Tothom sap que els contes tenen menys requesta que les novel·les. Es venen menys, es llegeixen menys, agraden menys. Per bé que també tenen un públic fanàticament fidel.

El 25 de setembre de 2015, els estats membres de l’ONU donaven a conèixer el contingut de l’Agenda 2030. Es tracta d'un marc de reptes globals que van consensuar els estats membres de les Nacions Unides per aconseguir la millora de la humanitat, concretat en 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) i 169 metes per posar fi a la pobresa, protegir el planeta i garantir que totes les persones gaudeixin de pau i prosperitat pel 2030. Un any més tard, el 20 d’octubre de 2016, després de debatre els principals reptes urbans, a la Conferència de les Nacions Unides es plantejava en un document la Nova Agenda Urbana, un marc que ha de permetre la gestió de les ciutats i pobles per a un desenvolupament sostenible, per tal d’aconseguir que "les ciutats i els assentaments humans siguin inclusius, segurs, resilients i sostenibles". Seguint aquest camí, Viladecans va decidir assentar aquestes bases a la ciutat, de manera que, després de portar a terme una sèrie de treballs de reflexió conjunts amb la ciutadania, van elaborar la seva estratègia de la ciutat, reflectida en els documents Fem la Viladecans del 2030 - Preparem la ciutat del 2050 i l’Agenda Urbana Local. Tots dos van ser aprovats pel Ple municipal el setembre de 2021.

'La dona amagada'. Colette. Traducció i pròleg de Maria-Mercè Marçal. Epíleg de Joana Masó. Comanegra, 2021.

L'Associació Cultural Cambuleta ha presentat aquest Sant Jordi el que és el novè integrant de la col·lecció de contes infantils escrits en pallarès. Tal com informa l'ACN, L'Aurellut, igual que la resta de contes, incorpora un gruix important de paraules en pallarès, una guia de lectura i un CD perquè els més petits puguin escoltar-ne la pronúncia. Aquesta col·lecció de contes té com a objectiu donar a conèixer el pallarès, fer que els nens l'estimin i que el parlin per intentar evitar-ne la desaparició. L'Aurellut va néixer durant el confinament arran de dos concursos, un de contes i un d'il·lustració, per intentar ajudar el sector. Marta Gimeno i Anna Mongay en van resultar guanyadores. L'estudi pallarès PiriNoise s'ha encarregat de posar veu al conte.

Quan arribem els Mossos sempre hi són, esperant-nos. Nosaltres demanem el permís uns deu dies abans, que tenim una companya que se n’encarrega, i llavors pactem la intervenció: «Sobretot no talleu el carrer, i deixeu que els clients puguin entrar i sortir de l’hotel». Però a banda d’això ens deixen liar-la tant com vulguem. Avui ens manifestem aquí a l’Olivia Balmes, però és una lluita que afecta les cambreres de pis de tots els hotels de Barcelona. Aquesta tarda som vuit Kellys, amb la samarreta verda, però ja veus que ens dona suport gent de tot arreu: estudiants, senyores grans, activistes de la PAH, els mensakas, els riggers que munten escenaris... I sempre hi ha cotxes i taxistes que piten quan ens veuen manifestar-nos, per solidaritat. Un dels nostres crits és «no nos mires, únete!», o sigui que si vols ajudar-nos pots repartir aquests fulletons informatius o aguantar una de les pancartes. La protesta d’avui és perquè han acomiadat aquestes dues companyes, la Fatima i la Mayrenge, una per agafar la baixa perquè es va entrebancar amb un llençol i l’altra perquè va muntar la secció sindical de les Kellys a l’hotel. El més trist és que la resta de treballadors no s’hi solidaritzin. Ho has vist, al principi, com el porter s’encarava amb nosaltres? És que no ho entenen, demà els pot tocar a ells!

Cada dia, a les xarxes socials, Víctor Espiga penja un micropoema sobre l'actualitat, frases enginyoses amb jocs de paraules encomanadissos. Un home de lletres vestit de ciència, ja que en realitat, tot i la seva vocació literària, és metge. De fet, la idea d'escriure un conte sobre el coronavirus va sorgir-li divendres passat, amb la bata blanca posada, a la Fundació Sanitària Mollet. Un conte –amb veu de Berta Rubio i il·lustració de Josep Giró– pensat per al "confinament dels nens", però també com a toc d'atenció per als adults. Especialment per a tots els que no són conscients de la gravetat del moment i de la necessitat de quedar-se a casa confinats. Tal com demanava el mateix Espiga divendres, just abans de posar paraules al conte.

No pot fer altra cosa que anar cap al bar. Sent un petit mareig quan hi entra. ¿Hauria de demanar una camamilla? Perquè a ell el que de debò li ve de gust és una cervesa. Se sent la gola tan seca com el desert del Gobi. El desert del Gobi, quina bestiesa. La mare sempre li deia que passava massa temps mirant atles.

D’aquí a una estona sonarà el timbre que assenyala el final de les classes i els alumnes començaran a baixar per aquesta escala que veig des de la cadira on sec, treballant, encara que a aquestes hores ja ho tingui tot fet i només pensi a anar-me’n i prendre una decisió que m’atabala. Fa setmanes que visc en un estat de perplexitat angoixant que en comptes d’apaivagar-se sembla decidit a quedar-se dins meu, i mentre observo -amb un punt de nerviosisme- el rellotge que penja del vestíbul repasso una vegada més tot el que ens ha passat des del dia 1 d’octubre.

“Això no és Amèrica”, l’expressió que dona títol al nou llibre de Jordi Puntí, representa bé el desencant general que trobem en aquestes històries, escrites i publicades al llarg dels últims disset anys. I encara més sense el signe d’exclamació final: com si l’hipotètic pronunciador de la frase la digués mig d’esma, sense gens d’intenció reprovatòria o exemplar. Com si, a més a més, Amèrica, com a concepte, ja no pogués prometre ni les engrunes de cap somni. A banda l’estil de Puntí -tan cenyit, irònic sense excessos, sempre ponderat en els detalls-, allò que fa que el llibre tingui coherència i un mateix aire de família del primer conte a l’últim és el protagonisme d’uns individus que compten de 40 anys en amunt, tots ells amb una clara tendència al buit existencial. Enunciat així queda massa ampul·lós: no saben ben bé on van, per què provaven d’anar cap a una banda i no se n’han acabat de sortir. De vegades, es deixen portar, com l’autoestopista d’ Intermitent. Altres vegades recorden algú que ja no hi és, com el vidu de Vertical, que dibuixa tot de lletres invisibles, amb els seus passos, en uns recorreguts nocturns per Barcelona (lletres que només podria llegir algú que pilotés una avioneta i que seguís, atent, els seus trajectes); hi ha ocasions que es miren a ells mateixos sense mirar-se, com un dels protagonistes de Premi de consolació, que s’imagina protagonitzant videoclips amb cançons que li agraden.

“M’agrada tancar-me amb gent que no existeix...”, diu Hipólito G. Navarro. El narrador andalús, un dels més prestigiosos de la generació que va començar a publicar a la dècada dels 90, acaba de tancar un parèntesi difícil en la seva trajectòria: es va obrir l’any 2005 amb la publicació de Los últimos percances (Seix Barral) i ha estat obert fins aquest novembre, en què ha arribat La vuelta al día (Páginas de Espuma). “M’agrada tancar-me amb gent que no existeix... però cada vegada em costa més trobar els contes -admet-. Sé que podria escriure seguint estratègies que funcionen molt bé, però ja les he fet servir, i per tant no vull repetir-les. Sempre he intentat fugir d’una única fórmula. És curiós, perquè hi ha autors que escriuen meravellosament bé, com Raymond Carver, però que poc o molt han escrit el mateix”.

L'enfonsament d'edificis al barri barceloní del Carmel té a partir d'aquest dimarts dimarts el seu relat a la xarxa en forma de conte, quan es compleixen deu anys de l'esvoranc que va afectar a més de 70 edificis i va obligar a desallotjar més de 1.280 veïns. Sis alumnes del Col·legi Santa Teresa (desallotjat per l'esvoranc) narren els fets que van tenir lloc al barri fa 10 anys, el 27 de gener de 2005