S’acaba de publicar una traducció al castellà de l’Evangeli segons sant Mateu del grec koiné original. La traducció és a càrrec de Roser Homar, la primera traductora dona a traslladar-lo a aquesta llengua. I si ho remarco és perquè la mirada femenina és molt, molt rellevant en el text. Quan hem llegit, en altres versions, que “els deixebles” segueixen Jesús, ens hem imaginat deixebles només homes. Oi? Però Roser Homar ens diu que hi havia dones grans i nens petits que també el seguien. Per tant, per fer-ho visible, ha fet servir genèrics que ho indiquen. “La humanitat” i no pas “l’home”. “La gent” i no pas “els homes”.

El relat institucional sobre la creativitat literària a la Fira Internacional del Llibre (FIL) de Guadalajara ha fet un tomb aquest dimarts a primera hora quan el president de la Generalitat, Salvador Illa, ha anunciat una fita important per a la repercussió internacional dels escriptors catalans: Barcelona acollirà, del 23 al 26 de novembre del 2026, un fòrum de traductors amb la participació de més de 150 professionals vinguts d'arreu del món. Organitzat per l'Institut Ramon Llull (IRL) en col·laboració amb l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) i el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), on se celebrarà, "vol donar una empenta a les traduccions de literatura catalana i aconseguir que arribin a llocs on fins ara no ha estat gaire present", ha comentat Illa.

Desenes d'escriptors, editors, agents i llibreters catalans estan desembarcant a Mèxic, on del 29 de novembre al 7 de desembre se celebrarà la 39a edició de la Fira Internacional del Llibre (FIL) de Guadalajara, la segona fira del sector editorial més important del món, només superada per la de Frankfurt. La presència de Barcelona com a ciutat convidada d'honor –amb un 80% d'autors que escriuen en català i un 20% en castellà– és un bon moment per analitzar quina literatura catalana es llegeix al món i en quines llengües, quins són els punts forts del sector i quines assignatures pendents hi ha de cara al futur.

A més d'haver traduït Mercè Rodoreda, Eva Baltasar i Joan Sales a l'italià, d'explicar incansablement la història i la cultura catalanes des de la universitat i d'haver participat en nombrosos actes de promoció i difusió dels nostres clàssics contemporanis –com ha passat recentment amb Montserrat Roig–, Amaranta Sbardella (Roma, 1984) ha trobat temps per indagar en Barcelona des de dues perspectives: primer ho va fer amb els relats de Barcelona nua (Comanegra, 2019; traducció de Marina Laboreo Roig) i ara amb l'assaig Solare, notturna e sonora, traduït al català per Xavier Valls Guinovart. El llibre inaugura la col·lecció Barcelona Literària de l'Ajuntament de Barcelona, comissariada per Joan Ferrarons i Llagostera, i explora els vincles entre la cultura italiana i la capital catalana a través de la literatura, les arts escèniques, el cinema i el sector editorial.

La pregunta ens persegueix a tots des de ben petits: "Què vols ser quan siguis gran?" Els primers cops que es fa, el podi de respostes l'acostumen a ocupar les professions de policia, bomber, veterinari, futbolista o la recentment afegida influencer. Mentre s'és petit la reacció dels adults davant d'aquestes idees acostuma a ser una barreja entre tendresa i gràcia, però a mesura que va passant el temps tot plegat deriva en la gran pregunta: "Ja trobaràs feina, si estudies això?" I aquí sovint hi surten perjudicades les branques humanístiques.

Feliu Formosa ensenya, amb un punt d'orgull, l'habitació de la residència Sant Llàtzer de Terrassa on viu des de fa uns mesos. "Hi estic molt millor que a Igualada –explica–. Tinc una taula i un ordinador per treballar, i quan em canso aixeco la vista i puc mirar una mica a través de la finestra". Amb 90 anys fets, Formosa no té cap intenció d'abaixar el ritme: aquests dies acaba de traduir el primer llibre de poemes d'Else Lasker-Schüler, Estígia, publicat en alemany el 1901; està pendent d'un encàrrec de Mario Gas per versionar en català una obra de teatre de Friedrich Dürrenmatt; prepara un volum de textos sobre Agustí Bartra –amb qui va compartir una llarga amistat–, i ultima El quadern groc, "un recull de poemes en prosa, proper a l'escriptura automàtica, encapçalats de la A a la Z", que publicarà Edicions 96 abans de Sant Jordi.

Des de fa anys, els espectadors patim una allau d’anuncis de sistemes d’alarma de protecció de les nostres cases. Un indici que, més enllà d’inèrcies i necessitats comercials, connecta amb aspectes que tenen a veure amb el context social. Aquesta gran varietat de marques i empreses de seguretat que s’anuncien amb la finalitat de protegir-nos sovint treuen rèdit econòmic de la construcció d’un relat mediàtic promogut per les cadenes privades que estimula la percepció d’inseguretat ciutadana i la por a l’ocupació d’habitatges. Després d’un cas inaudit d’ocupació de la casa d’una velleta que va sortir a comprar llet i després no hi va poder entrar, et fan una pausa publicitària on et venen un sistema d’alarma infal·lible. 

L'empatia i la humanitat de Pilar Estelrich eren tan remarcables que, en un parell d'ocasions, va rebutjar traduir dues obres d'autors ben coneguts que no es veia "amb cor d'afrontar sense entrar en crisi". La professora i traductora, nascuda a Palma el 9 d'agost del 1952, ha mort als 71 anys, tal com comunicaven aquest diumenge a última hora des de la Facultat de Traducció de la Universitat Pompeu Fabra, de la qual era professora emèrita i havia arribat a ser degana (1999-2004).

Vaig rebre la notícia de la mort de Joaquim Mallafrè, traductor, com tothom: amb consternació. Em vaig aixecar i vaig treure del prestatge l'exemplar de l'Ulisses de Joyce que tinc dedicat per ell d'ençà del dia 5 de maig del 22, quan vaig tenir l'honor de fer-li de presentador en una conferència que va oferir a la Biblioteca de Cort, a Palma. Un any després, dia per dia, al Centre de Lectura de Reus, Joaquim Mallafrè em va fer el regal d'acudir com a públic a la presentació d'un llibre meu, que va anar a càrrec de Magda Barceló. Són dos moments feliços del que suposo que n'he de dir la meva vida com a escriptor, si tal cosa existeix.

Fa un parell de setmanes es va fer viral un vídeo que encara m'apareix a les xarxes. No sé si l'heu vist: és l'actuació d'un còmic alemany, que es diu Shahak Shapira, a Barcelona. Parla amb una noia del públic, en anglès. El vídeo comença quan ell li pregunta si ara ella viu a la Ciutat Comtal, i la resposta és "Sí, malauradament". Shapira li demana que s'expliqui, i ella es queixa que la gent només parla català. Ell se sorprèn, li pregunta on viu. "A l'interior de Catalunya". L'humorista és ràpid: "Em sembla que el problema el tens tu. No pots arribar a un lloc i preguntar «I com és que parleu la llengua que se suposa que es parla aquí?»" La gent riu. Shapira encara vol saber a què es dedica. "Soc traductora". L'humorista té els ulls fora de les òrbites. Fa algun renec, i li diu: "Ets traductora i et queixes que la gent parli català? L'únic motiu pel qual tens feina és que ells no parlen anglès!" 

Quan va néixer l’actual hereva al tron d’Espanya, els mitjans van dubtar entre dir-li Leonor o Elionor. Inicialment es va dir que Leonor és també un nom català del qual Elionor seria només una variant, igual com en castellà ho és Eleanor o Eleanora. Sembla, però, que aquest nom d’origen occità, amb reines tan famoses com Elionor d’Aquitània –la dona més poderosa d’Europa al segle XII–, té, en català, Elionor com a forma més establerta, tradicional i pròpia. De fet, hi ha nenes catalanes que es diuen Elionor, com la del conegut poema de Martí i Pol. Només hi ha certs dubtes sobre si sona o no la r final (el DCVB diu que no i l’ésAdir que sí).

Fa un parell de setmanes va ser el Dia Internacional de la Traducció, que se celebra el 30 de setembre en honor al patró de l’ofici, sant Jeroni, que fa mil sis-cents anys va traduir la Bíblia al llatí. Enguany la jornada ha coincidit amb la publicació de dos manifestos que posen sobre la taula alguns problemes que assetgen el col·lectiu de traductors.

"Sabéis que no suelo hacer esto, pero es un manifiesto muy importante para nosotros y me gustaría que lo leyerais y nos ayudarais a difundirlo". La que m'etiqueta en aquest tuit és l'Inga Pellisa, una traductora literària al castellà que segueixo des que em va meravellar amb la seva traducció de Mumbo Jumbo d'Ishmael Reed (La Fuga). De fet, és una traductora molt reconeguda, i de seguida obro l'enllaç. El que hi trobo és el "Manifiesto por la supervivencia de la traducción editorial en España", difós des de l'associació ACE Traductores (ACEtt). No és cap sorpresa, el sector fa temps que es veu obligat a lluitar per les seves condicions i la seva visibilització. En aquest cas, el manifest parla del creixement del sector editorial, que les dades diuen que es troba en plena forma, i que aquest any tancarà amb una pujada d'un 5% com a mínim. En paral·lel, denuncien que els traductors no veuen reflectit aquest augment en les seves tarifes, i això que ACEtt calcula que aporten a les editorials el 35% de la seva facturació anual. Expliquen que, a Espanya, els traductors estan cobrant pràcticament el mateix que fa vint anys, sense ni tan sols veure un augment per l'IPC, que des del 2013 ha crescut un 17,7% a escala estatal.

Fa anys que en el món de la traducció hi ha el debat (el temor) de si les màquines poden substituir els traductors en la seva feina. En molts àmbits no literaris ja es treballa amb traduccions automàtiques, que després els humans "postediten". La teoria és que la màquina fa la feina grossa i l’humà la refina. Se suposa que això accelera el procés i, sobretot, l’abarateix. Jo recelo de la postedició: crec que si un professional de la llengua es passa cinc o sis o vuit hores al dia llegint textos malgirbats, al final el seu cervell acaba naturalitzant i donant per bones solucions que són poc idiomàtiques, i això a la llarga produirà males traduccions. Aquesta tendència del cervell a normalitzar solucions poc genuïnes la podem constatar, per exemple, en l’expansió de l’ús pronominal de caure ("se m’ha caigut" en lloc de "m’ha caigut"). Quan jo era petita no ho deia ningú i ara s’ha estès a parlants de totes les edats, és a dir, parlants que abans no ho deien ara han adoptat aquest calc del castellà perquè de tant sentir-lo ha acabat per semblar-los natural. El mateix passa amb l’ús intransitiu d’olorar (l’execrable "olora bé" per dir que "fa bona olor"). Sentir-ho repetidament fa que al final el cervell ho doni per bo.

Sovint, en articles, ressenyes, tuits i converses sobre llibres, algú diu: "La traducció és boníssima". I jo, inevitablement, arrufo el nas, perquè sospito (sé) que aquesta afirmació no neix d’haver llegit l’original o d’haver-lo confrontat amb la traducció, sinó del fet que el llibre traduït funciona o, com se sol dir, flueix. És a dir, que les frases sonen genuïnes, que les tries lèxiques són naturals (oh, aquell rai, aquell deunidó, aquell gir que fa que el text sembli un original català), que la puntuació no és un destorb, etc. I sí, esclar, una bona traducció ha de complir aquests requisits, és a dir, els requisits que tenen a veure amb la qualitat de la llengua d’arribada, però hi ha altres factors a l’hora de valorar si una traducció és bona o no.

Va ser a principis de la dècada dels 90, i mentre estudiava castellà a Madrid, que Mara Faye Lethem va tenir el seu primer contacte amb la cultura catalana. "Algú em va dir que si mai anava a Barcelona i prenia mal, si no sabia com demanar ajuda en català ningú em faria cas. Aquest comentari fora de lloc va encuriosir-me –recorda molts anys després, coincidint amb l'anunci del premi Joan B. Cendrós, dotat amb 3.000 euros, que rebrà dimarts vinent durant la Nit de Santa Llúcia, per la contribució que ha fet divulgant la cultura catalana en anglès–". Entre els autors que ha traduït hi ha Jaume Cabré (Jo confesso, 2014), Marta Orriols (Aprendre a parlar amb les plantes, 2020), Alicia Kopf (Germà de gel, 2018), Marc Pastor (La mala dona, 2014) i Irene Solà (Canto jo i la muntanya balla, 2022).

Tot apunta que aviat sortirà la versió en català de Spotify. Enhorabona a tots els que ho hauran fet possible. No, de veritat, sense sarcasme, és un pas important per continuar normalitzant el català en l’entorn digital. Una de les traductores que s’estan encarregant d’aquesta feina ho comunicava ben contenta a Twitter. I més que ho hauríem de fer córrer. Ara bé, de seguida, patapam, algú aixeca el dit i comenta algun detall de la traducció. “Ja arriba el mestretites de torn”. Doncs en aquest cas no. Mira que patim de garants de la genuïnitat de pa sucat amb oli, però de vegades ens en sortim. És a dir, també en sabem, d’encetar bons debats lingüístics, respectuosos i constructius. 

Ara que sembla que comencem a valorar la traducció literària com toca, he estat molt contenta de veure que moltes notícies d’aquesta setmana giren al seu voltant. Dilluns es presentava l’últim volum d’A la recerca del temps perdut, traduït per Josep Maria Pinto. Han estat quinze anys i catorze volums, i el que els editors de Viena qualifiquen d'una de les seves “aventures més agosarades, estimulants i alhora laborioses”. Des d’aquí jo els agraeixo la gosadia, que resulta en una traducció magnífica de Proust, que a mi em sembla feta des de la generositat. M’explico: que un editor fa llibres perquè es venguin és evident. No em posaré romàntica, perquè si no hi ha facturació no se’n poden fer més, tanquem la paradeta. Ho explicaven molt bé els de l’editorial Flâneur en la celebració del seu cinquè aniversari: han hagut d'abaixar el ritme de publicació per recuperar-se econòmicament (compreu-los i llegiu-los, feu el favor, que el seu projecte editorial és una meravella). Però més enllà de vendre per sobreviure, i crec que aquest és el cas de Flâneur i de Viena, els bons editors publiquen el que es deleixen per fer arribar a la gent. Estic convençuda que darrere el projecte de Proust hi havia el desig de fer-lo assequible (que no de rebaixar-lo), de descobrir-lo a lectors que, potser, estaven espantats davant un projecte literari com la Recerca. Per això, per exemple, el fet de dividir en dos cada volum original. També la manera com en parlen, allunyats d’un elitisme literari que ha fet molt de mal. Sempre recordo que, una vegada, Mathias Enard em va dir que, per a ell, llegir Proust havia estat divertit. Segur que molta gent ho ha descobert gràcies a Pinto.

La traducció al català viu una etapa esplendorosa, no només gràcies a la quantitat de textos que s'hi publiquen versionats d'altres llengües, sinó pel que fa a la diversitat lingüística –fa uns mesos arribava la primera novel·la traduïda directament de l'islandès i es reprenia la publicació de traduccions del gal·lès, del serbi i del danès– i també en relació a la varietat dels títols que arriben. Un dels camps en què l'oferta s'ha enriquit més durant l'última dècada ha sigut el dels clàssics. Hi ha editorials que hi dediquen col·leccions senceres, com ara Viena, Adesiara, Flâneur i Edicions de 1984, i d'altres que hi han apostat puntualment, com ara Proa, Club Editor, Comanegra, Quaderns Crema, Lleonard Muntaner, Días Contados i Lapislàtzuli. A més, noves editorials com Extinció, Cal Carré i Cràter hi dediquen un espai central als catàlegs. Escollim deu novetats escrites entre el segle XX abans de Crist i mitjans del segle XX que traslladen el lector a geografies i èpoques molt diferents. Bon viatge!