Montilivi s'ha posat dempeus per acomiadar Ounahi en el tram final d'un partit que ha guanyat gairebé ell sol. El marroquí ha estat clau en la important victòria del Girona contra l'Athletic (3-0), en què ha originat la jugada del gol de Rincón i ha fet el segon, ja a les acaballes. Entremig, Gazzaniga ha aguantat el resultat, amb diferents aturades de mèrit i, al final, Echeverri ha signat la golejada. Però l'estrella ha estat el marroquí, per al qual val la pena pagar una entrada, tot i els preus d'avui dia.

Ningú no s’atreveix a pronosticar una data de caducitat per a Míchel Sánchez. Quan es tempteja el seu futur, tothom va amb peus de plom. Lògic, tenint en compte el respecte i l’agraïment que hi ha cap a la persona que va aconseguir que el Girona no fos un equip més. Amb ell al comandament, els gironins han fet història. Però el futbol no té memòria i el tècnic de Vallecas viu el moment més crític a la banqueta. Ja ha superat males èpoques, amb anterioritat, però cap era tan greu com aquesta. Míchel necessita començar a sumar si no vol veure perillar el càrrec de veritat.

És l’etern debat entre la raó i la fe, entre el cor i el cap. Quan Lamine Yamal agafa la pilota tot sembla possible. Ara bé, el nou Barça de Flick no deixa de ser un projecte en construcció, en espera de veure què passa als despatxos, fet que convida a la prudència. Però les nits d’estiu són una bona època per fer volar coloms i pensar que tot anirà bé. Amb sis punts al sarró per començar, el nou Barça il·lusiona. Amb moderació, però sembla anar pel bon camí després de derrotar merescudament l’Athletic en un partit en què, per moments, tothom va entendre que fitxar Nico Williams hauria estat una bona idea. La Masia, però, funciona tan bé que el cicle de la il·lusió sempre es renova.

La falta de sang i amor propi d’aquest Barça és terrible. Malgrat la temporada insulsa que estan fent els futbolistes blaugranes, tenien l’oportunitat d’acostar-se al Madrid i reobrir certa esperança per almenys competir la Lliga. Jugaven en un camp dificilíssim, cert, com és el nou San Mamés, però contra un equip ple de suplents que havia jugat Copa entre setmana. Tanmateix, el Barça no va saber aprofitar el desgast físic i emocional dels locals, i va oferir novament una imatge grisa i trista. No és que falti futbol, que també, falta lideratge i cor. En els minuts finals, el conjunt de Xavi va demostrar una apatia exasperant. Semblava que donessin per bo l’empat. No van anar a mossegar, no van buscar la porteria rival, havien abaixat els braços, i això és el més imperdonable de tot. Et pot faltar talent, pots tenir mala fortuna a les àrees, però la segona meitat a Bilbao és del tot injustificable.

A Girona tothom estarà enfadat, perquè el que sempre ha sortit bé, a San Mamés va sortir fatal. Els errors individuals que va cometre l'equip de Míchel el van condemnar a la derrota contra l'Athletic (3-2). Tot el que fa habitualment amb els ulls tancats es va ennuvolar, ben oblidat. Però cal tenir memòria perquè aquest és el preu a pagar per defensar l'estil que els gironins practiquen. A Montilivi s'han posat el pitet durant tota la temporada i s'han desfet en elogis cap a uns futbolistes atrevits que han aconseguit ser la gran revelació del futbol europeu. Però no sempre podran encertar, perquè ningú no ho fa tot sempre bé. Ningú no és perfecte.

El Girona ha assaborit cada segon, minut, hora i dia que ha passat sense jugar a futbol. En un curs inoblidable, amb les emocions als núvols, els gironins s'han pres la pausa com un regal per recordar-se a si mateixos que el que estan fent, com si no ho sabessin ja, és una passada. A la ciutat no es parla de res que no sigui l'equip de futbol. Tothom s'apassiona, explicant on i amb qui van viure segons quin partit, gol o jugada. I els sentiments s'encomanen. S'han guanyat tots els elogis que els arribin, esclar. Però també saben, perquè si intenten oblidar-ho Míchel ja els hi recorda, que el tema no s'acaba aquí. Que només som al novembre i la temporada és llarga. Que no s'ha aconseguit res més enllà d'haver assolit moltes coses. Com el consens general que, ara com ara, predica l'entitat catalana com la gran sensació del futbol europeu. I que, i no és una broma, té la permanència pràcticament liquidada. Cal gravar a la memòria que aquest era el gran objectiu. El primer de tots.

S'haurà d'acostumar el Barça a caminar carregant la creu de les burles i les protestes pel cas Negreira. Més bastons a les rodes d'un equip amb un cor gegant i amb tantes ganes de guanyar que sap sobreposar-se a tots els entrebancs mantenint un ritme de competició a la Lliga imbatible. Ho fa patint, serrant les dents i guanyant amb l'ai al cor, ja que en els darrers minuts l'empat dels bascos va ser anul·lat per unes mans prèvies de Muniain. Precisament ara que tothom parla dels àrbitres, va ser una visita a la pantalla del VAR el que va salvar un Barça que va acabar massa tancat en defensa. Un equip que guanya enyorant Pedri però defensant amb encert malgrat no tenir Araujo. Mai és fàcil, guanyar a Bilbao. Però fer-ho quan plou fort sobre el club i el Madrid havia afegit pressió situant-se a sis punts encara té més mèrit. Quan els blancs visitin Barcelona diumenge vinent estaran a 9 punts a la classificació.

Iván Martín es va lesionar a Tenerife, en els primers minuts d’una data que acabaria amb el Girona a Primera. Ell plorava, aquella nit. Sabia que la cosa seria greu, perquè la fractura era al peroné. No havia tornat a jugar fins que Míchel li va donar entrada contra l’Athletic a mitja segona part. Potser va ser un senyal del destí, perquè amb la seva presència, com si l’equip invoqués l’aura que aquella nit el va fer sentir tan especial, tot just sortir va marcar David López. Res comparat amb quan Martín va recollir una pilota per fer el segon i posar fi a tants mesos de patiment, solitud, metges i gimnasos. Tothom es va emocionar.

Cal recórrer a l’hemeroteca per trobar una ratxa de tres victòries consecutives del Barça. El que fins fa només una temporada era un fet habitual, ara s’ha convertit en extraordinari. Ben mirat, fins fa ben poc era notícia que els blaugranes ensopeguessin en un enfrontament. Avui, en canvi, serà notícia si el partit al Camp Nou contra l’Athletic Club (21 h, Movistar Laliga) acaba amb triomf culer. I és que l’equip de Xavi Hernández opta per primera vegada en la temporada a guanyar tres duels en línia, després dels triomfs -a domicili i amb golejada- contra el València i el Nàpols. “Està bé que hi hagi il·lusió, però hem de seguir tocant de peus a terra”, remarcava l’entrenador.

Quan decideixes marxar de casa fugint de la pobresa o la violència, mai saps on et durà el camí. El Félix i la Comfort es van conèixer a Ghana. "Tenia molt clar que volia fills i volia que poguessin créixer en un lloc amb futur. I no hi veia futur, allà", explica la Maria. La Maria és la Comfort. A l'arribar a Espanya, va canviar-se el nom. Com si fos un símbol de la nova vida que volia aconseguir després de saltar la tanca de Melilla embarassada. "Ho vam passar malament, creuant el desert", explica. Però va valdre la pena. Ara és l'orgullosa mare dels germans Williams, els davanters de l'Athletic. L'Iñaki, amb 27 anys, s'encarrega de cuidar les primeres passes en el futbol professional del Nico, el petit, de 19 anys. "Soc basc i soc negre; soc l'hòstia", sol bromejar l'Iñaki amb un sentit de l'humor molt de Bilbao. La seva ciutat.

Quan falta tot just una setmana perquè l'assemblea dels 42 clubs de Primera i Segona Divisió que pertanyen a la Lliga de futbol professional doni llum verda a l'acord econòmic amb el fons britànic CVC, Madrid, Barça i Athletic Club han fet pública la carta en què, pel seu compte, proposen una alternativa al pacte orquestrat per Javier Tebas. Segons els impulsors del denominat Projecte Sostenible, el seu acord amb altres fons d'inversió, com JP Morgan, permet oferir el mateix capital –2.000 milions d'euros a repartir entre els clubs que s'adhereixin a l'acord–, però amb uns costos i terminis "infinitament millors".

Us imagineu Ferran Adrià com a president del Barça? Doncs Aitor Elizegi és el Ferran Adrià de l’Athletic Club. Un, cuiner i culer; l’altre, cuiner i lleó. Ambdós innovadors excèntrics en el món de la restauració, que s’han forjat una fama internacional, cadascun a la seva manera. Un amb estels, l’altre amb un tros de negoci. Els dos van acabar en la restauració perquè amb la pilota no eren tan bons com amb els fogons.

El Barça tanca avui una setmana repleta de partits que podria haver estat de nou punts i que, en el millor dels casos, acabarà sent de quatre. Després de les ensopegades a casa contra el Girona (2-2) i a Butarque contra el Leganés (2-1), el conjunt que entrena Ernesto Valverde rep aquesta tarda l’Athletic Club d’Eduardo el Toto Berizzo (16.15 h, beIN LaLiga). Amb la ferida encara oberta de la derrota contra els madrilenys, Valverde buscarà recuperar el camí del triomf amb un onze que, atesos els últims resultats i la baixa de Samuel Umtiti per unes molèsties al genoll esquerre, esdevé un incògnita.

“Estem acostumats a veure tot el joc des del darrere i tenim molt de temps per pensar”. Laura Ràfols té clares les particularitats de la posició de portera i el valor afegit que la seva especialitat aporta a la pràctica del futbol. “El porter ha viscut molt de prop les accions a pilota aturada o la sortida de pilota. Sap diferenciar les que són més arriscades i les que no. És on acostuma a incidir quan fa d’ajudant d’un equip tècnic”, diu Felip Ortiz, mà dreta de Gerard López al filial blaugrana.

El Reial Madrid no ha pogut passar de l'empat aquest dissabte a San Mamés contra l'Athletic Club (1-1) i s'ha sumat a l'Atlètic de Madrid i al València com a equips favorits de la Lliga al títol que han punxat aquesta jornada. Només el Barça ha fet la feina després de l'aturada de seleccions. Són els primers punts que deixen escapar els de Julen Lopetegui a la Lliga i ara se situen a dos punts de distància del conjunt d'Ernesto Valverde, que ha sumat quatre punts en quatre jornades.

El València no ha pogut passar de l'empat (1-1) davant un bon l'Athletic Club a San Mamés. Els bascos han vist com el porter visitant, Neto, ha aturat un penal a Aduriz. Kondogbia ha marcat el 0-1 al minut 23 i l'Atheltic ha contestat als cinc minuts de la represa amb un gol de De Marcos. Amb aquest empat, el València segueix quart, superat per un punt pel tercer classificat, el Reial Madrid, que aquest dimarts va ser derrotat per l'Espanyol (1-0).

Si el curs passat Quique Sánchez Flores lamentava que el seu conjunt estava un o dos esglaons per sota de projectes amb més potencial, després d'empatar contra l'Athletic (1-1) el tècnic madrileny veu signes de clara millora en l'Espanyol. "L'any passat hi havia equips com l'Athletic, la Reial Societat i el Vila-real un nivell per sobre, ara els veiem més a prop. Volem que a la gespa no es notin les diferències econòmiques, i aquesta temporada ens hi sentim més semblants", ha destacat el preparador blanc-i-blau.

"Quan juguem contra aquests rivals en posicions europees que a inici de curs es van marcar estar aquí, notem una certa diferència encara. Nosaltres dissimuladament estem allà, a l’expectativa, però forçant la màquina". Després de caure 2-0 a San Mamés, el tècnic espanyolista Quique Sánchez Flores ha volgut ser clar, un altre cop, sobre l'objectiu marcat per aquest curs al seu equip. La derrota contra l'Athletic és lògica, segons el preparador madrileny, si s'entén que el projecte dels bascos, com en els casos "de Vila-real o Reial Societat", té més anys que el dels blanc-i-blaus, que tot just es troba en el seu primer any.