeix de ple al pop-rock amb vuit cançons ballables sobre el desamor, l'amor no correspost i els cors trencats. Després de Natural (2018) i Ventura (2020), Karaoke converteix les ruptures i la nostàlgia en una festa amb ressons d'El Canto del Loco i La Oreja de Van Gogh. La gira de Suu començarà el 28 d'abril al Festival Viñarock de Villarrobledo (Albacete) i passarà per l'Strenes de Girona (1 de maig), el Palau de la Música de Barcelona (14 de maig, dins del Festival del Mil·lenni) i diversos festivals d'estiu.

Si el gran èxit de la música popular se sustenta en parlar de les coses que ens passen, no podia passar de llarg de la litúrgia de pau i retrobament d’aquestes dates. Des que el pop és pop, el Nadal ha anat apareixent amb assiduïtat en el cançoner i s’ha convertit en una temàtica recurrent, ja sigui en l’adaptació de cançons tradicionals o en l’elaboració de nous èxits. La seva presència respon a una raó purament costumista i de celebració, però també a una altra de més prosaica, la monetària: fa vuitanta anys que el gremi es beneficia de l’excel·lent rendiment que donen les nadales adaptades a la modernitat. Des de la fundació del concepte de música pop i la consolidació de la indústria, a mitjans dels cinquanta, que la cançó nadalenca s’ha apropiat amb encert dels estils hegemònics. D’aquí que una de les nadales més escoltades d’avui sigui un reggaeton, Llegó la Navidad (2018), del cantant porto-riqueny Ozuna. Però ¿quan va ser que les nadales van començar a liderar les llistes i a aconseguir xifres milionàries? Aquesta és la història de la nadala pop, una tradició totalment vigent.

Sinéad O’Connor està sola, com li agrada estar. Ha suportat la pandèmia en un petit poble situat al cim d’una muntanya irlandesa, mirant programes d’assassinats, comprant quincalla en línia i mirant les notícies nord-americanes a la CNN. Parlem una tarda ennuvolada, porta un hijab blau marí al seu cap afaitat i té una cigarreta permanentment instal·lada entre els dits. Quan s’inclina damunt de l’iPad dins del seu hivernacle de vidre sembla estar abstreta hermèticament en el seu petit món interior.

“Una bona nena somriu, saluda i diu gràcies”, reflexiona Taylor Swift al documental Miss Americana (Netflix). La cantant, formada en el món del country, explica com durant bona part de la seva carrera es va emmotllar a una imatge pública que passava per no expressar opinions pròpies sobre temes que poguessin ser sensibles, com ara la política. A Miss Americana, dirigit per la realitzadora feminista Lana Wilson, la cantant comparteix com el cas d'assetjament sexual que va patir el 2013 i el judici posterior –que va guanyar– li van fer obrir els ulls i decidir-se a expressar el seu parer sobre la situació política als Estats Units malgrat que els seus assessors li aconsellaven no fer-ho (com es pot veure al film). Amb el documental, Taylor Swift no només mostra la seva professionalitat sinó que deixa clar que vol trencar el relat que s'ha construït sobre ella, primer enaltint-la i després injuriant-la per qüestions com les seves relacions sentimentals.

Daft Punk pengen els cascos definitivament. El duo francès ha anunciat aquest dilluns que posen fi a la seva carrera amb Epilogue, un vídeo de 8 minuts publicat a la seva web i canal de YouTube que ja conté extractes de la pel·lícula que el duo va produir el 2006, Electroma. El missatge "Daft Punk (1993-2021)" tanca una trajectòria brillant amb discos tan influents en la història de la música dance com el debut de la banda, Homework (1997), o el popular Random access memory (2013), que els va fer guanyar cinc premis Grammy.

Imagineu, només un segon, aquesta història tan poc original: un noi en crisi existencial coneix una noia i hi estableix una relació que li canvia la vida. Ara imagineu-vos que la noia no és humana sinó un pop. Aquest gir de guió tan senzill però alhora tan grotesc, que probablement no es veurà mai a Hollywood, es pot veure ara a Netflix. El més interessant, però, és que la situació no es produeix en cap pel·lícula ni sèrie de ficció sinó en un documental que narra una història real. Perquè, encara que sembli increïble, a Lo que el pulpo me enseñó (My octopus teacher), el realitzador sud-africà Craig Foster explica la seva relació amb un pop amb qui es va veure cada dia durant gairebé un any i amb qui va establir una clara dependència emocional. Més enllà d’això, que ja és desconcertant, un dels mèrits principals de la peça és aconseguir que l’espectador arribi a percebre algunes escenes de contacte home-pop com a sensuals.

Fa set anys que Antònia Font van decidir separar-se. A la seva manera, sense estridències i amb un tuit publicat a quarts de deu d’un dijous. “Davant els rumors d’avui dematí, esperant el comunicat oficial, us comunicam la dissolució del grup”. No era un adeu qualsevol, representava la dissolució de la banda de pop més important i influent en llengua catalana des de principis de segle. Un mèrit que corroborarà la perspectiva que dona el temps, però que avui dia només poden discutir els Manel. El buit deixat va ser proporcional a la seva llegenda. Passat un temps, Mallorca no ha donat cap altre gran grup de masses com aquell, però a canvi s’ha format una rica i talentosa escena que ha crescut amb la seva influència i exemple.

Conegut per ser cantant, guitarrista i principal compositor dels imprescindibles Da Souza, Lluís Cabot agafa aire en solitari. Després de llançar-se a l'aventura d'anar amb nom i cognom, fa dos anys, amb Periple estacionari (Bubota, 2018), el músic mallorquí engrandeix el seu catàleg de cançons. Fernanda (Bankrobber, 2020) és el segon EP que publica tot sol, i no només en una soledat figurada, també per presentar cinc peces pràcticament nues d'arranjaments.

El 20 de març havia de ser un dia important per a Els Amics de les Arts. Era la data triada per a la publicació del disc El senyal que esperaves (Música Global - Universal), el segon produït per l’escocès Tony Doogan i el primer del grup com a trio després que Eduard Costa abandonés la formació. La pandèmia, esclar, ho va capgirar tot, i Dani Alegret, Joan Enric Barceló i Ferran Piqué van decidir ajornar la sortida del disc fins al 18 de setembre.

L'amor, la mort, la justícia social, la religió, els diners, l'amistat. Són temes universals sobre els quals la música pop ha aprofundit abundantment els últims cinquanta anys. Més avesats a reflexionar sobre sentiments i pensaments interiors que a narrar històries, els compositors no acostumen a considerar importants les localitzacions de les seves cançons. En la carrera d'un grup musical les referències als espais concrets poden ser o inexistents o anecdòtiques, un fenomen impensable en altres disciplines com la literatura o el cinema. Però, encara que sigui minoritari, hi ha un bon grapat de bandes que sí que han mimetitzat obra i ciutat. Per exemple Mishima, un grup associat a Barcelona per la rellevància dels seus carrers en les seves cançons.

Hi ha deu anys de diferència entre el gran disc de Los Planetas, Una semana en el motor de un autobús, i el primer treball de Vetusta Morla, Un día en el mundo. Tot i ser bandes d'estils i estètiques allunyades, l'efemèride explica el relleu de paradigma en la música independent espanyola. Si els granadins van ser els reis indiscutibles de l'indie estatal la dècada anterior, els madrilenys ho han estat en aquesta última: la dels festivals com a principal font de reconeixement. D'entre una sèrie de noms amb gran popularitat però poca substància (Izal, Supersubmarina, Viva Suecia, Miss Caffeina), Vetusta Morla han estat, indubtablement, els més exitosos i interessants, cosa que no sempre coincideix quan parlem de música pop.

Com sona el pop contemporani marroquí? ¿Pot funcionar a la resta del món? Fenòmens recents com el de Rosalía o el de les noves músiques llatines ens posen sobre la pista del potencial de la música feta en països perifèrics d’una indústria històricament anglosaxona. Internet i l’abaratiment de les tecnologies més sofisticades de gravació han fet que des de qualsevol racó del món es pugui competir amb Rihanna i Beyoncé. Escoltant Music has no boundaries, d’Ahmed Soultan, es té aquesta sensació. R&B, pop, rap, col·laboracions estel·lars... tot lligat amb una veu vellutada que sona actual i agradable a l’oïda occidental. Al disc hi ha prou ingredients per interessar a fans de Drake.