Joan Vinyes Miralpeix (Anglès, 1918 - Barcelona, 2009) no va poder resistir gaire temps la hipocresia de la vida sacerdotal, la submissió total de l'Església al franquisme ni el celibat (només aparent) que li imposava la seva condició de capellà. Totes aquestes contradiccions, i algunes més, van confluir a la seva darrera missa, el diumenge 1 d’octubre de 1950, quan des del púlpit de l’església de l’Escala va anunciar als seus astorats feligresos que deixava de ser capellà. Va ser el primer cas d’apostasia en la Girona del franquisme, que va intentar per tots els mitjans reconduir-lo al si de l’Església, fins i tot a través de conxorxes institucionals per fer-lo passar per boig i tancar-lo en un manicomi. “En temps del nacionalcatolicisme era un acte de rebel·lió total i no el podien tolerar, per això van considerar que només podia ser boig”, explica Josep Maria Vinyes i Vilà, que ha tingut cura de les memòries escrites pel seu pare.

Una porta oculta rere d'un dels bancs de la capella del baptisteri de la catedral de Girona mena a una dimensió suspesa en el temps. És l'entrada al campanar de la nau medieval més ampla del món. Sobre els murs gòtics encara s'hi llegeix el nom de les campanes, i del sostre en pengen les cordes per vogar-les. Pujant una preciosa i humil escala helicoidal s'arriba a una de les estances que ben segur que l'escriptor gironí Prudenci Bertrana va trepitjar a principis del segle XX. És on vivia el campaner fins abans de la Guerra Civil. Rere una gran finestra amb vista a la plaça dels Apòstols s'amaga un habitatge de dos pisos amb tres cel·les, com si fos un escenari. El mateix on podem imaginar vivint el protagonista de Josafat, el campaner encorbat, de crani punxegut, nas d'àliga i pèl aspre que viu aïllat, constret entre la luxúria i el pes del pecat per caure en la seducció d'una prostituta.

En l'últim partit a casa del Bàsquet Girona, al pavelló de Fontajau, contra l’Andorra, el joc va quedar interromput diverses vegades per talls reiterats de llum. L'equip local va acabar guanyant el matx, però el rival just va escurçar distàncies en els moments de les pauses provocades pels problemes tècnics, que van desconcentrar els jugadors gironins. Era el cap de setmana del 15 de març, el de les fortes ventades al nord-est de Catalunya, però la mateixa situació ja s'havia repetit abans. Al gener, per exemple, en el partit d’Eurolliga de l’Uni Girona contra el Galatasaray, el xiulet inicial va sonar amb una hora de retard pel mateix problema. I aquest mes de març, contra el Casademont Saragossa, la pista va tornar a quedar a les fosques quan faltava un minut per acabar el partit, amb l'Uni dos punts per sota. La interrupció va tallar la dinàmica positiva de l’equip i finalment les locals van acabar perdent per tres punts.

El concís currículum que té redactat, de poc més de quatre ratlles, no fa justícia a la seva trajectòria professional en el món de les arts escèniques, que és immensa, no només per la gran quantitat de papers que ha fet, sinó també per la qualitat d'obres en què ha actuat i per l'excel·lència amb què ha interpretat cadascun dels personatges. "Pep Cruz és el teatre fet home", ha dit d'ell la crítica. "Un actor que tot ho fa bé", s'ha escrit també sobre ell. "El més popular i estimat dels actors de l'olimp teatral català", han afegit altres. Nascut a Girona l'any 1948 i forjat com a actor en aquesta ciutat, Pep Cruz ha treballat, com a intèrpret, com a director o com a autor del guió en gairebé un centenar d'obres de teatre, entre les quals Cyrano de Bergerac, El rei Lear, Forido Pensil o Infantillatges; ha actuat en 8 musicals, entre els quals l'exitós Mar i cel; en 8 sèries de televisió, com ara Ventdelplà i Oh! Europa, i en més d'una trentena de pel·lícules.

Per als sectors reformistes del franquisme, la monarquia establerta pel general Franco va ser una línia vermella que no podia ser creuada. Al marge de la voluntat popular, el rei era una institució indiscutible, que garantia la continuïtat del sistema i dels seus servidors, i permetia també una transició controlada. Un referèndum sobre la forma d’estat va ser impossible, però no solament això: tot allò que significava imatge, valor i símbol de la República, com la bandera tricolor, va ser perseguit durant una colla d’anys. El combat va prolongar-se més enllà de l’aprovació de la Constitució de 1978, més enllà dels anys de la transició institucional i de la política.

La pastisseria Tornés de Girona (c. Migdia, 51) acaba de guanyar el concurs del millor xuixo del món, que ha tingut lloc a la plaça del mercat del Lleó de Girona. El mestre pastisser Josep Maria Tornés és coautor del decàleg del xuixo de Girona, fet el 1991, i afirma que la recepta que segueix és semblant que la que va deixar escrita el pastisser Puig (el creador del dolç) fa cent anys. “N’he canviat percentantges de sucres i greixos especialment”, afirma el pastisser, que assegura que ara el xuixo que elabora està actualitzat perquè agradi més.

El setembre de l'any passat Jaume Veray va dimitir com a president del PP de Girona per deixar pas al jove empordanès Daniel Ruiz, fins llavors secretari general a la província. Per fer tàndem, Ruiz va triar com a número dos un nom que el partit no va fer públic: Alfonso Sánchez Fisac, exdiputat de Ciutadans en la legislatura del referèndum de l'1-O (fins al 2020) i exregidor de Tossa de Mar (2019-2023), abans de passar a les files populars. Aquella decisió, però, no deixa d'acumular crítiques, i una de les que més es fan sentir té a veure amb el fet que viu a Barcelona.

Just davant de l'església de Riudarenes, un municipi que amb prou feines supera els 2.500 habitants, destaca una masia de parets de pedra i sostre de bigues de fusta amb més de 300 anys d'història que oneja les banderes del Girona i de Catalunya. És el Restaurant Can Cordons. "Intentem fer plats respectant la cuina tradicional, però amb un toc una mica modern", diu Pau Turon (Riudarenes, 2000), el seu propietari des de fa vuit anys. "Ens vam conèixer a l'Escola d'Hostaleria de Girona", contesta Gerard Picard (Girona, 1995), el xef. "Encara que ara estigui a la sala, també soc cuiner", defensa Turon. No és l'única cosa que comparteixen, perquè també són uns grans aficionats del Girona, encara que Picard tingui un punt culer. "Ara ja soc una mica més del Girona que del Barça", reconeix. Els de Míchel visiten aquest dissabte l'Osasuna (18.30 hores, Movistar LaLiga).

La Nassima arriba a l'Oficina Municipal d'Escolarització (OME) de Girona amb la llengua fora. Tenia cita a les deu del matí i són passats un quart d'onze. "Aquest matí he anat a treballar i estava convençuda que la cita era per demà... Ja no sé ni quin dia visc de malament que ho estic passant per tot això de la preinscripció dels nens", exclama. És mare soltera, té tres fills, el del mig és autista i fa tres anys ja va ensumar-se la situació d'aquests dies. Va ser quan va batallar de valent amb el departament d'Educació perquè el gran, que ara té 14 anys, no comencés l'ESO al centre només per a nois de l'Opus Dei a Girona, el Col·legi Bell-lloc. "Jo volia anar a la pública –exclama–, però llavors no em van donar alternativa i ara ja et pots espavilar. Ja veig que el gran haurà d’anar a estudiar a l’altra punta de la ciutat, perquè no hi ha més opcions ni places".

Gaudir d'una panoràmica excepcional i poder albirar, en un gir de 360 graus, el pla de Girona, les illes Medes, el massís del Montgrí, el Pirineu, el Montseny, la serra de Rocacorba i les Guilleries bé val l'esforç que requereix la ja mítica Pujada als Àngels, un ascens molt exigent, amb trams fins i tot agònics com el corriol anomenat Matahomes i amb un recorregut d'acusat desnivell positiu, de 425 metres en poc més de 9 km. Duresa i bellesa paisatgística (no només la que es gaudeix una vegada s'arriba al cim, sinó també la que regala tot el recorregut, en ple massís de les Gavarres, amb punts tan atractius com la font del Bisbe i l’Olivet d’en Sauleda) conflueixen en aquesta cursa, que diumenge celebra la 62a edició. Instaurada el 1964 pel Grup Excursionista i Esportiu Gironí (GEiEG), és la cursa de muntanya més antiga de l'Estat i, malgrat la seva duresa, cada any congrega més de mig miler de participants en les tres modalitats: competitiva, popular i inclusiva, aquesta darrera per a les persones que van en cadira de rodes. 

El viatge és un dels mites fundacionals de la història de la literatura. En sentit literal, representa l'aventura de marxar o tornar a casa i, en el pla metafòric, concentra tot el significat de qualsevol forma d’experiència interior que impliqui un trànsit o una evolució personal. De l'Odissea d’Homer fins a l'Ulisses de James Joyce. Del Quixot de Cervantes a les peripècies de Jules Verne. De les novel·les d'aprenentatge de Goethe als contes picarescos de Mark Twain. Del Moby Dick de Melville als paradisos d'Aurora Bertrana...

Després d'anys d'estira-i-arronses i un cúmul d'incerteses, aquest dilluns s'han presentat les primeres imatges del que ha de ser el futur Campus de Salut de Girona. Un complex hospitalari que substituirà l'actual Hospital Josep Trueta i que, segons els pronòstics de les institucions, s'hauria de posar la primera pedra a finals del 2028 i ser una realitat a les acaballes del 2031. L'UTE guanyadora del concurs d'idees licitat per Infraestructures.cat ha estat la mateixa que va tirar endavant l'Hospital del Mar, l'ampliació de Bellvitge, l'Hospital Quironsalud Barcelona, l'Hospital Doctor Moisès i el Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona, entre altres projectes.

Aquesta novel·la neix en una sobretaula entre amics a partir del testimoni de la mare d'un d'ells. Una història desconeguda, dura i anònima que retrata les interioritats de les famílies que "vivien bé" sota el règim franquista a Girona. I també és el debut en el gènere de l'advocat Benet Salellas, exdiputat de la CUP i actualment al capdavant de la defensa de Santos Cerdán, i finalista del 45è Premi de Novel·la Curta Just M. Casero. "Crec que tots tendim a escriure els que ens agrada llegir —explica sobre la gènesi del projecte—. A mi m'encanta la narrativa de ficció; vaig estudiar filologia grega abans de fer dret. Sempre he tingut una faceta cultureta i tenia el repte de provar d'escriure novel·la. Però també tenia la síndrome de l'impostor, així que vaig dir-me: em presentaré a un concurs que sigui anònim i, així, si em validen, d'alguna manera em sentiré més empoderat".

Va arribar a Girona en plena Transició, quan les cases avui en dia pintoresques al costat de l’Onyar eren grises i “l’abocador” de la ciutat. Ara, la ciutat que el va acollir acaba de brindar-li la proposta expositiva més extensa que s’ha realitzat mai al municipi: vuit equipaments culturals mostren més de 600 obres seves, dividides per temàtiques. Vicenç Huedo (Socuéllamos, Ciudad Real, 1955) és més que pintor: també mestre de pintors. De formació autodidacta, i amb el nervi del dibuix des de ben petit, ha estat professor del Centre Cultural La Mercè durant 35 anys. “Girona m’ha tornat molt més del que li he donat –explica entusiasmat sobre el cicle expositiu–. És un luxe en vida sentir-se reconegut i estimat. Després d’això no crec que passi res: és un aliment per a la memòria i jo seguiré fent la meva amb la tranquil·litat de veure recompensat el treball fet”.

La periodista i delegada de l'ARA a Girona, Mariona Ferrer i Fornells, ha guanyat aquest dijous el premi al millor treball en premsa de la XVII edició dels Premis Carles Rahola de Comunicació Local, que reconeixen la tasca de la professió periodística a les comarques de Girona. En lloc de premiar-la per un sol treball, com acostuma a ser habitual, el jurat ha decidit guardonar-la pel conjunt d'articles presentats, tres reportatges publicats a l'ARA i un a la revista Arrels, perquè considera que ofereixen "mirades de proximitat construïdes sobre el compromís informatiu local".

En una placeta darrere el carrer de la Barca, al peu del Barri Vell, a tocar del riu Onyar, s'hi amaga un dels tresors culturals més preuats de la ciutat de Girona. És la sala Sunset Jazz Club, una cova de jazz amb volta de pedra, barra de bar i llum tènue, amb capacitat per a una cinquantena de persones, per on els últims anys han passat músics extraordinaris com Chano Domínguez, Carles Benavent, Jorge Rossy o Scott Hamilton. El local aviat celebrarà els 25 anys d'història i, recentment, ha estat seleccionat com una de les millors sales de jazz del món, juntament amb el mític Jamboree de Barcelona, segons la prestigiosa revista nord-americana DownBeat.

La batussa interna a ERC a Girona ciutat suma aquesta setmana un nou capítol després de mesos de pugnes pel poder i unes primàries per escollir candidat a l'alcaldia més que ajustades, que van acabar amb la victòria per un sol vot de Marc Puigtió, exalcalde de Sant Julià de Ramis i afí a Oriol Junqueras. L'executiva local dels republicans acaba de presentar aquest dilluns la dimissió per evitar que prosperi la moció de censura presentada al gener per l'únic membre de la direcció afí a Puigtió. En un comunicat conjunt, la fins ara executiva assegura que dimiteix "davant la falta de garanties democràtiques" i per no legitimar unes pràctiques que "creu contràries als valors del partit".

No s'hi serveixen drinks, sinó begudes. No disposa de kitchen, sinó de cuina. Els clients hi podran gaudir de bona música, no de music, i hi trobaran bon rotllo en lloc de vibes. Amb aquesta declaració d’intencions s’anuncia a les xarxes el nou Soul, un local que dissabte passat va obrir portes a tocar del Barri Vell de Girona i que malgrat el seu nom i el fet que el regenti un irlandès, Steve Rigney, vol marcar distàncies amb els nombrosos establiments anglòfils destinats especialment al turisme de bicicleta que darrerament s’han ensenyorit del nucli antic de la ciutat, rarament freqüentats per veïns de la ciutat. I aquests, els clients locals, són precisament els que vol captar el Soul. De picades d’ullet dirigides a aquests clients no en falten a l’establiment: una gran litografia d’un sant Jordi matant el drac a la paret, unes figuretes d’uns caganers penjades damunt la porta d’accés als serveis, cerveses artesanes de proximitat, entrepans fets amb productes comprats a la carnisseria del davant, l’anunci que aviat s’oferiran esmorzars de forquilla i un cartell en català que convida el client a entrar: "Anima’t".

En una parcel·la estreta del teixit històric de Girona, allà on les parets mitgeres s’allarguen com murs infinits i la llum a l’interior de les llars sembla sempre escassa, l’arquitecte Víctor Bouman –al capdavant de l’estudi Bouman Arquitectura, amb seu a Girona i Llançà– es va trobar amb una d’aquelles cases que per poder rehabilitar-se demanen ser molt escoltades. El que havia estat un habitatge entre mitgeres llarguíssim i estretíssim, de més de trenta metres de profunditat per només quatre i mig d’ample, era, quan hi van arribar, una autèntica ruïna: cobertes ensorrades, humitats persistents, forjats i revestiments malmesos i una sensació gens fictícia de tub fosc i interminable.

En un context global marcat per la regressió de drets, un mitjà de transport com la bicicleta s'ha convertit més que mai en un símbol ideològic. I, en conseqüència, la polarització política incideix directament en les decisions sobre mobilitat sostenible. Les eleccions municipals del 2023 van suposar un punt d'inflexió en moltes ciutats: l’entrada de nous governs ha condicionat la gestió dels carrils bici, sovint amb arguments de seguretat o de llibertat per moure’s en cotxe. Ho hem vist a Castelldefels, Palma, Elx, Valladolid o Logronyo, i Lisboa ha cridat l'atenció per confiscar bicicletes aparcades a l'espai públic. Al mateix temps, a Barcelona, el govern socialista de Jaume Collboni ha mantingut la infraestructura, però ha reduït l'impuls de noves mesures de pacificació.