La gran nau d’Airearte, a Sant Jordi Desvalls, és com un continent en expansió, capaç d’absorbir tot el que bull dins el cap de Lluís Mohedano. Un espai que va creixent com un dels inflables gegants que han permès al seu creador viure, literalment, de l’aire durant quaranta anys. L’edifici, un antic assecador de cebes i patates, s’ha convertit amb el temps en un artefacte difícil de classificar: galeria d’art, sala de concerts, escenari de teatre, dansa i poesia, coworking improvisat, espai per a tallers i, alhora, bar on es barregen còctels i platillos amb converses afables. Al principi obria només de tant en tant, coincidint amb alguna exposició, però des de l’estiu passat, ja amb llicència de bar, aixeca la persiana cada dia i confia que un públic creixent validi la seva original proposta en constant evolució.

Educar és obrir camins nous a través de connexions. En un moment en què els reptes educatius es multipliquen, és fonamental apostar per mètodes innovadors que apoderin els estudiants i els permetin desenvolupar-se de manera completa. Davant d'aquest context, la relació entre l'art i l'educació es presenta com una eina cabdal per transformar les escoles.

Una cosa deixa clara Fabular paisatges: Barcelona necessita ara un centre d'art viu. És una reclamació sostinguda d'artistes, curadors, professionals de la cultura i els seus públics des de fa tres dècades: un espai estable, públic i àgil per crear i exhibir el present. No parlem d'una icona més de l'aparador turístic, sinó d'una infraestructura que situï la producció i l'accés a la producció artística al centre. En tot aquest temps, malgrat l'alerta primerenca de l'Associació d'Artistes Visuals de Catalunya (AAVC), la ciutat ha encadenat intents truncats: la breu etapa del Santa Mònica com a centre de programació a l'estil Kunsthalle, l'intent al Canòdrom, biennals i fires que s'esvaeixen. El balanç és nítid: precarietat estructural, programes discontinus i temporades brillants seguides de llargs silencis.

Nico Baixas (Sant Esteve de Palautordera, 1971), després de gairebé deu anys triomfant amb el Cirque du Soleil, ha decidit tornar al teatre de carrer, on se sent més còmode. I arrenca, com no podia ser d’una altra manera, a la pròxima edició de la FiraTàrrega (de l’11 al 14 de setembre) amb l’estrena del seu nou espectacle One Hand Show, en què les seves mans recobren el protagonisme.

Entro al lluminós pis de l’Eixample que comparteixen els artistes Lourdes Ral i Roger Salvadó i, malgrat que estem al rovell de l’ou de Barcelona, s’hi respira un clima de pau que em sorprèn. És un pis petit on sembla que el temps s'hagi aturat. Potser és per tot el mobiliari antic que pertanyia a l’àvia de la Lourdes o bé per la quantitat de llibres que hi ha a cada estança. Tots dos són àvids lectors i apassionats del cinema i de la música. Em recorden una mica als humanistes del Renaixement, però actualitzats al segle XXI, en què les acadèmies són les cafeteries de Barcelona on busquen inspiració.

La Fundació Joan Miró ha iniciat aquest mes de juny, amb el suport de la Generalitat de Catalunya, així com d'altres institucions, els actes de celebració del 50è aniversari amb la mirada posada en un futur on aquesta institució continuï sent un referent local, nacional i internacional de l’art contemporani.

1. Simplicitat. No hi ha dos humans iguals. Aquesta realitat s’expressa en tots els tipus de relacions, també en la creativitat. Els humans creem des de la complexitat de la nostra condició: un cos que viu en relació, una intel·ligència, unes percepcions, unes sensacions, uns sentiments, una sensibilitat que fa de cada un de nosaltres un animal relacional irrepetible. L'afecte marca les relacions dels uns amb els altres. La singularitat es transmet en tots els àmbits de la vida i de creació del simbòlic. Ja fa molts anys, a El sentit íntim (1982) explorava les figures d’aquesta relació: l’amor, la creació artística, la intuïció, la construcció de singulars, per dir-ho així. La IA desborda aquest món? Deixarà espai per a la condició humana o ens embolicarà a partir de la seva presumpta capacitat de fer la feina creativa per nosaltres? Continuarà havent-hi artistes o seran alimentadors d’IA? Intel·ligència artificial em sona a una contradicció en els seus termes. O, pitjor, a una certa voluntat d’expropiar als humans la seva singularitat.

La peculiar i subtil obra de Rachel Cusk (Saskatoon, 1967) ha anat guanyant lectors a Catalunya gràcies a la lloable aposta de l'editorial Les Hores, que n'ha publicat quatre llibres en cinc anys. A més de dos dels seus títols més contundents –La feina d'una vida (2001), una reveladora i polèmica mirada sobre la maternitat, i Seqüela (2012), crònica del naufragi del seu matrimoni–, ha donat a conèixer les últimes novel·les que ha escrit, L'altra casa (2021) i Desfilada (2024). "Des de fa un temps no invento res, en el que escric –diu Cusk–. La vida és el material primordial d'un escriptor. La literatura més pura acostuma a provenir d'experiències personals i íntimes".

Els tallers són la casa per excel·lència dels artistes, els testimonis muts dels seus neguits i els seus esforços. Dels moments d'eufòria pels assoliments i les troballes i de la frustració de quan la feina no satisfà les expectatives i cal tornar a començar. Sis artistes representats per algunes de les setze galeries catalanes que participaran en la pròxima edició d'Arco entre el 5 i el 9 de març han obert les portes dels seus tallers a l'ARA poques setmanes abans que arrenqui la fira. Cadascun d'ells és un món: alguns aprofiten al màxim fins a l'últim minut per acabar la feina, d'altres ja van entregar les obres fa setmanes.

Escurçar les distàncies entre l'emprenedoria empresarial i la creació artística. Aquest és l'objectiu que s'ha proposat el club femení Juno House de Barcelona per promoure i potenciar el talent a través del cicle d'exposicions Beyond Art, una iniciativa inaugurada aquest dimarts a l'interior de les instal·lacions de l'antiga Farinera del carrer Aribau. La primera artista a inaugurar aquest nou projecte artístic ha estat Joana Santamans, la pintora que des d'un poble de menys d'un miler d'habitants de l'Empordà mira a Nova York per donar impuls a la seva carrera.

“La forja existeix, és un ofici viu, per això no demano ni suport ni subvencions, ja que fem el mateix des de fa 175 anys”, deixa anar a raig Sergi Cadenas, cinquena generació d’una nissaga dedicada a la forja artística a Girona des de mitjans del segle XIX. El seu singular local, Ferros d’Art Cadenas, travessa una illa de cases i comunica el carrer Nou (botiga) amb el carrer de Sant Francesc (forja). Una activitat a priori sorollosa i bruta que perviu al centre de la ciutat. “Tinc filtres per damunt de les normatives i el martinet muntat sobre un tac silenciador. Podria començar a picar a partir de les 8 del matí, però no ho faig perquè soc conscient que soc enmig d’una ciutat. No he rebut mai cap queixa dels veïns”. 

No hi ha cap gènere fotogràfic que interpel·li més que el que ens mostra un altre ésser humà nu. Milers d'anys de desig, d'empatia i curiositat, plasmats en una imatge. El nu és familiar o prohibit; innocent o pecat; és ètica i honestedat. Mai és fàcil despullar-se davant la càmera. Quan ho fas, el cos, el gènere i la raça es posen al descobert. La pornografia acompanya de prop l'observador. La història de la fotografia de nus és principalment la història de retrats de dones nues fets per homes vestits. Amb tot, la història de la fotografia també és plena de nus meravellosos.

¿Tenen alguna cosa en comú l’art sacre del segle XI o els objectes decoratius del segle XVIII amb les creacions de Versace o Dior? ¿Poden conviure l’art i la història amb l’alta costura? La resposta és rotundament sí. El Museu del Louvre ha inaugurat aquest divendres una exposició inèdita, Louvre couture, que proposa un diàleg entre els dos mons, el de l’art i el de la moda. Es podrà veure fins al 21 de juliol. 

Totes les obres de la Susana Pérez tenen sempre els mateixos elements: cinc cercles i unes línies rectes que els uneixen. Sobre un fons blanc, i amb un retolador negre, dibuixa quatre cercles, que serien els vèrtexs d'un quadrat si s'unissin entre ells. I el cinquè el fa al mig, just a sobre d'un eix vertical, que està més o menys al mig d'aquest quadrat imaginari, i que sorgeix d'una base ratllada. Els quadres de la Susana formen part d'una col·lecció de 240 obres penjades a la Residència de la Fundació bonÀrea i totes elles estan fetes per persones amb diversitat funcional, trastorns mentals o que es troben en risc d’exclusió social. El projecte forma part d'una de les iniciatives promogudes per la Fundació Josep Santacreu en el marc d'Art Singular, que té com a objectiu apropar l'art a les persones amb algun tipus de discapacitat.

Sortim del mateix lloc i el meu amic s’ofereix a acompanyar-me al centre de la ciutat en el seu cotxe. “Mira, mira”, em diu, somrient, un cop m’he assegut i cordat. Perquè hi té instal·lat un robot d’aquests amb veu de dona, que li dona el bon dia, així que gira la clau i posa en marxa el motor. “Buenos días, Xavi”, el saluda. Però és una veu poc càlida, perquè fa el to de les gravacions telefòniques. Com que ell m’explica coses a mi, la robot es queixa: “No te he entendido”. I jo faig: “No parlem amb tu!”. Però esclar, això, que és català, encara ho entén menys. Llavors, ell, per rehabilitar-la als meus ulls li diu: “Mónica, cuéntame un chiste”. I la robot engega. És un acudit que té sentit en llengua castellana, on es juga amb l’equívoc de la pregunta “¿Qué es de Pilar?” que sona com “¿Qué es depilar?" La robot, monòtona, engega: “Un amigo le pregunta a otro «Qué es de Pilar?» y el otro contesta «arrancarse los pelos de uno a uno»”.

Quan va sonar el martell de la casa de subhastes Christie’s de Manhattan el 15 de maig del 1990, un quadre de Vincent van Gogh, Retrat del doctor Gachet, va imposar en el seu moment el rècord de l'obra d'art més cara mai venuda en una subhasta. L'obra va quedar en mans d'un magnat japonès per 82,5 milions de dòlars. Pintat al jardí del metge de l'artista el juny del 1890, l'obra es va acabar poc abans del suïcidi de Van Gogh. "La sensació de melancolia que irradia el metge transmet l'expressió desconsolada del nostre temps", va escriure Van Gogh al seu amic Paul Gauguin. Considerada una de les seves obres mestres, ara podria valer 300 milions de dòlars o més, segons els experts.

Els governs de la Generalitat de Catalunya i de la província sud-coreana de Gyeonggi comparteixen una llarga història de col·laboració que es remunta a l’any 1999, quan es van establir els primers llaços institucionals, impulsats pel seu rol de motors econòmics als seus països respectius. La col·laboració entre els dos governs va ser renovada l’any 2021, en plena pandèmia i quan s’havia complert el 20è aniversari de la relació, en un context d’intercanvis en matèria sanitària i d’emergències.

L’art pot ser pràctic? O només contemplatiu? ¿És possible que una obra penjada de la paret sigui útil, més enllà de nodrir les nostres necessitats culturals i buscar la transformació o denúncia social? És la pregunta que es va fer Clara Sullà (Barcelona, 1979) després d’estudiar belles arts i provar sort amb les primeres exposicions, que la van dur fins a Viena, Londres i Egipte. Però aquell món no l’acabava d’omplir. Així que va començar a donar voltes a un dels materials que l’apassionaven i havia tocat poc: els teixits. Ara crea teles sensorials amb un propòsit molt clar. Si els tapissos en època medieval, a més de mostrar gestes, tenien la funció d’escalfar i aïllar un espai, en el seu cas a Sullà Studio produeixen solucions tèxtils i artístiques per a la insonorització d’espais.

Fins no fa gaire estava convençut que la missió de l'art era mostrar-nos les possibilitats expressives latents de la realitat. Avui he de reconèixer que els artistes tenen una altra opinió del seu ofici.