La Laia està nerviosa perquè els Reis d'Orient encara no han arribat a Catalunya i ja fa estona que els espera. Com cada any, rebrà Ses Majestats des de dalt d'una escala amb el seu germà per no perdre's cap detall, però aquest cop van ben abrigats, amb bufanda i un gorro de llana, per protegir-se de les baixes temperatures que han protagonitzat la jornada d'aquest any. "Vindran, sempre venen. Els Reis són màgics i viuran per sempre", la tranquil·litza el seu germà gran, que ja ha presenciat unes quantes cavalcades i sap de què parla. Hores abans de l'arribada de Melcior, Gaspar i Baltasar ha nevat en diferents punts del país, però a les grans ciutats la neu que ha caigut entre la matinada i el matí d'aquest dilluns ha durat poc i s'ha fos a la tarda. En cotes més altes, en canvi, sí que s'ha viscut una cavalcada emblanquinada, una imatge molt poc habitual a Catalunya.

Un any més, els Reis d'Orient arribaran el 5 de gener a la capital tarragonina en vaixell. El desembarcament de Ses Majestats serà al barri marítim del Serrallo i no passarà desapercebut, ja que, per donar la benvinguda a Melcior, Gaspar i Baltasar, es faran sonar les sirenes dels vaixells i les barques de Tarragona. També es dispararan 21 salves pirotècniques per celebrar l'entrada dels tres Reis d'Orient a la ciutat, que està prevista per a les 18.15 h.

La cavalcada de Reis a Lleida ciutat afectarà, tot i que en diferent manera, els tres ponts centrals que travessen el riu Segre durant les cinc hores que s'allargarà l'esdeveniment el 5 de gener. Tot i que la cavalcada no arrenca oficialment fins a les sis de la tarda, els tres ponts centrals estaran tancats al trànsit a partir de les quatre.

Ja ha passat Nadal. Nadal i Sant Esteve. Aquest parell de festes que tenen al nostre país una càrrega especial de família, tendresa i moltes vegades un polsim de carrincloneria. Ara les festes nadalenques s’han comercialitzat, s’han contaminat amb tradicions foranes. Tenim avets guarnits, regals a sota l’arbre, tenim parenoels i rens i trineus, tenim jerseis brodats amb tota aquesta imatgeria plena de coloraines. Els nostres torrons van essent acompanyats per l’omnipresent panettone, que algú, l’altre dia, a la ràdio, ja li buscava traducció catalana. Un va proposar panetó; un altre, fins i tot, panot, en referència a les rajoles que pavimenten les voreres de Barcelona. Jo el deixaria en italià, que així no ens enganyem sobre el seu origen. També els nostres punxents gallerans —el nostre grèvol prohibit— han estat substituïts per les mexicanes ponsèties, o flors de Nadal, que en diuen, cultivades en immensos hivernacles. I la molsa també està protegida. Ja no es pot anar al bosc a collir-ne. Jo n’he comprada a una florista i em va dir que venia de Sòria. Sense molsa, com farem el pessebre? Potser hauria de dir: com el faran? Potser ja no el faran. Les tradicions es van fent a poc a poc. I s’acaben de pressa. O potser es van perdent lentament. No ho sé. El cas és que jo encara n’he fet, aquest any, de pessebre, més petit que altres anys, però amb tot el que hi ha d’haver.

Sala d'Assaig, el videopòdcast de música i pensament del Palau de la Música Catalana, ens porta per aquest Nadal un espai de reflexió sobre com vivim les festes a través de la música. El capítol Un Nadal musical en català, amb David Carabén (Mishima) i Joan Magrané, parla dels rituals que repetim, de què cantem, què hem deixat de cantar i què ens identifica com a país.

"Ser o no la persona més gran d'Espanya m'és ben igual", diu Carme Noguera, històrica infermera de 111 anys. Ella no dona gaire importància al títol de persona més longeva de l'Estat, que fa unes setmanes li va arrabassar una veïna de Lleó, de 112. Tot i que continua sent la més gran de Catalunya, hi ha un altre reconeixement que ha rebut últimament que li fa força més il·lusió: el de ser besàvia. Al preguntar-li per això, somriu i confessa que "és un nen molt espavilat des que va néixer i ser besàvia és molt maco", i no se'n pot estar d'explicar algunes anècdotes amb el nen.

¿És de debò una au única al món? ¿Es cria al pol Nord? ¿Creix en nius a dalt dels arbres? ¿O es tracta d’una criatura de laboratori que ni tan sols té cap? Tota mena de llegendes acompanyen des de fa 30 anys un dels menjars més omnipresents a les taules del Brasil per Nadal. Allà, són molts els que han sentit algun cop històries sobre l’origen d’aquest superpollastre, el Chester, sempre envoltat d’un misteri que ha donat ales a les més extravagants teories (com la de la bèstia sense cap). Ben pocs poden assegurar haver-ne vist mai un exemplar viu, i per això, quan el periodista Vitor Hugo Brandalise Junior deixa anar assegut en un bar, entre amics, la frase “El meu tiet va ser un dels inventors del Chester”, sap que tindrà l’atenció total de l’audiència.

És possible estalviar per Nadal? Campanyes com la de Caprabo fan d'aquest repte una realitat. Com? Omplint un carro de productes nadalencs complet –incloent-hi referències fresques, dolços i bàsics– per menys de 70 € i amb la quantitat necessària per preparar diversos àpats sense superar el pressupost.

L’eriçó és una bestiola que tendeix per naturalesa a encorbar-se en ella mateixa i a convertir el seu melic en l’únic objecte del seu interès. No troba res a l’exterior més atractiu. Per aquesta raó sant Agustí veia en l'eriçó la trista imatge de l'home narcisista incapacitat per estimar el que no porti la seva imatge. Aquest home ama reflexivament, incurvatus in se, fet un cabdell d'autocomplaença. Un amor així, diu sant Agustí, traeix la veritable naturalesa de l'amor, que és altruista. L’essència de l’amor és estimar la imatge de l’amat en mi, no la meva en l’amat. L’amor és l'autotranscendència de l'amant en l’amat. Amar és, en certa manera, convertir-se en qui s’estima. Cal, doncs, guaitar el que estimem, perquè això és el que som.

Fa temps que dono voltes a si una de les principals característiques morals del nostre país no és la irreverència. Ho dic en termes generals, però quan arriben les festes de Nadal, tot el que veig m’ho confirma. Seré més precís: som irreverents amb la tradició, amb el passat i amb tot allò que ens identifica com a nació històrica. I, alhora, reverencials amb el que és nou, amb les modes intel·lectuals i amb tot el que ve de l’estranger. És un tret diferencial del tarannà català. O, si més no, del pensament hegemònic, fins i tot si queda relativament desconnectat d’allò que guia els veritables estils de vida individuals.  

Catalunya arrenca un Nadal que, per primer cop en molts anys, serà ben mogut i plenament hivernal. Després de la treva de dimecres, les precipitacions tornaran a estendre's per qualsevol punt del país els dies de Nadal i Sant Esteve. Seran jornades de cel gris i passades per aigua, amb acumulacions que poden ser molt abundants en comarques del nord-est. Caldrà anar ben alerta a la carretera, ja que són dies de molta mobilitat.

Quan arriba el 25 de desembre i ens engalanem per a l’àpat de Nadal, hi ha un costum que molts donem per fet: estrenar alguna peça de roba, sigui un vestit, una camisa o, en el gest més minimalista possible, uns calçotets o uns mitjons. Ho recorden dites catalanes tan eloqüents com “Per Nadal, qui res no estrena, res no val” o “Qui no estrena per Nadal, persona que tant se val”. Si pensem en la vivència actual de les festes, marcades per un consum desbocat que sovint ha esborrat qualsevol rastre de significat religiós, és fàcil interpretar aquesta pràctica com una expressió més del consumisme nadalenc. Tanmateix, el fet que aquestes dites del costumari oral català es documentin per escrit ja en el segle XIX suggereix una realitat molt diferent: la d’una norma social força més antiga, probablement arrelada a l’Antic Règim o, com a mínim, a una economia domèstica preindustrial.

Llargs àpats, plats abundants i una sensació d’excés que sovint s’allarga més enllà dels dies estrictament festius. Això és el que es repeteix any rere any cada Nadal, però el problema no és tant el que mengem el 24, el 25 o el 26 de desembre, sinó la manera com afrontem tot el període nadalenc. “Tenim el concepte que són tres setmanes de menjar molt, quan en realitat els àpats especials són puntuals”, recorda la nutricionista Bàrbara Romano. El risc, diu, és anar sumant torrons que sobren, aperitius constants i una rutina que s’allunya de l’alimentació habitual.

La cuina de Nadal catalana és molt més que un conjunt de plats associats a aquestes dates. És un relat compartit de receptes imprescindibles que travessa segles, territoris i famílies, moltes de les quals no s’han après als llibres ni a les escoles de cuina, sinó a casa, observant. Mirant com una àvia remenava una cassola sense rellotge o com una mare sabia que el rostit ja estava a punt només per l’olor. 

Al mercat no només s’hi va a comprar, sinó també a preguntar, a contrastar i a prendre decisions. En un moment de l’any marcat pels excessos, els paradistes esdevenen prescriptors clau per cuinar amb sentit, respectant la tradició i ajustant el pressupost sense renunciar a la qualitat.

Una persona estimada que aquest any ha perdut la seva dona em va dir que podia suportar la solitud però que li estava costant molt superar l’absència. Que sabia arreglar-se la vida a soles, que podia enfrontar-se amb èxit tant a una inesperada caiguda del rúter del wifi com a la recepta d’un fricandó, però que l’entristia no poder discutir amb ella o demanar-li el seu parer. Que el que abans havien sigut intercanvis constants s’hagués convertit en silenci era el que se li feia més dur de tot.

No vull una colònia i una crema de la mateixa marca que vinguin en un estoig transparent més gros que els envasos. No vull que les restes de cartró, plàstic i paper de regal siguin més grosses que el regal. No vull “una experiència” comprada precipitadament ara i vàlida el mes de febrer. No vull una bufanda ni uns guants, no vull res de res que porti el tiquet “per si s’ha de canviar”. No vull anar a canviar res. No vull res que t’hagi portat un senyor d’Amazon, no vull res comprat amb presses i estrès, no vull que hagi estat embolicat precipitadament i sense ganes. No vull res útil, que em serveixi per fer les feines de la casa, com una fregidora d’aire. No vull res que costi cèntims. Tot el que costi cèntims (vi, roba, flors per plantar, oli, un restaurant), quan pugui, m’ho regalaré jo mateixa. No cal que el regal sigui ara. Que sigui un altre dia, un dia inesperat.

Des del cor del Penedès, Segura Viudas convida a gaudir d’aquestes festes amb tres dels seus caves més emblemàtics: Reserva Heretat, Rosé Vintage i Brut Reserva. Cadascun reflecteix la filosofia del celler, basada en el respecte per les arrels, la sostenibilitat i l’excel·lència enològica, i es converteix en un aliat ideal per a les celebracions de Nadal.

"Qui porta el cava?" És una de les preguntes clau en qualsevol dinar o sopar de Nadal a Catalunya. Perquè el cava és imprescindible per celebrar aquestes festes. I perquè, tot i que és un honor ser qui el porti, també és un petit drama oblidar-lo. Per això, en veure aquesta mateixa pregunta il·luminant el carrer Aragó de Barcelona, la resposta és clara: si algú pot portar el cava a totes les cases és Freixenet.

Els homes riuen sincronitzats amb els daus de gel de les copes. Remenen. Hi ha sort. Surt un número guanyador: una altra! Tornen a riure, tornen a beure. És aquella setmana abans de Nadal, quan el Nadal és com la tempesta calamitosa que ha de venir irremeiablement, i tothom es prepara, amb escafandre i artefactes defensius de festa abans d’hora. Salut!