En plena era de l'estríming i de les pantalles omnipresents, una part creixent de la joventut està mirant enrere. Vinils, cassets, càmeres de rodet o cintes VHS, formats que fa només uns anys semblaven condemnats a la desaparició, tornen a circular entre els joves com a objectes de consum cultural i símbols d’identitat. Lluny de ser una moda passatgera, el fenomen reflecteix una relació cada vegada més complexa entre la generació digital i la tecnologia que domina el seu dia a dia.

Una espiral que s'enlaira, com a part d'una creació artística. El fum –i el fet de fumar– forma part de l'estètica de la fotografia. Durant tot el segle XX es va utilitzar el fet de fumar com a element creatiu i narratiu, per fer imatges més convincents, transgressores, modernes. El fum i el fumador serveixen per mostrar-nos persones més complexes o ambigües. El fum expressa la fugacitat del moment. A través del fum la fotografia es torna una instantània i s’eleva com un fil invisible dins la cultura popular. Encara que se’n coneguin els perills, el ritual resisteix, carregat de simbolisme. Fem un recorregut a través de les imatges per la història que uneix el fum amb la fotografia, que enllaça aquest hàbit amb les imatges en blanc i negre que ens remeten a una altra època i a una estètica d'un altre temps.

Caroline de Bendern, una aristòcrata anglesa lleugerament rebel, bohèmia, jove i amb una bellesa que semblava una síntesi de la sensualitat de Jane Birkin i l'androgínia de Twiggy, tot just passava per allà i va entrar a la història sense voler-ho.

Marina Ginestà (1919-2014) va néixer a Tolosa en una família de llarga tradició esquerrana. L’àvia, Micaela Chalmeta, feminista i pionera del moviment cooperativista català, va traduir The Power of the Market Basket, d'Honora Enfield. El pare, Bruno, era sindicalista, i la mare, Empar, va encapçalar el 1935 la delegació espanyola al congrés internacional del moviment de dones, a Moscou. La Marina i el seu germà, l'Albert, pertanyien a les joventuts comunistes.

Com tantes coses, l’afició per la fotografia i els avions de Joan Carles Lacruz va començar per casualitat. Avui, ja jubilat, va al Prat dia sí dia no, i és el president de l’Associació Spotters Barcelona.

Perifèria_ Del ll. td. peripherīa, i aquest, del gr. periphéreia. Extrems o marges de qualsevol entitat. Antropologia f. Disciplina que estudia l’ésser humà des de la perspectiva social i cultural, l’essència de l’humà i el seu lloc en el món. Frontera f. Límit entre dues coses pròximes. La frontera difusa entre creença i superstició. Limítrof_ adj. Adjacent, territori que és tocant als límits o fronteres d’un altre territori. Satèl·lit_ m. Que depèn d’una influència exterior. Ciutat satèl·lit. Llindar_ m. Valor extrem d’una magnitud que, en ser traspassat, fa canviar les característiques del sistema establert. Extraradi_ m. Perifèria d’una ciutat. Metròpolis_ Ciutat principal d’una contrada, d’un estat. Anarquisme_ m. Teoria social que, basant-se en el principi de la llibertat individual, preconitza l’abolició de tota forma de poder polític. Llibertària_ Partidària de l’ideari i les actituds que proposa l’anarquisme. Emma Goldman_ f. Anarquista fonamental en el desenvolupament de la filosofia anarquista de la primera meitat del segle XX. Retorn_ m. Acció de tornar al lloc d’on hom havia partit.

El fotògraf Ramon Dimas (Pont d’Armentera, 1919 - Santes Creus, 1965) va morir prematurament als 46 anys. Aleshores ja era un dels fotògrafs més importants del país. "Ramon Dimas constitueix, amb Francesc Català-Roca i Eugeni Forcano, el trio de fotògrafs més destacat dels anys cinquanta", va dir d'ell el periodista Josep Maria Huertas Claveria (1939-2007), que també va ser comissari d'una exposició de Dimas que es va poder veure al Col·legi de Periodistes de Catalunya. Dimas va ser un dels grans fotògrafs esportius de l'Estat, amb una trajectòria que passa pel Mundo Deportivo i, més endavant, Vida Deportiva, el setmanari esportiu d'Ediciones Destino. També era conegut pels reportatges que va fer per a la revista Destino i per les fotografies de les guies turístiques de la mateixa editorial, entre les quals hi ha la Guia de Catalunya de Josep Pla.

Era el merescut comiat per jubilació de Pepe Font de Mora, que va ser durant més de vint-i-tres anys el director de la Fundació Foto Colectania, una de les institucions fotogràfiques privades —amb vocació pública— més prestigioses del país, fundada i presidida, des del 2002, per Mario Rotllant. A més de les exposicions que es poden contemplar a la seva seu del passeig Picasso de Barcelona, Foto Colectania compta amb una molt destacada col·lecció: unes 3.500 imatges de més de 80 autors espanyols i portuguesos.

En aquest reportatge us presentem una selecció de les imatges premiades a la desena edició del concurs Bioimatges, el certamen de fotografia biològica que el Col·legi de Biòlegs de Catalunya impulsa cada dos anys. Enguany, el certamen ha reunit 396 fotografies d’una qualitat sorprenent, repartides en sis categories que abracen des d'estudiants de totes les etapes —primària, ESO, batxillerat, cicles i universitat—, a més de professors i altres ciutadans. Cada categoria té dos premis, als quals se sumen guardons especials per a microfotografia i fotografia de recerca, fotografia subaquàtica i el premi del diari ARA, dedicat a les imatges amb mirada fotoperiodística i valor documental. Amb aquesta mostra, el Col·legi vol reconèixer el talent i la curiositat de tots els participants, així com la feina del jurat i el suport dels col·laboradors. Una celebració de la vida vista de prop, a través d’objectius que capturen allò que sovint se’ns escapa. La imatge guanyadora del premi especial del diari ARA –que podeu veure encapçalant el reportatge– ha estat per a una escena mínima i, alhora, poderosa, amb la mirada personal de l'autora i la capacitat de plasmar la plasticitat i bellesa de l’animal, sense perdre el sentit documental i de reportatge.

“Si una es decideix a ser dona ha d’escollir el camí de la responsabilitat o el de la submissió. Abans no era així, abans a una dona li donaven tot fet. Ara no. Ara ha d’escollir quina serà la seva actitud davant la vida”. Aquesta frase de l’escriptora i política Maria Aurèlia Capmany sorprèn. Què vol dir si decideixes ser dona? Alerta. Ens hem de posar en el context del moment, no en el d’ara. Quan Capmany escriu aquest text el 1977 pel fotollibre Antifèmina –l’origen de l’exposició al Disseny Hub Barcelona (Dhub) oberta fins el 25 de gener que motiva aquest article–, les dones tot just començaven a creure’s que tenien drets, és a dir, que eren persones que podien decidir per elles mateixes el que volien fer a la vida. L’adulteri estava penat, com l’avortament, i el feminisme reivindicava coses tan bàsiques que ara ens ferien avergonyir.

Cristina de Middel és una de les nostres fotògrafes més internacionals. Precoç Premi Nacional de Fotografia als 42 anys, actualment presenta a la galeria Seltz de Barcelona, dins el 15 de novembre, una selecció de la feina que ha dut a terme durant aproximadament quinze anys al continent africà. Les obres pengen de les parets de la galeria en seqüències murals disposades com a grans pàgines que es podrien llegir com les vinyetes d’un còmic. Cataratas, el títol de l’exposició, és polisèmic. Fa referència a la malaltia ocular que es produeix pel desgast, com una cortina que enfosqueix la visió. Desgast de la mirada per haver vist tant. També al·ludeix a la cascada d’imatges i reels que cauen per internet i les xarxes socials, eternament, sense interrupció. Cascada que desgasta i vela. Desinformació o excés d’informació, que acaba pertorbant la capacitat de veure amb claredat, de comprendre què està passant al món contemporani i per què.

Weegee és un dels grans mestres de la fotografia. Nascut el 1899 a l'actual Ucraïna, Arthur Usher Fellig va escollir aquest pseudònim, quan va començar a treballar com a fotògraf a Nova York, on va emigrar l'any 1909. Destacat fotògraf, amb un estil molt personal, les seves fotografies de carrer, amb força contrast, el van acabar acostant a la premsa, on va retratar la vida a Manhattan i al Lower East Side de la ciutat nord-americana dels anys 30 i 40. Gran part de la seva feina documenta escenes realistes de vida urbana, delictes, lesions i morts. Aquest treball és una mostra del seu talent documental. Utilitzant pel·lícula negativa infraroja va fotografiar el públic de diverses sessions en cinemes de la ciutat. Aquestes són algunes de les fotografies que l'Agència Getty distribueix del seu catàleg de l'International Center of Photography de Nova York.

En bocins de paper, que el xef Paco Pérez arreplega d'aquí i d'allà i que reaprofita, és on es comencen a coure els plats que se serveixen al restaurant Miramar de Llançà. Petites obres d'art que acaben sortint del paper per transformar-se en escultures comestibles, amb sabor, amb aroma i, sobretot, amb ànima. Paco Pérez, amb cinc estrelles Michelin, dues de les quals per la cuina que elabora al Miramar, és considerat el cuiner artista per excel·lència. "Sempre dibuixa. En un procés de creativitat quotidiana, cada idea la plasma en un esbós en paper perquè sigui interpretada i transformada pel seu equip en un plat que molt sovint transmet al comensal l'essència de la Mar d'Amunt", explica el fill del xef, el poeta Guillem Pérez. Crear a partir de la matèria primera que li brinda el territori que tant estima i tant l'inspira és una de les obsessions de Paco Pérez, i així ho demostra amb propostes gastronòmiques com l'Arròs a la Barca, inspirat en els arrossos que es cuinaven "a alta mar, sense veure terra ferma, respirant l'aire salí que emeten les ones", o com el Mar d'Algues, un plat amb el qual Paco Pérez reivindica la presència a l'alta cuina de la humil alga que es troba a les aigües de la Mar d'Amunt, que abracen el cap de Creus fins a Cervera.

Quan la càmera d’Antoni Bernad ha parlat és com si hagués passat un àngel. S’ha produït la màgia, alguna cosa ha transformat etèriament la realitat, sempre tan subjectiva. Antoni Bernad actua sobre nosaltres com un mag seductor. Primer t’embolcalla amb una capa d’estrambòtics afalacs i quan et té desarmat, despullat, fa el clic. Llavors emergeix l’àngel que a tots ens acompanya, l’instant essencial i íntim que carretegem amagat, el tresor ocult que sovint ni tan sols sabem que guardem. Molts dels somriures que veureu en aquest reportatge són robats, són arrencats amb la vareta fotogràfica d’un artista amb un do: el de la simpatia provocadora.

Acaba d’arribar a la vall de la Llémena, a cavall del Gironès i la Garrotxa, després d’un llarg viatge des d’Alemanya en furgoneta. No fa ni deu minuts que ha aparcat. És el trajecte que fa acompanyat de dues bicicletes i el seu gos Omali –que en suahili vol dir “tresor” o “quelcom valuós”– cada cop que busca uns dies de descans entre setmanes de viatge per feina. “La Llémena és el meu refugi entre guerres”, admet. Aquest any ha estat al Líban, Síria, Acapulco (Mèxic) i aviat tornarà a Mossul (Iraq). Gairebé ni ho recorda, ha de consultar el mòbil per enumerar-ho. “I el 2025 ha estat tranquil respecte a l’anterior”, deixa anar.

Oriol Alamany (1958) ha recorregut paisatges àrtics, muntanyes i deserts d’arreu del món per fotografiar la natura més salvatge, sovint en condicions extremes. Els seus treballs, que han ajudat a descriure la vida d’animals com el lleopard de les neus, els elefants d’Etosha, l’ós bru i els falcons urbans, s’han publicat en revistes tan prestigioses com National Geographic i BBC Wildlife.

Don Pettit va passar –recentment– set mesos a bord de l'Estació Espacial Internacional. Durant la seva estada, Pettit va contribuir a les investigacions per les futures missions espacials. Pettit també va compartir el que ell anomena "ciència de l'oportunitat" per demostrar com experimentar amb el nostre entorn pot ajudar a comprendre millor com funcionen les coses. Segons la seva manera d'entendre la ciència, aquesta comprensió es veu reforçada quan l'art i la ciència s'uneixen.

La ciutat es desperta. El sol es cola per les avingudes, entre els grans gratacels que esculpeixen la ciutat. Sembla que tothom dorm, però els cossos ja es mouen. La majoria ja ha sortit de casa seva per arribar a la feina. A poc a poc, la ciutat es posa en marxa i els cafès s’omplen de gent: hi ha els que compren i els que serveixen.

Oasis exigeix als fotògrafs que renunciïn als drets de les seves fotos al cap d’un any. Gracie Abrams al Cruïlla no deixa que els professionals li facin fotos. Al Primavera, Charlie XCX i Sabrina Carpenter també els tenien vetats: si volies una foto, havia de ser subministrada pel seu equip. Guns N' Roses? El mateix. The Offspring, tot i venir del punk, exigien per contracte que només se’ls fotografiés en pla general, no fos cas que se’ls veiés alguna arruga. Com si Iggy Pop no seguís fent la iguana magnífica sobre l’escenari amb gairebé vuitanta anys i més plecs a la pell que una pansa. Robbie Williams els fa signar un contracte segons el qual automàticament cedeixen les fotografies que facin dels seus concerts per una lliura: si li agrada una imatge per fer-ne marxandatge, és seva per aquesta compensació que és un insult. Ben Harper va més enllà i també per contracte obliga a cedir-les de franc. A més, abans de publicar les ha d’aprovar el mànager.

Resistència. Implacable. Economia de guerra. Aquest era el panorama de la botiga de fotografia Joma, tot un clàssic del barri de Gràcia de Barcelona, amb l’arribada en tromba de les tecnologies digitals a un món, el nostre, tan sotmès a l’evolució tecnològica. Però hi va haver un clic, mai més ben dit, com el clic que fan els vells disparadors de les càmeres analògiques. I el clic està 100% relacionat amb els nous temps, amb els canvis de tendències, amb l’aparició de les xarxes socials. Tota una paradoxa, sí: la tecnologia analògica ha ressorgit amb força precisament gràcies a l’avenç dels temps, a la dictadura de les xarxes socials, a les ganes d’experimentar, d’explicar coses diferents, de posicionar-se en aquest món amb afany i personalitat vintage.